El sexe dels àngels.

Vaig escriure recentment un parell d’entrades al blog anomenades com a “el corcó”, quasi un encàrrec si se me permet. En principi i com bé apunta Òskar Rabosa en la seua contrarrèplica a la meua entrada, són el fruit d’un intercanvi de missatges amb motiu del recent atemptat contra els periodistes de Charlie Hebdo. Coneixent ell que sóc llicenciat en àrab li venia de preguntar-me el perquè d’un acte tan brutal per una cosa tan banal com una sàtira, i el problema és que allò que és banal o no canvia segons les societats. Cal recordar que ací li van segrestar l’edició a “El Jueves” per mostrar als actuals reis (llavors només prínceps) fornicant en portada per tal de guanyar la retribució que el govern assigna a la Corona per infant. Aparentment ací no pot un criticar la institució monàrquica i en altres parts la religió... Ja va dir Einstein, un jueu de la diàspora, i no és casual com més tard es veurà , que tot és relatiu.

Jo vaig intitular el primer dels articles, que parlava sobre el món musulmà majorment, com a “el corcó”. Cosa que Òskar en la seua brillant contrarrèplica va adduir que no era cert, i no era cert potser en perspectiva diacrònica però sí actual, i després em cita: els pobles semites al llarg de la història, mai una clara batalla frontal sinó una lenta infiltració en les files de l’altre fins a fer-se amb el poder…. Així les coses, sí sembla un corcó, però jo no em referia a un corcó al llarg de la història sinó en el nostre moment actual i en el si de les nostres societats occidentals ¿Perquè ho dic doncs? Perquè en les nostres societats actuals, laïques, el corcó és intern. Nosaltres a les societats occidentals disposàvem d’un raonament mental basat en la lògica. Bastit pels grecs i expandit pels romans a tots quatre cantons del vast imperi i això durant segles acaba conformant una mentalitat. No és gratuït ni casual. Posem exemples, si un posa la ma al foc es crema i si plou es mulla, això es sap i és evident, doncs amb aquesta mateix idea els grecs i romans van anar fent analogies i paral·lelismes i van anar desenvolupant una cultura estrictament basada en la lògica, mentre que la religió, que també hi havia i ocupava un paper important a les societats, era un aspecte merament tècnic i dedicat a sacerdots... Pensem en Grècia i Roma i pensem en sacerdots o en filòsofs i emperadors, val a dir, personatges cívics, no és cert?

Per al món semític original, i entenem per això el judaisme, car el cristianisme i el posterior islam no són sinó derivacions del tronc original, la religió és en canvi tot i no només part, i la manera d’infiltrar-se no és per ser un corcó roín  sinó perquè era la única manera de sobreviure d’un poble minoritari enfrontat a veïns més poderosos. Vegem-ho amb exemples, l’antic Israel, l’actual estat hebreu i Palestina, es trobava rodejat al sud inicialment pels faraons egipcis, i poca broma amb ells. A l’oest després amb assiris a Babilònia (nou exili) i amb hitites al nord a prop de la península anatòlica. I a això cal sumar-li els grecs amb l’ultrapoderós Alexandre Magne, i els romans, amb els quals lliuraran nombroses guerres. Per als jueus doncs, i en uns temps llunyà on encara no es separaven les coses, cultura i religó són un únic fenòmen, aquell que els diferencia dels seus veïns, aquellos que poden fer-los desaparèixer com a poble, i els valencians, desgraciadament, al respecte d’això deuríem saber-ne un gra...

Expulsats de la Terra Promesa en moltes ocasions, només el ritual, la religió, els manté units com a poble. Cal recordar que l’actual hebreu és una entelèquia, l’únic cas conegut de ressurrecció lingüística al llarg de la història. Quant al 1948 es decideix fundar l’estat d’Israel i durant les dècades anteriors d’immigració jueva massiva, ja es qüestiona si l’hebreu deu ser la llengua comuna, car no la té ningú com a llengua materna. Uns, els ashkenazis, parlen yiddisch (val a dir jüdisch) o jueu en alemany, un dialecte germànic farcit de mots i expressions semítiques o altres. Per a l’altre grup fonamental, els lladins o sefardís, i l’etimologia és evident, parlen llengües derivades del llatí, com ara una mena de castellà arcaïtzant farcit també de catalanismes o italianismes. Val a dir, parlen ja la llengua dels seus veïns. Això serà un plus per recuperar doncs l’hebreu, algun tipus d’hebreu, encara que només siga per fer-lo servir de “lingua franca”, de llengua comuna.

I reprenem l’argument doncs del corcó, el corcó no són ells estrictament com a poble minoritari que no oposa una lluita frontal. Simplement no poden, els haurien esclafat. Andorra declarant-li la guerra als Estats Units no és valentia sinó inconsciència, suicidi. Recordem el cas de David i Goliat com al·legoria de la lluita del menut (i l’enginy) contra el gran i poderós. El corcó és intern i occidental, ells continuen a la seua, perquè en el seu camp cultura i religió van unides i això sorprèn als occidentals per a qui ambdues coses van separades. Vegem-ho millor en el cas de l’islam actualment perquè el judaisme és minoritari i el cristianisme està immers al si de societats laïcitzades, que la evolució no existeix perquè la religió hi predomina i és un sistema clos en si mateix i que no atèn a lògiques ni paral·lelismes. Vegem també com mentre les societats occidentals van estar imposades al mode de pensament religiós de tipus semític abandonant la lògica greco-romana després de l’adopció del cristianisme a l’Imperi Romà per Constantí el 335, que l’evolució i l’alfabetització massiva es frenen. D’ençà d’aquell moment només la casta sacerdotal té accés a la cultura i el conjunt de l’imperi en poc temps s’esfondra. La Renaixença italiana, a penes aspira inicialment a reprendre el llegat de grecs i romans... Algú dubta que es vivia millor al segle II o III que al XI, XII o XIII, val a dir mil anys més tard?

El corcó és per tant occidental, per haver abandonat les estructures de pensament pròpies per adoptar-ne d’alienes. A cada poble i visquent amb llibertat li deurien bastar les seues pròpies estructures (o llengües) sense imposicions foranes.

En quant al títol del sexe dels àngels, una llicència poètica si se me permet, és per demostrar que parlar sobre coses indemostrables com ara la teologia és impràctic car no duu ni pot dur a res per manca de base aplicable, però que a tots els estimula. Els nombrosos comentaris dels lectors –benvinguts tots ells-, així ho certfiquen.

Bon dia a tots, a fora veig nevar per la finestra i vaig a parar d’escriure.

 

Lluís Alemany Giner

Brasov a 10 de febrer del 2015.

UNA FLOR PER A PROUST

De casualitat, l’altre dia vaig llegir un article en què es tractava d’un episodi que no apareix en la biografia da Marcel Proust. El novel·lista francés em resulta atractiu, tot i que no llig mai novel·la a causa de la meua religió. Hi ha dos coses que la creença em prohibix religiosament: llegir novel·la i deixar que paguen les dones quan eixim a sopar, o a dinar. Però, estes prohibicions tan decadents es poden trencar sempre i quant te’n penedisques i demanes perdó a l’Altíssim.

De Proust, he llegit alguna cosa; no sé quina però l’he llegida... Supose que des de la meua tendra infantesa, quan llegia tot allò que em queia a les mans, de manera compulsiva i sense acabar molts dels llibres perquè deixaven d’interessar-me. De tota manera, no la recorde, però el llibre estava lligat al cas Dreyfus; d’això, n’estic quasi segur. Potser ens caldria rellegir-lo ara, davant l’onada d’antisemitisme que hi ha a França, i a Europa en general. De tota manera, hi ha dos casos que m’interessen de la biografia de l’autor: el duel amb un crític i la seua mort.

Un decadent com cal, monsieur Proust, em va deixar bocabadat en un dels episodis de la seua vida: el duel. No hi ha certituds sobre els motius però apunten que n’hi havia més d’un: crítiques dolentes, enemistats enquistades, relacions d’amants... Qui sap? Què importen? La cosa és que Marcel Proust i Jean Lorrain es bateren en duel, de pistola, el 6 de febrer de 1897, en un bosc proper a Paris. Hi va haver testimonis i tot; com toca ser.

Un duel per la literatura és la cosa més tendra que pot existir. Una baralla per l’honor entre un crític i un criticat no pot deixar ningú indiferent, i no pel criticat, sinó per l’altre! Eixe duel exonera el malvat crític perquè, realment, creia en allò que feia i se la jugava en la seua faena. El duel no va tindre més conseqüències excepte les ja aportades. Proust, anys després, va demostrar que també creia en allò que feia quant, malalt i cansat, va morir d’esgotament mentre treballava en la seua obra: va morir treballant! Ho va donar tot en el seu projecte literari, inacabat ―per suposat―, com inacabada és sempre la vida de qui viu.

Ja ansie tornar a Paris per visitar-lo, al cimetière du Père-Lachaise i explicar-li, en veu baixa, que encara ―cent anys després― hi ha gent que creu amb allò que fa. Li duré una flor...

 

Salvador Sendra Perelló

La nova Atlàntida 3.0.

Llegia l’altre The new Atlantis (La nova Atlàntida), l’obra de filòsof anglés Francis Bacon (1561-1626). Aquesta és una de les grans utopies clàssiques, però al contrari que Utopia de Thomas Moore, o d’altres clàssics, no es centra en les qüestions polítiques i socials. El que fa utòpica la societat és el coneixement científic i tecnològic, el que va que aporta millores a la societat d’aquest país fictici anomenat Bensalem. Bacon avança aparells i tècniques que encara no es somniaven a la seva època: submarins, micròfons, fer créixer fruits artificialment, sabors artificials, microscopis per anàlisis de sang, etc.

No és nou el tema, més bé des de l’antiguitat l’home ha tractat de millorar mitjançant el coneixement científic i la tecnologia la seua vida. Però no és fins el s. XX que s’ha fet un salt un salt quantitatiu important. El desenvolupament de la informàtica ha estat una revolució, la Nova Atlàntida 2.0., que supera la imaginació de la visió clàssica ciència i la tecnologia de Bacon a la seua Nova Atlàntida. D’ençà el desenvolupament ha sigut vertiginós. Tant és així, que en el 1965 George Moore  va afirmar que aproximadament cada dos anys es duplica el número de transistors en un circuit integrat. Això implica que el desenvolupament referit a la tecnologia, especialment als ordinadors i a la intel·ligència artificial té un creixement exponencial.

Eixe creixement exponencial, ha portat a una altre concepte, el de singularitat tecnològica. Açò és, el despertar de una superintel·ligència sobrehumana, fet que podria donar-se mitjançant diversos camins: a) Mitjançant ordinadors tan potents que arriben a “despertar” una superintel·ligència artificial; b) una xarxa d’ordinadors que “despertaran”; c) la connexió d’ordinadors i ser humans en xarxa creen una superintel·ligència; d) La tecnologia fa millorar la capacitat intel·lectual dels esser humans. Una vegada creada aquesta superintel·ligència, el progrés científic i tecnològic serà infinit i encara molt més vertiginós. Aquest despertar ha sigut tractat a la cultura popular en nombrosos llibres i pel·lícules. Pel·licules com, Jo, Robot, Terminator, Matrix, 2001: a space odyssey... mostren una visió distòpica de les superintel·ligències artificials. Una visió escèptica que comparteixen alguns científics, però també hi ha molts científics que es mostren optimistes, perquè les tecnologies milloraran la vida de l’Esser humà. Visions com la de l’escriptor Isaac Asimov, qui va arribar a formular les tres lleis de la robòtica, per evitar que les màquines arriben a perjudicar a l’Esser humà.

Lligat al desenvolupament tecnològic va aparèixer un corrent de pensament anomenat: Transhumanisme. El transhumanisme té com objetius, mantenint els principis de la Ilustració de raó i ciència, superar l’estat actual de l’Esser Humà mitjançant la ciència i la tecnologia. Superar les malalties, l’envelliment i millorar les capacitats físiques, intel·lectuals i psicològiques de l’Esser humà. Tracten de guiar la evolució humana, per arribar al proper estadi evolutiu de la mà de la ciència. No sols es tracta de fer servir la genètica, que també, sinó també altres ciències com biotecnologia, la nanotecnologia, etc. El terme transhumanisme va ser emprat per primera vegada per Julian Huxley, germà de l’escriptor Aldous Huxley, i net Thomas H. Huxley, un dels principals defensors de la eugenèsia i el darwinisme social. Segurament Aldous no compartia aquesta visió, per això va escriure Brave New World (Un mundo feliz), com una societat distòpica. Una visió negativa de la transhumanitat, es pot veure també a la pel·lícula Gattaca, on es deixa espai i esperança per al humà encara. No obstant, els suposats beneficis i els projectes dels transhumanistes, així con la seua filosofia es poden llegir a una web anomenada Humanity+ (deixe baix el link). Francis Fukuyama, autor del que hem parlat molt en aquest blog pel seu llibre The end of the history, ha dit que el transhumanisme és una de les idees més perilloses del món. Jo vos convide a que investigueu més sobre el tema per fer-vos el vostre propi criteri.

Davant el progrés tecnològic sempre hi ha dos visions: una utòpica, millorà la vida de l’Esser humà com espècie i com individus, aportant més benestar i alliberant-nos de tots els mals; una distòpica, on la majoria dels Esser humans en són perjudicats, bé esclavitzats, bé patint perquè les millores només afecten a uns pocs i els altres al veure’s privats de les millores acaben en molt més sofriments, creant desigualtats socials –com en la pel·lícula In time.

Fins ara he tractat de ser descriptiu, i no vessar la meua opinió. Però, ja ha arribat l’hora. I jo sóc escèptic amb les dues vessants d’aquest tema. En primer lloc, escèptic en que es puga crear una intel·ligència artificial que “desperte” que siga conscient de sí mateixa, i escèptic en que mitjançant la ciència i la tecnologia arribem a una post-humanitat o trans-humanitat. Però, no ho veig improbable del tot. El que sí sembla molt improbable, i amb això sóc més escèptic, si aquests fets arriben a produir-se, és molt difícil que siga en benefici de la humanitat. Tal i com es desenvolupen els fets, tal i com està instaurat aquest sistema, els beneficis seran d’uns pocs i per a uns pocs. Difícilment les millores estaran a l’abast de tothom. És més probable que les millores siguen en benefici d’unes elits, un món a l’estil a Brave New World (Un mundo feliz), o que estiguen al servei de grans corporacions, com a Blade Runner.

Per a que les millores arribaren a tot el món, sense distinció de cap tipus, s’hauria de democratitzar tant la tecnologia com l'energia. Caldria una societat socialista, on tots tingueren igual accés a la tecnologia i que tot el món es beneficiés per igual. A dia de hui res d’això es així. L'energia està controlada per unes poques dictadures, al dictat de les grans corporacions dels EUA. La tecnologia també està en mans d’unes poques corporacions, moltes d’elles de l'anomenat complex militar nord-americà. De socialitzar els avanços tecnològics ni se'n parla, al contrari de l'únic que es parla és de negocis lucratius, de capitalisme que incrementa les diferències. És per això que les perspectives no són molt optimistes, al menys jo sóc gens optimista en aquest sentit.

Vosaltres què en penseu? 

Oskar “Rabosa”.

Links relacionats:

A HISTORY OF TRANSHUMANIST THOUGHT

http://www.nickbostrom.com/papers/history.pdf

Nosotros, robots - Economía Directa / Colectivo Burbuja

http://www.colectivoburbuja.org/index.php/cb/nosotros-robots-economia-directa-20-12-2014/

What is singularity?  - Venor Vinge

http://mindstalk.net/vinge/vinge-sing.html

Transhumanismo

http://es.wikipedia.org/wiki/Transhumanismo

Humanity+

http://humanityplus.org/

Transhumanty – Francis Fukuyama – Foreign Policy

http://foreignpolicy.com/2009/10/23/transhumanism/?wp_login_redirect=0

Transvasament cultural

El dos de gener del 1989 va ser, segons l’autor d’un article al diari oficial del Govern, Scînteia, un dia gris, a una ciutat grisa, Bucarest, que semblava haver perdut la confiança en qualsevol futur canvi.

Scînteia, val a dir espurna, sembla un nom paradoxalment irònic al si d’una ciutat on les apagades lumíniques són constants. Que s’assemble a scintilla, amb el mateix significat en italià, o al francès étincelle, no deixa de ser un record d’un passat comú, d’un passat que agermanava a tots estos pobles i molts més segles enrere ja. Ara bé, les casualitats, mai semblen fortuïtes i el llegat de Roma sembla seguir flotant encara al cor de la estepa vàlaca, als pujols moldaus o als boscos transsilvans.

A principis del 1989, pocs podien preveure la ràpida caiguda i descomposició del règim, encarnat en la figura d’aquell dictador que preferia anomenar-se a si mateix ton sols com a conducator, val a dir conductor, Nicolae Ceacescu, ajudat pel sempitern –i únic- Partid Comunist Român. Tanmateix, ningú podia negar que les coses anaven mal i que tenien traça de anar cada volta a pitjor en un futur immediat. El règim es vantava d’haver eradicat la pobresa extrema i haver anivellat les capes socials. L’atur, aquell fantasma de la incipient Revolució industrial i el posterior capitalisme especulatiu, amb les seues masses d’obrers famèlics a la mercè d’una insospitada crisi o la mala voluntat d’un patró despòtic, eren cosa del passat. Al paradís socialista, tothom tenia treball, deien, i aquest, per la paga, era fix i estable. Semblava una bona solució, amagava però, realitats amargues. No és que haguera treball per tots sinó que a tots se’ls en imposava un, i no podien negar-se. No existia, a més a més, llibertat de premsa, ni d’associació política, i la dissidència era durament castigada.

Des del mateix moment de la naixença de l’estat romanès, este es va preocupar per mostrar-se davant el món com una illa de llatinitat al bell mig d’un mar eslau, i era cert. Per a molts, Roma era la mare i la seua grandesa indiscutible; Mussolini va voler tornar a portar la Itàlia del seu temps a la reedició de la glòria d’antuvi. Per a això es va dedicar a conquerir Abissínia o Líbia, val a dir aquelles parts del continent africà que encara no s’havien repartit francesos o anglesos, o en menor mida, fins i tot portuguesos, alemanys, espanyols i belgues.  Com en Itàlia, també a la deprimida Amèrica posterior al crack borsari del ’29, la funció pública va ser vital per a la reanimació d’un país empobrit per les conseqüències de la 1ª Guerra Mundial. També Alemanya va mamprendre aquell mateix camí de reactivació de la funció pública, en forma de construcció a dojo i rearmament, tot i que este últim aspecte contravenia el Tractat de Versalles, que li prohibia explícitament el tornar a fer-ho. Una Europa encara devastada pel major conflicte que la humanitat havia conegut, semblava encaminar-se definitivament a una reedició del mateix. Així, Itàlia o Alemanya, van començar a parir gegantesques  estacions de ferrocarril, ponts o autopistes que senyalaven el camí del futur i ocupaven els braços de tanta població sense treball i depenent, per tant, del salari d’altres.

Al final d’este segon conflicte que novament va deixar a tots exsangües, el món es va dividir en dues esferes d’influència: la comunista i la capitalista. La alineació en qualsevol dels dos bàndols no va tindre res de casual ni voluntari, sinó que es va traçar a línia recta sobre un mapa nu del continent, con volent dir això per tu això per mi. Amb el temps, s’hauria d’encunyar el terme de Guerra Freda, per tal de definir l’estat de conflictivitat latent que va travessar el món durant el període que ambdues ideologies van coincidir en el temps, i no diguem conviure, perquè la voluntat de convivència, era simplement inexistent. Amb la desfeta alemanya i la subsegüent retirada de les tropes alemanyes de l’est d’Europa, l’estat romanès es va trobar amb la pistola soviètica a les temples, com per recordar-li seràs meua o no seràs, seràs soviètica o no seràs...

Així les coses, i per tal de promoure l’esperit patri i la recuperació econòmica de la nació, també a Romania, es va apostar per la construcció pública, la única possible de fet en una economia centralitzada, i allà que acaben les convergències amb Occident. La reconstrucció europea occidental partia del precedent d’una reconstrucció ja des de la 1ª Guerra Mundial, i es va fer al si de nacions plurals en quant a formacions polítiques i amb un passat de llibertats individuals. La Romania soviètica, no partia d’aquestes premisses. I és per això que devem entendre que la eradicació de l’atur no fou un motiu d’alegria per al poble, com es podria suposar. Qui visite hui, en ple segle XXI, Bucarest, la capital del país, no deixarà de sorprendre’s per la magnitud dels edificis que hostatgen instàncies governamentals; com els antics *Centrele foamei, reconvertits actualment en moderns centres comercials per les seues grans dimensions, la Casa de la Ràdio, o les seus dels diferents ministeris, afectats tots ells sembla ser que de elefantiasi.

Ni podrà però, tampoc, deixar d’admirar la grandiosa i solitària silueta massiva de Casa Poporului, la Casa del Poble, que és un dels edificis més grans del món. La base arquitectònica i decorativa de tot este tipus de construccions és un Neoclassicisme sui generis, com en certa manera la angulositat de l’art feixista mussolinià també ho va ser. Un art que pretenia recrear amb un estil grandiloqüent, la base llatina del país.

És en la magnitud, que no en la grandesa implícita d’este tipus d’edificis, que devem situar la notícia que l’exemplar d’Scînteia del 2 de gener del 1989 arreplega. L’enorme magnitud d’estos edificis comportava, que com a les piràmides egípcies, es requerira gran quantitat de mà d’obra, i al cor del paradís socialista, res millor que camps de treball forçats per a la reeducació de rebels i ingrats. La reeducació de tots aquells que no saberen valorar l’esforç de les autoritats en pro del bé del seu poble.

El dia era doncs, gris, com la ciutat també ho era, i ahi ens havíem quedat. El periodista recull i paeix, tot i que no l’escriu, tot el desencís en carn pròpia de qui, malgrat la seua voluntat, havia treballat a la formidable obra (a la qual ell per a si mateix es referia com a camp de concentració),  el gegantesc monument, la glòria del règim: la Casa del Poble. Recorrent la immensitat dels seus salons, rememora que allí va treballar tal i que un poc més enllà, tal altre, i que tots dos van desaparèixer de manera misteriosa una nit, junt amb algú més que un matí mai més es va tornar a presentar al seu lloc de treball i ningú va preguntar perquè. La notícia estava però, més avall, als baixos de l’edifici, i que arribara a publicar-se, deixava entreveure un cert desgel del règim. Un dia va arribar la ordre d’eliminar un de tants immensos pilars de formigó del subsòl, i un periodista estava citat per cobrir l’esdeveniment. Tots sabien que allí anava a trobar-se alguna cosa, i no podia ser casual que el Partit, estiguera d’acord en que s’airejara allò. Per altra banda, acostar-se fins allí per cobrir la notícia era una ordre tan categòrica com la construcció d’aquell immens palau amb els seus gegantescos corredors, escalinates i balcons. No podia per tant, ser discutida, sinó tan sols convenientment acatada i executada.

Després de llargues hores de demolició controlada per pilons pneumàtics -¡ni pensar d’utilitzar la dinamita en un subterrani!- va cessar la fressa tronadora de les eines, magnificada per la immensitat d’aquell lúgubre buit sota terra. Les picoles semblaven haver trobat alguna cosa, el cos d’un home  incrustat al si d’un d’aquells enormes pilars de formigó. Apunta el periodista que l’emblema del seu casc lluïa sinistre a la llum dels reflectors (“stema caschetei lucea sinistru în lumina reflectoarelor”). Obligat per professió i per haver estat expressament enviat a cobrir aquella notícia, el periodista es va veure obligat a informar. L’encalçava però, el dubte de fins a quin punt podia deixar volar la ploma sobre aquell aspecte. La matisació dels matisos és sempre el matís principal en este règim, va pensar... Es va posar a conjeturar; es sabia què es cercava, val a dir, el Partit sabia que a l’interior d’aquell pilar es trobava sepultat el cos d’un home, sabrien a més a més, segur, qui era, ara, a ell no li ho havien dit. Si em manen ací per cobrir la troballa vol dir que per alguna estranya raó volen que després de tant de tems, finalment es sàpiga. Això el va portar a optar per una solució de compromís. De manera que, davant la falta d’identitat coneguda del cadàver, va especular dient que tal volta només vigilara el torrent de formigó injectat al bastiment de planxes i... va relliscar i caure en allò que ell va anomenar com cascada ucigatoare, cascada mortífera. Com a segona opció va apuntar que tal volta ho va veure algú però que va decidir no interrompre el curs dels treballs ca  sa nu se  piarda timp, timpul costa!

Unes coses per altres, només una paraula se li acudia insistentment a la ment: assassinat. Ara bé, això rebassava amb molt el límit de la llicència escrita. No va deixar de preguntar-se si es tractava d’algun tipus de trampa que li havien preparat per ensarronar-lo i que, de fet, l’article mai es publicaria. Va passar la resta de la jornada atrafegat en altres tasques, cobrint altre tipus d’esdeveniments en aquella infinita ciutat gris. Una epidèmia de ràbia als gossos abandonats que les autoritats s’esforçaven en combatre, i un incendi a un bloc de vivendes per una mala combustió; fets fortuïts i insignificants. Pensava que el règim no tenia perquè desconfiar d’ell ni intentar parar-li trampes. Ell no era un desafecte. Ja des dels llunyans anys de la seua joventut va creure en la inutilitat de la lluita, i una mena de conformat pragmatisme semblava guiar les directrius de la seua existència... ¿Perquè a mi això ara? Va acabar per concloure que no havia una resposta clara al seu preguntat, i que d’aquell règim paranoic calia esperar qualsevol cosa. Informar sobre la reaparició d’algun anterior “desaparegut” podia constituir un intent de rentat d’imatge del mateix, en un moment en el qual la conjuntura internacional era contrària al bloc comunista, que semblava prest a una ràpida implosió. Aquella nit va dormir mal, pel matí va però, va observar alleujat, que el seu article havia estat finalment publicat i que no era, per tant, probable, esperar ser castigat per la publicació del mateix, atès que este havia passat l’oportuna censura. Es va felicitar a sí mateix per la calculada ambigüitat en la escriptura del mateix, i va deixar de pensar res més al respecte.

A molts kilòmetres de distància, a l’altre costat de l’Atlàntic, els italians, altres fills de Roma, emigrats per centenars de milers sinó milions, als Estats Units d’Amèrica, utilitzaven mètodes semblants per silenciar opositors. Allí no posseïen el monopoli del poder. La màfia però, atenint-se a aquell principi que dicta que si no pots amb el teu enemic t’has d’unir a ell, va decidir infiltrar-se a les més altes instàncies d’aquell immens país d’acollida. La llera del Hudson, a Nova York, la nova Roma de finals d’este segon mil•lenni, és plena de cadàvers amb els cabells pentinats segons el corrent del riu. Un èmbol de formigó els subjecta al fons del dit riu. Es diu que a Chicago, si es procedira a la mateixa tasca d’acurada reobertura de pilars d’edificis, es tancarien molts casos policials pendents de resolució durant dècades. No deixa de ser un curiós fenomen de transvasament cultural. A italians i romanesos els uneix l’antic solatge del comú i antic llegat romà, i al Tíber, a la mateixa capital romana també ve passant això des de sempre. Diuen que a Bolívia passa quelcom de molt semblant i que els baixos de molts edificis d’aquella capital insòlita que és La Paz, estan també a vessar de cadàvers enterrats. Aquí, es tracta més aviat de vagabunds desprevinguts que de d’opositors polítics o enemics de qualsevol poderós. Hi ha qui ha arribat a argumentar que atès que Bolívia, com la quasi totalitat del continent americà, en qualsevol dels seus dos hemisferis, va ser conquerida i colonitzada per espanyols i portuguesos, val a dir, descendents també ells dels romans, caldria parlar d’una unitat d’actuació respecte a romanesos i italians. Però no és cert, el sacrifici de persones humanes a Bolívia sembla respondre a patrons anteriors a la Conquesta Espanyola. Es tracta clarament d’un tribut a la Pachamama, la Mare Terra: en este cas no caldria doncs parlar de transvasament cultural sinó tan sols de coincidència.

*Centrele Foamei (en singular Centrul Foamei) significa literalment centres de la fam, i fa referència a uns descomunals menjadors populars de forma cònica, en els quals el règim comunista va voler unificar les classes socials. En ells menjarien des d’obrers a membres de professions lliberals; el depenent de la botigueta del cantó junt amb l’operari, el metge o l’arquitecte.

 

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 25 de desembre del 2009

LLIURE I SOBIRÀ

L’explicació no sempre és adequada. Millor dit, l’explicació quasi mai es adequada quan es parla d’un mateix. Qui haja llegit algun dels meus escrits com «Llibertat», s’haurà adonat que, si hi ha alguna cosa realment important, eixa és la llibertat. El problema ens resulta quan veiem que és impossible d’assolir perquè eixa condició significa la mort. Rousseau, coneixedor com era d’esta condició, ho va explicar molt bé en el seu Du contrat social ou principes du droit politique, on partia d’una tesi en què l’ésser humà naix lliure, tot i que seria millor dir que la natura de l’ésser humà és la llibertat. Però la perd als pocs segons... Altra tesi errada era quan feia referència a la igualtat.

La llibertat de l’ésser humà se supera a l’instant de nàixer amb una nova necessitat: la necessitat de sobreviure. Si la llibertat és inherent a la natura humana, i els instints també ho són, l’instint de supervivència i la llibertat recorren un mateix camí, solapant-se l’un a l’altra i a l’inrevés: «necessite sobreviure i, per aconseguir-ho, cedisc una part de la meua llibertat». I esta és la primera contradicció a què ens enfrontem, tots menys els sobirans, que són una mica més lliures que la resta. El següent pas és el natural i així ho van preveure els romàntics com Herder en la creació de l’estat nació: si la llibertat ja no pot ser individual, doncs, que siga grupal.

Però esta llibertat només es pot concebre en un indret diferent a la monarquia perquè el sistema monàrquic es basa en l’honor i el vassallatge. I la condició de súbdit no casa amb la d’home/dona lliure. Ara, una volta creat l’estat, sembla que alguns residus monàrquics l’entenen com a pàtria, desvirtuant substancialment el seu significat pragmàtic i lligant-lo, de nou, a l’honor. Això del significat ve des de la interpretació de la paraula pàtria, del llatí patrῐa i del grec φρατρία, que significa família o clan. I, amb el nom de família, tot i que estiga transcrit, ens adrecem a la institució més primària i conservadora que existix.

La família té una primera funció que és la de negar l’individu lliure perquè, simplement, es basa en la negació. Si no em creieu, li ho pregunteu a Freud; ell vos convencerà amb més èxit. Si més no, la família semítica ho fa així per salvar la seua estirp i la descendència. La llei es basa en la negació, des de ben antic i és ben difícil, per tant, buscar la llibertat en eixa llei. La convivència es basa en la protecció i, per tant, en la negació, i és ben difícil buscar la llibertat en la convivència. El liberalisme es basa en les lleis i, per tant, és molt difícil trobar llibertat en la llei i en la convivència però ―i ací és on ve l’excepció― cal recordar la figura del sobirà, que no hem eliminat però que hem deixat aparcada per recuperar-la ara. El sobirà és l’únic element que pot proclamar-se lliure; si no del tot, sí que en major mesura que la resta.

Recordeu quan el rei Juan Carlos I va demanar disculpes? Amb eixa acció tan ridícula va acabar amb la seua estirp i va cedir a l’estúpida pressió de la massa. Eixe mateix dia va deixar de ser rei i va deixar de ser un referent. Realment, em podria fins i tot considerar un monàrquic per la manera en què gaudisc pensant que, en el pitjor dels casos, hi ha algú lliure! Esta llibertat dels sobirans, com deia Rousseau, sí que els arriba de naixement i es potencia amb l’ús.

Salvador Sendra Perelló

Gràcies, Rajoy! Gràcies, PP!

En els darrers dies des del PP estan llançant un missatge: Gràcies espanyols, perquè gràcies al vostre sacrifici hem pogut posar fi a la crisi econòmica. Ara els números sí que els eixen. Ara que s’acaba la recessió i que prompte tornarem a principis del 2000 quan ells governaven, ens agraeixen els nostres sacrificis per poder superar la crisi.

Ara que ja ens salvem, gràcies a les supermegamesures estructurals, que han adaptat la economia espanyola al s. XXI, creant un mercat laboral flexible, enfortint el sector financer, rescatant les empreses que viuen el BOE, etc.; ara que des del FMI posen com a model de “fer reformes estructurals a Espanya”; ara que la Comissió Europea millora les previsions de creixement per Espanya; ara toca que nosaltres, el poble, agraïm al PP i especialment a Rajoy el seu sacrifici personal per España.

Perquè el poble ha tingut que veure com els salaris eren cada vegada més baixos; té que acceptar contractes laborals que ja no arriben ni a ser “basura”; es mantenen nivells de desocupació insostenibles; s’han pujat els impostes indirectes que afecten més als més pobres, mentre s’han abaixat als més rics; molts pares han vist com els seus fills passen gana, més de dos milions de xiquets no mengen el que cal; els nivells d’exclusió social són de nivells de països “tercermundistes”; la classe mitjana ha desaparegut pràcticament; els menjadors de Cáritas s’han omplert; els desnonaments han sigut el pa nostre de cada día; han tingut que veure con s’acaben les beques de menjador; els estudiants han vist com les beques per estudiar son inexistents mentre els pugen les taxes a les Universitats; els autònoms han vist com els seus negocis s’enfonsen, molts amb deutes que aguantaran pràcticament de per vida; etc. Tots els mals que vosaltres ja coneixeu i que probablement heu patit.

Resulta evident que el poble ha patit, i encara patirà. Tot ha sigut pel bé de la “nación española”. Però ara, gràcies als PP i a Rajoy, tots aquests patiments s’acabaran. Prompte tornarem a treballar tots, a guanyar diners i a gastar-los en mariscades, a poder entrar a qualsevol centre comercial i dir: “Això ho pague jo”. Prompte, tornarà la felicitat. El cel a la terra. Espanya serà el País de Xauxa, on els rius seran de mel, lligarem els gossos amb botifarres, tots tindrem Mercedes, BMWs, Audis, per a anar a treballar de manobre o de gepsàire...

Com el PP, i especialment, Rajoy ho han fet/faran possible, és hora de donar-los les GRÀCIES. Perquè el poble ha patit, però, ¿i ELLS? Si sabéssiu el que han patit ells.... Una cosa que no es pot ni imaginar. Una cosa  molt gran. Ells han patit el que no està escrit.

 

Oskar "Rabosa"

Politeness, educació anglesa

Cada poble té maneres diferents d’encarar les coses. Vejam-ho millor amb eixemples d’alguns dels que han governat els destins de la humanitat al llarg del temps.

Front a un parlament espanyol esvalotat, sorollós i caòtic, un assenyat novel·lista com el tinerfeny Benito Pérez Galdós, no podia deixar d’observar el germen de la decadència nacional. Es podria argumentar que quan ell feia les seues observacions vora finals del segle dinou i principis del XX, aquell llarg “annus horribilis” en el qual semblava que l’esport nacional espanyol era la pèrdua de colònies, prestigi i importància a nivell mundial a la galop, era impossible mantenir la calma front a tantes calamitats. Ell però ho veia a l’inrevès i apuntava que a aquell grau de desfeta s’arribava per motius propis. El malgovern, la vana prepotència i la imprevisió eren per tant, prèvies. Premises i no conseqüències. Mentre Espanya decaia, França i Anglaterra muntaven a la modernitat.

Cada país ho faria però a la seua manera, excloent certs aspectes i implicant-hi altres. Per als francesos, llatins, impràctics, la cosa es va quedar en el camp de les idees. La Il·lustració va proporcionar el marc teòric per a escapar a l’immobilisme del món medieval. Els francesos van somiar en ciutadans lliures davant la llei i agermanats entre ells mentre que els anglesos, germànics insulars, això de la teoria, les idees i conceptes, els semblava majorment xerrameca. A grans trets sí, però no a tots.

 Els britànics o anglesos per la preponderància de dit poble sobre la resta dels de les Illes Britàniques, eren més aviat pràctics. L’anglicanisme, d’arrel protestant, també ajudarà diran alguns, però la veritat és que la major part de britànics han estat al llarg del temps més preocupats per guanyar diners que per pregar a Déu o construir grandiloqüents frases à la française, plenes de grans idees. La Revolució Industrial és un fenòmen britànic i posteriorment alemany, holandès o belga si es vol, però no francès.

Amb una altíssima densitat poblacional gran part de la població va emigrar cap a les colònies o ex colònies com ara Austràlia, el Canadà, la Índia o els Estats Units d’Amèrica. Els que hi van romandre van viure situacions d’extrema pobresa, però no vaig a ser ara jo qui explique això, quan es pot llegir a Dickens.... Altres britànics, les classes altes, sí eren més refinats, i fins i tot –oh, my God, quelle horreur!- francòfils. Estos britànics de classe alta no havien però perdut totalment el sentit del vells guerrers bàrbars anglo-saxons que un dia des d’Alemanya i la península de Jutlàndia, van invadir la vella Britannia romana. Disposaven de les més prestigioses i sofisticades universitats del seu temps, on els seus “cadellets” podien aprendre a seguir dominant el món. Cap pare excusava però la pràctica del rugby... Una de calç i l’altra d’arena, refinament als estudis i vida social però també passió, violència i colps... Es tractava de passar per qualsevol vicissitud vital, qualsevol tràngol, amb allò que ells deien “the natural simplicity of gods”, com si res...

Els temps però, anaven evolucionant i les dones reclamaven el seu lloc a la societat, aquella vella aspiració francesa d’égalité, igualtat, que certament no s’acabava d’aplicar mai. Així les coses, la Gran Bretanya va ser un dels primers països al món en acceptar les dones al parlament, tot i que no li ho van posar inicialment fàcil, sent freqüentment rebutjades o menystingudes. Una d’estes pioneres del parlamentarisme femení britànic, lady Margaret Astor, per exemple, va tenir sonades picabaralles dialèctiques amb l’omnipotent primer ministre Winston Churchill. Vegem-ne una i no era la primera, per entendre el grau de correcció formal però mala bava que els britànics de classe alta podien arribar a gastar:

“Si jo fóra la seua dona, senyor Churchill, li posaria verí al té”

A la qual cosa molt dignament ell respongué:

“I si jo fóra el seu home, senyora, segurament el beuria”.

 

Lluís Alemany Giner

Brasov a 29 de gener del 2015.