diumenge, 9 de novembre de 2014

Socioligüística i polèmica.

En dates recents, un bon amic i amant també de la llengua, Ferran-Lluís Naya, en detectar per comentaris, fotos o altres que em trobava residint a Romania, em va deixar una frase, que m’ha provocat un parell de reflexions. La frase venia a dir que cóm s’entenia que tinguérem (o exigien ells) que parlar castellà als nombrosos alumnes romanesos del seu institut si el valencià/català, se li assembla molt més i és, per tant, més fàcil d’entendre d’entrada.

La resposta vindrà doncs, per part d’una de les disciplines més menyspreades o a penes entrevista a les facultats de filologia, la sociolingüística, i obrim ara un petit parèntesi explicatiu. He dit abans que dit, comentari em va provocar un parell de reflexions. Per explicar la meva arribada a terres romaneses, ja hi ha l’anterior entrada al blog on explique les sorprenents similituds entre català i romanès, que es podrien resumir –resumint molt això sí- a que parlant en singular, el romanès amb les seues terminacions consonàntiques, s’assembla al català o al francès, però que quan les paraules van en plural ho fa a l’italià; vegem-ho millor amb un exemple, com el català, el romanès fa en singular joc, però al plural ja no hi afegeix una –s sinó una i, joci com a l’italià giochi. Casa per al femení singular, case per al femení plural, de nou com l’italià.

Deixem de banda ara la filologia strictu senso per teòrica i passem a l’aplicació pràctica, val a dir, on les llengües realment se la juguen, al carrer en el dia a dia. I vegem-ho de nou amb exemples. Allà pel 1964, mig segle ja que es diu prompte, Joan Fuster, ineludible figura encara passat el temps, escrivia a Nosaltres els valencians, que les institucions anaven en castellà però que al carrer, el valencià l’emportava de llarg... La filologia ajudarà a comprendre el pas del llatí o millor encara diversos estadis del  llatí cap a les actuals llengües romàniques. T’aprendrà a reconèixer i reconstruir arrels llatines, així, per exemple, aprèn un que de CONSTITUTIO eixiran amb el temps constitución del castellà, constituçâo del portuguès, constituzione de l’italià o constitution del francès i deixem-ho ahí. El que no t’ensenya la filologia com a tal, és l’aplicació (o traves a l’aplicació), de les llengües en la vida real. Fuster parlava doncs, d’un valencià triomfant, vigorós en l’ús a les classes populars. ¿És això realment així? ¿Es pot parlar de que les coses siguen així? He viscut anys siga a València que a Alacant i comunicar en valencià a qualsevol de les grans ciutats del nostre territori es ja hui en dia més l’excepció que la regla. La sociolingüística explicaria per tant la marginalització en l’ús de la llengua, reduïda de cada cop més a pobles, pobles que cada volta seran més i més menuts fins a la pràctica completa desaparició. 

La sociolingüística explicaria a més a més el perquè de la organització lingüística de cada país i les conseqüències que això implica. Vegem-ho de nou millor amb exemples. La realitat demostra que el Canadà, Bèlgica o Suïssa, són estats plurilingües com també ho és el estat espanyol, que no nega la diversitat de parles. Ara bé, cap suís de Ginebra i per tant francòfon, s’emprenya quan va  a Zurich i ho veu tot escrit en alemany, ni l’alemany de Zurich es molesta per que l’aborden en italià a Lugano i es sent igual per tot a casa, amb diferents llengües al seu voltant. Igualment, una persona de Vancouver no titlla de cabuts i renegats als del Quebec pel fet de parlar francès malgrat l’aclaparadora omnipotència de la llengua de Shakespeare en els nostres dies. A l’estat espanyol en canvi, o es parla castellà, que a més a més passa per ser cristiano (i como Dios manda), o s’és menyspreat.

L’estat espanyol, que com el francès, que bé mereix una entrada al blog apart, és de fet, plurilingüe però no cultiva el plurilingüisme. Les així dites “lenguas regionales”, si bé no estan ja perseguides, disten molt de tindre un suport actiu i mal que bé es va fent i deixant fer per tal de que morin sense major pena ni glòria. Que cresca una nova generació de no parlants, que ja no li parlarà la llengua als fills, que si de cas l’hauran sentida de manera parcial i fragmentària només als avis. I ahí parlem de dues generacions, la tercera ni tan sols té el record d’haver sentit al voltant una parla estranya i ja creix en la única llengua “adequada”. Plantem les orelles, només cal una generació per perdre una llengua per sempre més. De nou exemples, per qüestions pròpies, per gust personal, em solc escapar com a mínim una setmaneta per Galícia o el Cantàbric en general. L’asturià o bable, ja és i des de fa molt temps només una qüestió d’aïllats poblets perduts a la muntanya. A les ciutats, a la costa només castellà (i cap ahí anem nosaltres). El gallec, llengua de tots fins a fa no res, ja ha deixat també de ser l’interlocutor per excel·lència. Si un va a Galícia, que no espere sentir parlar gallec al voltant quan para a posar gasolina, fer-se un cafè o sopar. Com a anècdota curiosa del salt i pèrdua lingüística entre generacions, podria apuntar que curiosament he sentit parlar més gallec (o fins i tot basc a Benidorm) a Lloret de Mar, a Girona, que per Galícia. Ciutat de vacances de la Tercera Edat, els jubilats parlen amb total naturalitat la que va ser la  seua llengua i dels seus pares i avantpassats en general. Si els fills o néts d’esta gent ja no parla la llengua, tampoc ho faran les generacions futures i d’ahi, de cap a la extinció lingüística. 

Responent ara a Ferran-Lluís Naya, els romanesos de l’institut de Pedreguer o qualsevol altre, no parlen valencià i es neguen a entendre’l perquè simplement ells estan a España, y en España se habla espanyol. Que el mestre, que és un torracollons, es moleste (i el moleste) en parlar una altra cosa, és problema seu... ¿Qui tindrà raó el mestre o la tele? ¿El mestre o la ràdio? ¿El mestre o Sant Internet?

... A Roses, a l’Alt Empordà, la família d’un parell de bessones romaneses va vindre a buscar-me al final de classes per xerrar un poc atès que les xiquetes li havien dit que el mestre –¡sorpresa!- parlava romanès. Xerrant un poc d’això i allò, em van preguntar d’on era i en respondre que d’Alacant van deixar caure la següent afirmació:

E mai bine acolo, acolo nu se învata cacatul aia de limba catalana 

*(Millor per allà, allà no s’estudia la merda aquella de llengua catalana)

A hores d’ara, hui mateix diumenge 9 de novembre del 2014, la gent es fa al carrer a Catalunya per votar un referèndum sobre la hipotètica independència de Catalunya. Sembla evident que qui no mana sobre sa casa, arrisca de perdre-la. Igual es podria reconvertir l’estat espanyol i acceptar de fet i no només de boqueta el seu plurilingüisme històric. Ara, eixe és un canvi que requereix temps, un canvi de mentalitat a nivell col·lectiu. Un temps que no tenim abans de desaparèixer lingüísticament també dels pobles, com ja ho hem fet de les ciutats. 

Tio canya, tio canya, no tens la clau de ta casa (Al Tall) 

Bucarest a 9 de novembre del 2014
 
 
Lluís Alemany Giner