dimarts, 10 de febrer de 2015

UNA FLOR PER A PROUST

De casualitat, l’altre dia vaig llegir un article en què es tractava d’un episodi que no apareix en la biografia da Marcel Proust. El novel·lista francés em resulta atractiu, tot i que no llig mai novel·la a causa de la meua religió. Hi ha dos coses que la creença em prohibix religiosament: llegir novel·la i deixar que paguen les dones quan eixim a sopar, o a dinar. Però, estes prohibicions tan decadents es poden trencar sempre i quant te’n penedisques i demanes perdó a l’Altíssim.
De Proust, he llegit alguna cosa; no sé quina però l’he llegida... Supose que des de la meua tendra infantesa, quan llegia tot allò que em queia a les mans, de manera compulsiva i sense acabar molts dels llibres perquè deixaven d’interessar-me. De tota manera, no la recorde, però el llibre estava lligat al cas Dreyfus; d’això, n’estic quasi segur. Potser ens caldria rellegir-lo ara, davant l’onada d’antisemitisme que hi ha a França, i a Europa en general. De tota manera, hi ha dos casos que m’interessen de la biografia de l’autor: el duel amb un crític i la seua mort.
Un decadent com cal, monsieur Proust, em va deixar bocabadat en un dels episodis de la seua vida: el duel. No hi ha certituds sobre els motius però apunten que n’hi havia més d’un: crítiques dolentes, enemistats enquistades, relacions d’amants... Qui sap? Què importen? La cosa és que Marcel Proust i Jean Lorrain es bateren en duel, de pistola, el 6 de febrer de 1897, en un bosc proper a Paris. Hi va haver testimonis i tot; com toca ser.
Un duel per la literatura és la cosa més tendra que pot existir. Una baralla per l’honor entre un crític i un criticat no pot deixar ningú indiferent, i no pel criticat, sinó per l’altre! Eixe duel exonera el malvat crític perquè, realment, creia en allò que feia i se la jugava en la seua faena. El duel no va tindre més conseqüències excepte les ja aportades. Proust, anys després, va demostrar que també creia en allò que feia quant, malalt i cansat, va morir d’esgotament mentre treballava en la seua obra: va morir treballant! Ho va donar tot en el seu projecte literari, inacabat ―per suposat―, com inacabada és sempre la vida de qui viu.
Ja ansie tornar a Paris per visitar-lo, al cimetière du Père-Lachaise i explicar-li, en veu baixa, que encara ―cent anys després― hi ha gent que creu amb allò que fa. Li duré una flor...

 
Salvador Sendra Perelló