dimecres, 16 de març de 2016

Heidegger i el trencament de les inèrcies.

Amb la visió amerada de saviesa popular de tots aquells que no han tingut instrucció, “ma welo” de Murla sempre deixava escapar una frase: “qui peta quan vol també peta quan no vol”...
Amb eixa frase volia dir que a la llarga tots es/ens deformen/mem i que de manera inadvertida se li escapen a un un dia sense voler els pets, val a dir gracietes o secrets, que un no volia comunicar d’entrada. Amb el temps es creeen hàbits i ningú es lliure de deixar-se portar de manera inconscient pels seus hàbits.
Així les coses, ningú pot pretendre ser qui no és, perquè en algun moment aflorarà la seua personalitat i serà descobert. Seguint el mateix raonament inductiu, el món es dividiria entre realistes i somiatruites. Sent els uns incapaços de penetrar l’univers dels altres. Vet ací, alguns exemples, com ara aquell del filòsof presocràtic grec, Tales de Milet i el seu vailet. Es compta que ambdós marxaven de nit per un camí, amb el filòsof absort en la contemplació dels estels, quan tot d’una va caure dins d’un forat. El vailet no pogué deixar de exclamar-se’n burleta que mirava en va el cel aquell que no veu ni el bocí de terra que té al davant.
Aquest mateix raonament s’ha fet servir com a paradigma de crítica política. El Padre Mariana fou un monjo a cavall de Felip II i III, val a dir els monarques, especialment el primer, de major esplendor de la poderosa monarquía dels Habsburg. En la seua monumental “Historia rebus Hispaniae”, val a dir Història de les coses de les Espanyes (en plural, cal remarcar-ho), tracta al normalment lloat Alfons X, anomenat el Savi, de fava, i declara: “de tanto mirar al cielo, se le cayó la Corona”...
No deixa de ser un curiós –o no!- que siga un ministre de Déu el que critique que algú seguisca el seu camí espiritual. La cosa està, en que com allò de les personalitats que afloren, no es poden fer dues coses al mateix temps, i el rei que estudia, no agita la espasa, i el regne estava ple de jueus i musulmans... Parlar de la col·lusió, més bé, paralel·lisme entre Església com a institució i poder, desborda la finalitat d’aquest article.
El cas però més emblemàtic de separació entre realistes (de realitat) i somniadors, l’ofereix la literatura, que més que per a entreteniment, serveix per a oferir models universals. El cas del Quixot i el seu servidor, Sancho Panza. On un veu gegants, l’altre veu molins...
El filòsof Martin Heidegger, en un temps en el que la sociologia ja començava a albirar-se com a una disciplina pròpia, després de segles de Revolució Industrial, caiguda de la noblesa i emergència de noves classes socials com ara el proletariat i ideologies com el marxisme, reprèn l’argument de la dualitat d’arquetips humans... Per a ell ja no es tracta només de gent apegada a la realitat i gent somiadora. Heidegger coneixia segur, car el cita, el cas, l’anècdota de Tales de Milet amb el seu vailet, i molt més que probablement també el Quixot, sent més improbable que coneguera el cas del pare Mariana. Davant l’exclamació del vailet de Tales sogre la manca de realitat del seu preceptor, Heidegger no apunta a la divisió mental entre ells, sinó que afirma que filosofia és allò de que riuen els criats!
Heidegger creia en un ordre nou, i sembla que no va “rebutjar” inicialment amb suficient força el nazisme: la historiografia posterior no li ho ha perdonat.
 

Bucarest a 12 de març del 2016