GOBIERNO A LA VALENCIANA, NO, POR FAVOR!

Està clar que a l’estimada i bonica Comunidad Valenciana hi ha hagut sempre una barrera informativa; una mena de bombolla que no permetia a la resta de l’Estat gaudir de les bones noves que ací succeïen. Abans d’eleccions, eixa mancança de repercussió mediàtica es va trencar i els nostre veïnat va poder divertir-se amb les escenes més boniques de la política valenciana, amb tota la seua esplendor. Les imatges més estrafolàries d’aeroports, curses de cotxes, visites de papes, macro instal·lacions de cinema, especulacions urbanístiques i molts més etcèteres, van poder-se gaudir per tot el món i Barcelona!

La capgirada política actual es ven com l’èxit d’una societat nova, però ací cal fer un incís: la societat és la mateixa, i el votant que avalava la corrupció i la vergonya, sent-ne sabedor, seguix existint, que jo sàpiga. Però, a banda d’això, el que cal ressaltar és que ara se’n parla, i molt, d’allò que passa i passava per ací, i fins al punt que ens volen fer servir de model per a un nou gobierno a l’Estat. Jo pensava que, amb el temps i l’experiència, ho tenia ja tot vist i escoltat, o, fins i tot, que estava perdent la capacitat de sorprendre’m, però, no és així...

Pablo Iglesias ens posa de model de cara a formar un nou gobierno, a España; li he escoltat dir, en moltes ocasions, això del «gobierno a la valenciana». Però, o jo no estic massa assabentat de la cosa o és ell qui no sap què diu. En el meu cas, el mal és menor perquè només governe ma casa, i malament. La seua situació és més greu perquè vol governar l’Estat, i bé! A la Comunidad Valenciana, governa el PSOE ―que es volen dir PSPV― junt amb Compromís. Podemos, Guanyem, És el Moment o com es vullga dir ací, no està al govern, i Esquerra Unida, tampoc. I açò és important per això que diuen sobre el fet de repetir una mentida i voler convertir-la en veritat.

Només queda per dir que Compromís va trencar palletes amb Podemos, Guanyem, És el Moment o com es diga a causa d’unes males interpretacions de la Llei electoral i de les referents a la formació dels grups polítics del Congreso de los Diputados, quan se suposa que un partit amb tants politòlegs les hauria de conéixer amb una certa solvència. I, finalment, cal dir que Compromís ha passat del malestar inicial causat per l’enganyifa de Podemos, Guanyem, És el Moment o com es diga, respecte a la formació del grup polític conjunt, on es va signar un acord electoral rebutjat de manera contundent per la militància, tant per la del BLOC com per la de Gent de Compromís, a voler fer d’home bo ―tot i que jo diria, de Celestina― entre Pedro i Pablo.

Ara, per no ser massa negatiu amb el nou pacto de gobierno, només desitge que no es faça a la valenciana, simplement perquè Podemos, Guanyem, És el Moment o com es diga es quedaria fora del gobierno, Izquierda Unida, barallada a mort amb Iniciativa, que forma part de Compromís, ni apareixeria per ahí, i tot això sense plantejar-me, ni per un moment, que Ciudadanos pensara a abstindre’s perquè, ací, només cal vore com es comporten a la Diputación de Alicante per anar coneixent-los.

 

Salvador Sendra

LA VERTADERA REBEL·LIÓ ÉS LA CONSUMICIÓ!

Llegint, llegint et pots trobar de tot, quan es tracta d’esbrinar els fonaments de les religions monoteistes, com per exemple, el cristianisme. La seua base hebrea, jueva, és una de les raons de la negació de la vida mundana per la promesa d’una altra, més enllà i millor, i Freud ho explica a la perfecció en les seues obres i la seua existència. Però, si eixa vida millor també es troba vinculada a la negació, quin avantatge hi ha de viure tota l’eternitat amb un constant fre de mà activat?

L’aplicació més directa es pot donar hui dia en una societat que recerca el resultat més ràpid per a un esforç mínim. A mi, personalment, em fa enveja el plantejament de traure el màxim partit a una aportació lleu o, si és el cas, gairebé inexistent. El termini que separa el moment present del d’aconseguir el benefici s’acurta, el rendiment se sol·licita ràpid i l’esforç minva, si més no, en la durada. El cel es busca en cada pas, s’esgota, es rebutja i es torna a buscar en el següent moviment. Eixe paradís passa a poder-se tocar, comprar, vore, esnifar i, alhora, es transforma en un seguit de capes celestials diverses que hom va travessant.

L’efecte de la postmodernitat està present en la fragmentació del discurs i en l’adquisició dels guanys, però també en la gestió del temps... I tot perquè ja no es desitja una vida més enllà; amb esta en tenim suficient, i ens en sobra, si la gestionem tan malament com sabem i, a més,  n’abusem. Potser se li ha perdut el respecte, o se n’ha guanyat envers hom mateix: qui sap? Però la cosa esdevé interessant quan la finalitat de viure és, en gran mesura, consumir: guanyar el màxim, aportar el mínim i consumir tant com es puga. En realitat, la batalla contra la religió de la negació, la que enfronta el bé i el mal i la que pregona la por, està ja guanyada, com sembla ser.

Tecnologia, espai, amor, menjar, temps... L’obsolescència es troba, també, en cada un de nosaltres, i no només en els objectes de consum. La vida és breu i s’ha de viure, i més ara que s’esgota la classe mitjana i la separació entre les dues restants es fa pràcticament insuperable. El burgés de pro, aquell que compta i recompta, treballa i estalvia, invertix i es desviu per posseir, es troba a l’ocàs, i el món que coneixem s’ompli de consumidors descarats que, sense res més a fer, intenten traure el màxim partit a l’existència, sense més, i amb el desencís que comporta als que encara creuen amb les herències.

 

Salvador Sendra

Els Gossos de la Guerra.

 

All pity choked with custom of fell deeds:

And Caesar's spirit, ranging for revenge,

With Ate by his side come hot from hell,

Shall in these confines with a monarch's voice

Cry 'Havoc,' and let slip the dogs of war;

That this foul deed shall smell above the earth

With carrion men, groaning for burial.

¡Las acciones bárbaras sofocarán toda piedad! ¡Y el espíritu de César, hambriento de venganza, vendrá en compañía de Atis [La diosa la venganza], salida del infierno, y gritará en estos confines con su regia voz: «¡Matanza!», y desencadenará los perros de la guerra! ¡Este crimen se extenderá a todo el universo por los ayes de los moribundos solicitando sepultura!

William Shakespeare, Julius Caesar: Act 3, escene 1

Now let it work! Mischief thou art a foot

Take thou what course thou wilt

¡Ahora, prosiga la obra! ¡Maldad, ya estás en pie! ¡Toma el curso que quieras!

William Shakespeare, Julius Caesar, Act 3, Escene 3

Certament no hi ha res nou baix del Sol. El que ha passat a Brussel·les ve descrit als textos clàssics, com aquest de William Shakespeare, Juli Cèsar. En el primer dels textos William Shakespeare pose eixes paraules en boca de Marc Antoni. Una vegada han assassinat a Cèsar, Marc Antoni demana poder dir unes paraules al funeral. Els conspiradors, que saben l’estima que tenia Marc Antoni vers Cèsar, li ho concedeixen, no sense que alguns expressen els seus dubtes. Marc Antoni sap que la mort de Cèsar i les seues paraules al funeral portaran conseqüències: “es soltaran els gossos de la guerra”. Més endavant, quan ell ja ha parlat al poble, i poble reclama venjança contra els traïdors, exclama: “Maldat ja estàs dempeus, vés on vulgues”.

La ignorància i l'estultícia generalitzada porten als líders i opinadors europeus a dir que els atacs són un atac general contra els valors occidentals, contra la Llibertat i contra la Democràcia. Uns arguments tan simples i tan buits com els dels conspiradors que mataren a Cèsar, quan deien: Cèsar vol ser Rei. No, no és això, el més normal és que els que causen els problemes al final no ho vulguen reconéixer i, a més a més, han de buscar excuses barates.

L’excusa barata serà dir que els fonamentalistes islàmics són el pitjor de Món, uns bàrbars sense escrúpols, fanatitzats, que assassinen en nom d’un fals déu. Aquests fonamentalistes, radicalitzats amb l’odi a Occident, al que representa Occident, que no és altra cosa que valors com Drets Humans, Llibertat, Democràcia, etcètera. Però el que no reconeixeran, aquests venedors de fum, és que els occidentals, si bé ens donem eixos valor a nosaltres mateixos, no hem deixat de comportar-nos com hipòcrites en tot moment. D’aquesta hipocresia ja en vaig parlar al post Essers humans de primera i segona.

Però a més a més, Occident ha creat aquesta raça nova de “gossos de guerra” i els ha ensinistrat. Els volien utilitzar per als seus interessos, no en benefici dels súbdits d’Occident, sinó en benefici d’uns pocs, les elits que controlen els mercats internacionals financers i del petroli, principalment. Occident ha finançat i entrenat Al-Qaeda en el passat, ha finançat i entrenat l’ISIS perquè lluitaren contra Bashar Al-Assad, han permés que els amics Al-Saud (la família regnant a Aràbia) finançaren les madrasses, autèntic niu d’expansió del fonamentalisme wahhabbista, etc.

El drama d’Occident, i la diferència amb els personatges de l’obra de Shakespeare, és que Occident assumeix el paper de traïdor i, a més a més, solta els gossos de la guerra. La maldat que occident ha creat o ajudat a crear, s’ha posat dempeus, i ara va on vol.

Òskar "Rabosa".

EL BARÇA HAURIA DE CONTRACTAR LOS PELAYO

Déu proposa i l’ésser humà disposa, que ve a ser una confirmació de les teories del lliure arbitri, on el mateix Déu «apreta però no ofega». I tot açò estaria vinculat a l’àmbit de les creences i al de les causes primeres, que marquen les línies bàsiques del transcórrer de la vida i de les accions humanes. No obstant això, i ja centrant-nos en les causes més humanes, hi ha sempre la relació entre la causa i l’efecte, que representen les teories més racionals i, diguem-ne, científiques.

Però, escriure estes línies, quan ens referim a l’esport, comporta haver d’explicar-les, o assajar-les, per, en la mesura en què es puga, modificar eixos designis, divins a priori, amb la finalitat d’aconseguir una causa més justa ―més humana― per als seguidors del Barça, com és el cas. I ho dic perquè, d’altra banda, i fent servir un llenguatge més corrent, es pot dir que «feta la llei, feta la trampa»; i sense ànims d’acusar ningú.

El Sorteig de la Champions, sembla que, com és normal, no ha estat massa bo per a les aspiracions del Barça. Escric això de com és normal perquè és molt estranya l’ocasió en què ens sentim contents amb els equips que trauen les boles ―podem mirar les estadístiques per refermar la present hipòtesi. Ara bé, en aquest paràgraf he utilitzat dues paraules que se’n surten d’allò que entenem com a diví o com a sort: estadístiques i hipòtesi.

Les estadístiques miren el passat per obtenir els materials necessaris per prevenir el futur, i aquesta és la base de la ciència, en gran mesura. Les hipòtesis marquen el punt de partida amb la finalitat de ser refermades, al final, amb la tesi. En ambdós casos, es pot interpretar que els designis divins es poden preveure, o això ens reconforta de pensar. I, per què no ho hem d’usar amb els sortejos si ja ho fem amb la quiniela? Doncs, d’això es tracta!

Los Pelayo van fer servir l’estadística i la matemàtica per endevinar on s’aturaria la bola de la ruleta, al casino, i sembla que van tenir bastant èxit, fins i tot en els jutjats. I, el Barça, per què no fa res per contraposar-se a eixa mala sort a què sol adduir? Com que ja és hora de moure’s, perquè no torne a passar o, si passa de nou, tenir la consciència tranquil·la per haver actuat fins i tot amb el vent en contra, pense que hauríem de contractar els serveis de la família de referència perquè supervisen, analitzen, avaluen i actuen per capgirar els designis humans que ara entenem com a divins. Però, tot açò es podria donar si no els haguera contractats ja algun equip rival, al qual ara li atorguem el dubte de la sort.

Salvador Sendra

PROBLEMES D’ADAPTACIÓ

Si una imatge val més que mil paraules, per favor, que siga fixa!

No em done per vençut, de moment, i seguiré veient pel·lícules fins que n’entenga alguna; i que conste en l’acta! I això tot i que ja ho he intentat per tots els mitjans possibles: des del cinema infantil fins a les dures sessions de cineclub que, a més duen associades les posteriors reflexions i tertúlies ―que açò sí que és vertaderament insuportable.

Cap al final de la dècada dels 60, i a l’inici de la posterior, si no recorde malament, hi van haver moltes indagacions i estudis vinculats al funcionament de la ment humana, i sobre la percepció a partir de la informació adquirida mitjançant la lectura. També s’esbrinava l’expressió personal, bé escrita, bé narrada, i les relacions causa-efecte dels relats que es van sobreposar, a poc a poc, als mites i les llegendes orals. En tots els estudis hi ha hagut el lligam entre l’estructura mental i la manera en què rebem la informació perquè una modifica l’altra.

Recorde un d’eixos estudis, La galàxia Gutenberg, on hi havia la descripció d’un fet antropològic interessant. En un poblat amb problemes de malària, es va intentar ensenyar els habitants amb unes pautes de comportament molt simples que previngueren la presència dels mosquits transmissors, com era evitar abocar aigua prop dels habitatges i deixar el fem a una distancia prudent, i tot junt. Per aconseguir-ho, els investigadors van projectar un documental on es veia les persones del poble seguint estes noves directrius, amb la càmera fixa i molt poquets actors.

En un moment determinat, quan es projectava la pel·lícula a la plaça del poble, tota la gent es va arrancar a riure durant uns segons. Els investigadors no hi van vore res que poguera provocar el riure, ni observant l’escena, cronòmetre en mà, repetides voltes. Al final, i ja derrotats, van preguntar a la gent del poblat i tots els entrevistats van dir la mateixa cosa: en un tercer o quart plànol, va creuar, per un moment, una gallina! Van trobar que es tractava d’una anècdota molt graciosa i, mentre, els investigadors no s’hi van ni adonar perquè, per detectar la gallina, s’havia de tindre un ull ben entrenat en la caça.

Respecte al missatge que es desitjava transmetre, va ser un fracàs; ningú el va percebre. Eixes persones estaven ensinistrades per a altres activitats que no per romandre asseguts mirant una pantalla on hi havia imatges en moviment. I ara ho recorde perquè, en el fons, eixe podria ser el meu problema amb el cinema... El teatre, encara l’entenc, i millor encara si es tracta d’un monòleg; la música, m’agrada escoltar-la en directe, per no perdre’m; la pintura i la escultura, mentre siguen immòbils... Ara bé, el cinema, de cap de les maneres! I això que ahir ho vaig tornar a intentar i em vaig gitar sense haver entès cap dels dos finals de la pel·lícula: estic realment afectat perquè em considere un inadaptat. Ara, només em cal esperar que avancen les tecnologies i apareguen noves formes de transmissió cultural per vore si hi encaixe.

Salvador Sendra

R-TV: Operació Gladio, terrorisme de la OTAN.

L’Operació Gladio és una de les històries que primer era coses de conspiranòics i després es va comprovar real. L’OTAN va crear un sèrie de grups terroristes, els atemptats que van cometre els van atribuir organitzacions comunistes o d’extrema esquerra. L’OTAN, els exèrcits dels països “democràtics”, els serveis secrets… Una trama que ningú creuria. Gladio és un exemple de la hipocresia dels “països democràtics” occidentals.

Heidegger i el trencament de les inèrcies.

Amb la visió amerada de saviesa popular de tots aquells que no han tingut instrucció, “ma welo” de Murla sempre deixava escapar una frase: “qui peta quan vol també peta quan no vol”...

Amb eixa frase volia dir que a la llarga tots es/ens deformen/mem i que de manera inadvertida se li escapen a un un dia sense voler els pets, val a dir gracietes o secrets, que un no volia comunicar d’entrada. Amb el temps es creeen hàbits i ningú es lliure de deixar-se portar de manera inconscient pels seus hàbits.

Així les coses, ningú pot pretendre ser qui no és, perquè en algun moment aflorarà la seua personalitat i serà descobert. Seguint el mateix raonament inductiu, el món es dividiria entre realistes i somiatruites. Sent els uns incapaços de penetrar l’univers dels altres. Vet ací, alguns exemples, com ara aquell del filòsof presocràtic grec, Tales de Milet i el seu vailet. Es compta que ambdós marxaven de nit per un camí, amb el filòsof absort en la contemplació dels estels, quan tot d’una va caure dins d’un forat. El vailet no pogué deixar de exclamar-se’n burleta que mirava en va el cel aquell que no veu ni el bocí de terra que té al davant.

Aquest mateix raonament s’ha fet servir com a paradigma de crítica política. El Padre Mariana fou un monjo a cavall de Felip II i III, val a dir els monarques, especialment el primer, de major esplendor de la poderosa monarquía dels Habsburg. En la seua monumental “Historia rebus Hispaniae”, val a dir Història de les coses de les Espanyes (en plural, cal remarcar-ho), tracta al normalment lloat Alfons X, anomenat el Savi, de fava, i declara: “de tanto mirar al cielo, se le cayó la Corona”...

No deixa de ser un curiós –o no!- que siga un ministre de Déu el que critique que algú seguisca el seu camí espiritual. La cosa està, en que com allò de les personalitats que afloren, no es poden fer dues coses al mateix temps, i el rei que estudia, no agita la espasa, i el regne estava ple de jueus i musulmans... Parlar de la col·lusió, més bé, paralel·lisme entre Església com a institució i poder, desborda la finalitat d’aquest article.

El cas però més emblemàtic de separació entre realistes (de realitat) i somniadors, l’ofereix la literatura, que més que per a entreteniment, serveix per a oferir models universals. El cas del Quixot i el seu servidor, Sancho Panza. On un veu gegants, l’altre veu molins...

El filòsof Martin Heidegger, en un temps en el que la sociologia ja començava a albirar-se com a una disciplina pròpia, després de segles de Revolució Industrial, caiguda de la noblesa i emergència de noves classes socials com ara el proletariat i ideologies com el marxisme, reprèn l’argument de la dualitat d’arquetips humans... Per a ell ja no es tracta només de gent apegada a la realitat i gent somiadora. Heidegger coneixia segur, car el cita, el cas, l’anècdota de Tales de Milet amb el seu vailet, i molt més que probablement també el Quixot, sent més improbable que coneguera el cas del pare Mariana. Davant l’exclamació del vailet de Tales sogre la manca de realitat del seu preceptor, Heidegger no apunta a la divisió mental entre ells, sinó que afirma que filosofia és allò de que riuen els criats!

Heidegger creia en un ordre nou, i sembla que no va “rebutjar” inicialment amb suficient força el nazisme: la historiografia posterior no li ho ha perdonat.

 

Bucarest a 12 de març del 2016