dilluns, 10 d’octubre de 2016

DON QUIJOTE AL VOLTANT DEL MÓN

Don Quijote alrededor del mundo és un llibre d’articles escrits, a 2005, per crítics i literats d’arreu del món sobre el llibre de Cervantes per commemorar el 500 aniversari de la publicació d’El Quijote. Realment, quan el vaig llegir a mi només m’interessava el primer, el de Harold Bloom, per polir alguns aspectes de la meua investigació. La resta de les lectures ha estat per pur plaer fins que he arribat a la de J. M. G. Clézio, titulada “Don Quijote y Sancho Panza, cada día”. En este escrit, com en tants altres, s’intenta explicar cada derivació d’esta obra en l’indret on viu, treballa o està en este moment cada autor. La temàtica està tancada; l’estil és lliure.

El relat de Clézio m’ha fet pensar i, entre xuclada i xuclada de l’Epicure, i entre glopet i glopet d’una mistela de pansa, mentre llegia he hagut de reconéixer que un dia, quan encara era jovenet, vaig conéixer eixe personatge: alt i prim, vestit amb un estil peculiar, xarrador, càndid i poeta. No deixava espai per al dubte perquè, després, amb el temps, en aprofundir l’amistat amb el personatge i conéixer alguns detalls de la seua vida, la hipòtesi fou confirmada amb escreix.

Jo era encara massa jovenet per apreciar allò que vaig refermar anys després però, un matí, un home que no coneixia es va adreçar a mi amb un seguit de rimes que explicaven eixa realitat que jo encara no percebia. Sobtat, va muntar ràpidament al seu escarabat per retornar als pocs minuts ja amb la corbata perquè, mentre parlàvem es va adonar de la seua nuesa quan, en passar-se la mà pel pit, s’adonà de la mancança de dita penyora, i desvestit no s’hi pot anar, pel món.

Eixa exploració de la realitat que després relatava transformada en rimes va tindre el seu moment culminant quan va fer la volta al món perquè hagué de partir en perdre una batalla. Jove i lluitador, idealista i impetuós, abandonà casa i família per lluitar pel bé, en una guerra que el rebutjà per no tindre encara la majoria d’edat però, poc després, s’escapà de nou per tornar-ho a intentar, esta volta, menor encara, amb més èxit. Perdut, castigat i exiliat, voltà d’ací cap allà fins que un dia va partir pel ponent, rebutjat, sense equipatge ni massa il·lusions, per regressar pel llevant al cap d’un parell d’anys, a eixe indret que el va marcar i el volia condemnar a viure una vida normal.

Però l’heroi sabia barrejar el realisme amb el romanticisme, si més no, en la mesura mínima que li garantia la supervivència en un món d’estúpids, i eixa faceta s’apreciava en els versos, els vestits, els cotxes i les amistats. Quan un professor de la Universitat d’Alacant em preguntà si coneixia alguna persona que haguera perdut la guerra i que haguera estat marcada pel règim, li vaig dir que coneixia la persona indicada: la millor persona! Al poc de conéixer-lo, ell també va caure rendit, captivat per l’heroi, i després de proves i més proves, d’hores i hores d’entrevistes i estudis, de tomes i més tomes, exteriors i interiors, una xicoteta part de la seua immensa vida es va enregistrar en un documental que, en termes generals, és com l’article de Clézio que tracta sobre el Quijote, amb la diferència que la novel·la sencera no ha estat escrita encara, sinó narrada en part.




Salvador Sendra