dijous, 19 d’abril de 2018

NO TENIM GUST NI PERSONALITAT


Resultat d'imatges de imitación chimpances
Les persones no podem ser originals més que en un imperceptible percentatge, ja que tota la nostra formació com a tals, o el nostre desenvolupament humà, estan vinculats a la imitació o, en el millor dels casos, a la instrucció. L’ésser humà es desenvolupa al mateix temps que ho fa el seu llenguatge. Ser diferent és impossible, excepte si hi ha un referent: es pot ser diferent d’algú o d’alguna cosa, però mai del tot. L’ésser humà és cultural, o social, tant fa.

Als animals, sempre els queda el reducte de l’instint, que els aporta la condició de l’espècie i que els indica les pautes de vida. Les persones, però, ja fa molts mil·lennis que se n’han desfet i l’únic recer en què se’l pot observar és en el bàsic instint de supervivència o en el de la procreació, que les religions insistixen a apaivagar. Tota persona imita i, alhora, aprén. Tota persona és llenguatge.

Hi ha qui creu que per vestir d’una determinada manera o per accedir a tal o tal altre indret ja s’esdevé especial, quan la realitat és que es copia d’altres que ja hi són, o que hi han intentat situar-se. I açò no és inherent només a les modes; també ho és als comportaments que se solen autocontemplar com a alternatius: són còpies! Per a Cros, el subjecte cultural projecta la seua identitat pertot arreu i condiciona els individus. Lacan, potser anomena el mateix espectre com el gran jo.

Si el gust no existix en l’àmbit personal, i les persones no tenen criteri propi, per què ens entossudim a creure’ns-ho, això de l’autenticitat? No sé... Poster es tracta d’una conducta instintiva –heheheheheheh—, o d’un autoengany relacionat amb eixos anys d’adolescència que no hem aconseguit deixar enrere, de frases curtes i sentències que s’assemblen més a un gruny que a una parla.

A banda de l’herència del llenguatge, creiem que vivim bé perquè imitem aquells que relacionem amb la bona vida. Pensem que vestim adequadament, o que hi parlem, perquè ens fixem i copiem aquells altres que, per alguna raó, han de ser elegants. Menjar bé és menjar les coses que altres mengen i viatjar a un lloc determinat és intentar moure’ns per on altres referents ja han passat.

Amb tot açò, i sabent que es tracta d’una veritat inqüestionable que no admet crítica, només cal pensar-nos com som i comportar-nos com ens comportem perquè no hi ha alternativa. Estic segur que Tarzan imitava Chita, ja que difícilment recordaria massa coses dels seus pares ni dels seus tutors excepte eixe llenguatge bàsic i tosc d’adolescent rebel. Es trauran els polls del cap i les puces l’un a l’altra!


Salvador Sendra