dimecres, 29 d’octubre de 2014

1, 2, 3 Capitalisme.


El 1961, Billy Wilder, un dels més atalentats guionistes de Hollywood de tots els temps, torna al Berlín de la Guerra Freda de la seua joventut. Mitjançant una comèdia àcida contraposa capitalisme i comunisme amb situacions delirants que acaben amb una frase que reprendrem més avant.

Tornem més a prop ara. Vora el 2011, em trobava jo al LIDL de Vic, i per matar el temps a la cua d’eixida em vaig dedicar a llegir les etiquetes dels productes de la persona que em precedia a la fila. Havia comprat aquesta persona llet, pa i carn i... anem per pams, en un lloc de tanta producció làctica com la comarca d’Osona, amb prats i vaques per tot arreu, la llet provenia de Bavaria, a Alemanya. Un curiós i llarg passeget vaja, per un producte que també es trobava allí mateix i de qualitat. La carn, en canvi, atès que on hi ha vaques NO hi ha carn (*sic!), provenia només de la República Txeca. Com que pam dalt pam baix la República Txeca i Alemanya es troben una al costat de l’altra, igual, i és un dir, van aprofitar el mateix camió per portar fins a Catalunya ambdós productes. Acabem amb el tercer producte i com que Catalunya NO és (*de nou sic!) una regió vitivinícola, havia aquesta persona comprat, -absolutament imprescindible- vi de Califòrnia, Sud-àfrica i Austràlia. A mi, mentrestant em rondinaven pel cap regions com ara el Penedès, l’Empordà o el Priorat, que amb les meues innates limitacions, no podia associar a coses com ara vins...

 Posteriorment, en un article econòmic, vaig llegir que les peces dels cotxes fan hui en dia més quilòmetres per separat que muntades juntes sobre el vehicle al que van destinades. Parlava de Volkswagen i el seu conglomerat industrial que comprèn marques com ara Skoda, Audi o la Seat de Martorell, i és només un exemple que val per altres marques i no una exclusiva de dita firma d’automoció. Les bieles siga de Volkswagen o Skoda, per exemple, igual es produïen a una planta de Polònia, mentre que els càrters de totes les marques es feien a Eslovàquia. Posteriorment es recarregava tot en camions que les portaven a les plantes d’assemblatge final, des d’on mitjançant altres camions, es redistribuïa el producte final, el cotxe, als diferents països on aquest es venia. Roda i volta, les peces del cotxe que el comprador final adquiria, havien fet més quilòmetres per separat, dels que probablement farien mai amb el propietari. A qui, per la paga, se’l atabala amb publicitat per que es canvie el cotxe cada certs –pocs- anys. Tot i que cal dir, que al comprador se’l ajuda amb productes que es cauen a trossos al poc de temps. Un es preguntarà cóm pot ser que els cotxes de hui en dia amb tots els avanços tecnològics de les últimes dècades, duren menys que els antics, i la resposta és que simplement estan dissenyats per durar menys. Això té un nom, i es diu obsolescència programada tot i que clarament es podria qualificar d’estafa manifesta.

El capitalisme és una entelèquia, una maquinació, una línia que ha de presentar sempre avanços, considerats beneficis. El preu a pagar per l’avanç no conta. Vegem-ho amb un exemple i amb una altra firma més de per ací ara. Si la Ford d’Almussafes presentara un descens de vendes, es parlaria de desastre, de llocs de treball afectats i altres. I sí, és cert, hi ha una correlació no sempre clara degut al treball robòtic de les plantes entre la producció i la necessitat de mà d’obra. Jo volia però detindre’m amb un altre aspecte, el de la presentació de beneficis, i per això em valdré d’un exemple imaginari, maldestre però significatiu. I reprenem la Ford amb descens de ventes i, com per art de màgia, arriba un excèntric i li compra posem, 10.000 cotxes d’una tacada, per llançar-los acte seguit al Port de Dénia, per posar un altre exemple. La pol·lució al port o la interrupció del tràfic marítim no contarien per a la Ford, que presentaria tot d’una un increment en el seu balanç... Com que Baleària, és una altra firma independent, a ells de patir ara el descens en el seu balanç, i ja tornarà la jugada si pot, o li la farà a un altre... Resultat final, balanç positiu. Balanç positiu tot bé, balanç negatiu tot mal. No busquem tres peus al gat, el capitalisme és prosaic i va a la recerca de beneficis i para de contar.

A la pel·lícula de Wilder, Berlín és significatiu perquè allí com en cap altre lloc, dos models oposats, el capitalista i el comunista s’oposaven a pocs metres de distància, val a dir l’amplada d’un mur. Després de moltes peripècies agòniques o ridícules, el jove protagonista comunista exclama com perplex, si tot  allò, tot aquell patiment, tot aquell desficaci, només per vendre Coca Cola, a la qual cosa el vell capitalista replica que no, que no per vendre Coca Cola, sinó per la llibertat de poder vendre, implicant la contraposició al model de producció planificada estatista comunista. S’afegeix així al capitalisme la qualitat de representant de la llibertat, cosa que farà exclamar a algun poeta posteriorment allò de “llibertat, llibertat, quantes malifetes es cometen en el teu nom”. De la llibertat al liberalisme i ja tenim la preponderància del capital sobre les persones, benvinguts a la modernitat on es pot bloquejar el Port de Dénia amb cotxes i passar per ser un acte positiu...

El comunisme ja és menystingut pels seus propis errors, Gulag i manca de llibertats entre altres, que ja mereixen un estudi a part. El capitalisme sembla però hui la única via vàlida: als setantes, una iconoclasta banda punk de la més libèrrima ciutat californiana, San Francisco, els Dead Kennedys, va canviar el motto americà de la moneda nacional, el dòlar, que diu in God we trust, per in Gold we trust...

No anaven errats tampoc quan cantaven allò d’efficiency and progress are ours once more, now that we’ve got the nuclear bomb, is nice and clean and get things done... kill, kill, kill the poor, kill, kill, kill the poor...


Lluís Alemany Giner