DON QUIJOTE AL VOLTANT DEL MÓN

Don Quijote alrededor del mundo és un llibre d’articles escrits, a 2005, per crítics i literats d’arreu del món sobre el llibre de Cervantes per commemorar el 500 aniversari de la publicació d’El Quijote. Realment, quan el vaig llegir a mi només m’interessava el primer, el de Harold Bloom, per polir alguns aspectes de la meua investigació. La resta de les lectures ha estat per pur plaer fins que he arribat a la de J. M. G. Clézio, titulada “Don Quijote y Sancho Panza, cada día”. En este escrit, com en tants altres, s’intenta explicar cada derivació d’esta obra en l’indret on viu, treballa o està en este moment cada autor. La temàtica està tancada; l’estil és lliure.

El relat de Clézio m’ha fet pensar i, entre xuclada i xuclada de l’Epicure, i entre glopet i glopet d’una mistela de pansa, mentre llegia he hagut de reconéixer que un dia, quan encara era jovenet, vaig conéixer eixe personatge: alt i prim, vestit amb un estil peculiar, xarrador, càndid i poeta. No deixava espai per al dubte perquè, després, amb el temps, en aprofundir l’amistat amb el personatge i conéixer alguns detalls de la seua vida, la hipòtesi fou confirmada amb escreix.

Jo era encara massa jovenet per apreciar allò que vaig refermar anys després però, un matí, un home que no coneixia es va adreçar a mi amb un seguit de rimes que explicaven eixa realitat que jo encara no percebia. Sobtat, va muntar ràpidament al seu escarabat per retornar als pocs minuts ja amb la corbata perquè, mentre parlàvem es va adonar de la seua nuesa quan, en passar-se la mà pel pit, s’adonà de la mancança de dita penyora, i desvestit no s’hi pot anar, pel món.

Eixa exploració de la realitat que després relatava transformada en rimes va tindre el seu moment culminant quan va fer la volta al món perquè hagué de partir en perdre una batalla. Jove i lluitador, idealista i impetuós, abandonà casa i família per lluitar pel bé, en una guerra que el rebutjà per no tindre encara la majoria d’edat però, poc després, s’escapà de nou per tornar-ho a intentar, esta volta, menor encara, amb més èxit. Perdut, castigat i exiliat, voltà d’ací cap allà fins que un dia va partir pel ponent, rebutjat, sense equipatge ni massa il·lusions, per regressar pel llevant al cap d’un parell d’anys, a eixe indret que el va marcar i el volia condemnar a viure una vida normal.

Però l’heroi sabia barrejar el realisme amb el romanticisme, si més no, en la mesura mínima que li garantia la supervivència en un món d’estúpids, i eixa faceta s’apreciava en els versos, els vestits, els cotxes i les amistats. Quan un professor de la Universitat d’Alacant em preguntà si coneixia alguna persona que haguera perdut la guerra i que haguera estat marcada pel règim, li vaig dir que coneixia la persona indicada: la millor persona! Al poc de conéixer-lo, ell també va caure rendit, captivat per l’heroi, i després de proves i més proves, d’hores i hores d’entrevistes i estudis, de tomes i més tomes, exteriors i interiors, una xicoteta part de la seua immensa vida es va enregistrar en un documental que, en termes generals, és com l’article de Clézio que tracta sobre el Quijote, amb la diferència que la novel·la sencera no ha estat escrita encara, sinó narrada en part.

Salvador Sendra

Garrot al poble, perquè és l’enemic.

 

Es preciso ser imbécil, ignorante o loco para imaginarse que una constitución cualquiera, aun la más liberal y la más democrática, puede mejorar las relaciones del Estado con respecto al pueblo; empeorar la situación, hacerla aún más grávida y ruinosa sería quizá difícil; ¡pero mejorarla es simplemente ridículo!

Mikhaïl Bakunin – Estatisme i anarquia.

Aquesta frase de Bakunin representa l’essència de l’anarquisme: l’Estat sempre serà opressor. Aquesta frase dita al si l’hagueren dita recordada al ’78, quan es va a provar la Constitució de la II Restauració Borbònica –més coneguda com “La Transición”-, enmig l’eufòria regnant ens hagueren pres com anarquistes exaltats que volíem tornar a les barbaritats dels anys trenta. Passats 36 anys, hom que mire amb una miqueta d’esperit crític el que està passant acaba per donar-li la raó a Bakunin. Més si tenim en compte que la Constitució espanyola ni és la més liberal ni és la més democràtica, bé, de democràtica en té poc.

Sobre com l’Estat oprimeix al poble en el règim de la II Restauració en podríem escriure molt. Però hui vull tractar com s’estén l’anomenat “Dret penal de l’enemic” i com aquest fenomen està arribant a l’àmbit de la ideologia, per protegir el pensament neoliberal dominant i reprimir qualsevol moviment social contrari o que puga posar en dubte l’hegemonia de l’elit econòmic-financera.
 

En les societats modernes, l’Estat es reserva monopoli de la violència, que inclou el dret a castigar aquells que han comés un delicte. En un Estat de dret, totes les conductes considerades delictives han de vindre descrites, recollides per la llei, igual que la seva pena. Això per evitar que la discrecionalitat, es a dir que dos conductes iguals unes siguen condemnades i altres no, o unes tinguen una pena i altres altra. A més a més, tot ciutadà té uns drets garantits perquè el judici siga just.
 

Un professor alemany, Gergard Jackobs, parla de “Dret penal de l’enemic”. Açò és, es consideren com delicte conductes abans que es lesione un bé a protegir, és a dir, conductes preparatòries del delicte; s’endureixen les penes; i, es limiten també els drets de l’acusat en el procés, com la detenció incomunicada, entre altres. Açò, segons Jakobs no té per què ser roín, en casos com terrorisme, crim organitzat, etc. Però també es pot fer abús. Altres consideren que és “el germen o primer símptoma de la destrucció autoritària de l’Estat de dret”.
 

A l’Estat espanyol hi ha clars símptomes d’açò. En la lluita contra el terrorisme d’ETA, l’Estat a sobrepassat els límits en nombroses ocasions. El tancament Euskaldunon Egunkaria, el diari en eusquera, una acció que no tenia més motivació que ser un periòdic totalment en eusquera. I ara el tancament d’Otegi i la seua permanència a la presó. No respon a cap lògica més que l’aplicació del “Dret penal de l’enemic” en la seua vessant més negativa.
 

La coneguda com "Ley Mordaza" parteix de base que el poble és l'enemic. Però, amb eixa llei ara determinades conductes, que no poden ser admeses com delictes, les sanciona per via administrativa. Aquestes noves sancions administratives són molt més greus que les que imposaria un jutge, però amb menys garanties pel “sancionat”. Per si faltava alguna cosa, les “sancions”, sota el paraigües de la seguretat, criminalitzen el dret a lliure reunió, el dret a manifestar-se, el dret a demostrar el descontentament amb les polítiques del govern. Així, es considera enemic de l’Estat a tot aquell que no accepte les polítiques del govern, que bàsicament són aplicació dels postulats més radicals del neoliberalisme. Per això, si a les manifestacions o reunions no autoritzades la policia fa un ús excessiu i bèstia, com a l’anomenada Primavera valenciana, de la força també serà castigat qui prenga imatges d’aquesta actuació bestial. És a dir, es vol que la policia pegue hòsties sense que ningú ho sàpiga, llevat de qui les reba, com quan els grisos repartien llenya a tort i a dret durant els temps del “tio Paco”, preconstitucionals.
 

D’aquesta manera arribem a donar-li la raó a Bakunin en la frase que obri aquest post. Pensar que la Constitució del ’78 podia millorar les relacions entre l’Estat i el poble, era un de ser imbècils. Al cap de pocs anys torna la pitjor repressió contra les ideologies no hegemòniques. Torna la repressió contra el poble descontent, contra el poble saquejat i robat per les elits econòmic-financeres amb el consentiment dels governs del PP i del P$x€.