dissabte, 23 de maig de 2015

STEFANO RUSSINI: L’ARMANI DE XÀTIVA

No és cap secret que vos conte que m’agrada la roba. Quan mire els polítics i tot això ―gent d’empresa, artistes, tertulianos i altres elements televisius― em fixe en la manera que vestixen, els nucs de les corbates, les sabates de taló i altres coses de suma importància. El que diuen estes personetes, realment, no m’importa gens i miqueta.

A partir de les conclusions que extrac de la manera de comportar-se i de vestir-se, puc fer les anàlisis pertinents i sempre encertades. Les paraules, se les endú el vent... No obstant això, la meua sensibilitat a l’hora d’observar i de dotar de contingut el missatge visual, de vegades, m’ha portat algun que altre disgust, com en el cas de Rus.

Si dic que Rus no dóna la talla, encerte segur! Però no va per aquí l’assumpte... La primera cosa que em va cridar l’atenció, d’este personatge, va ser l’ús de les corbates i, per suposat, el mocadoret a joc. Els nucs eren massa amples per com se solien dur de normal ―ja se sap: la grandària de la piloteta de golf. L’altra cosa important van ser els bessons als punys de les camises, no massa corrents en els polítics de torn i més comuns en qui es vol fer passar per economista. Ell, massa bon economista no és, pense. Però, la tercera cosa que em captava l’atenció era el perfil italià que volia donar amb la roba, el cotxe, els moviments i els rellotges.

L‘altre dia vaig vore la seua esposa i encara la pense. Estan fets l’un per a l’altre, de veritat! Em dóna enveja vore un matrimoni tan ben avingut on ni les putes ni el champagne hi fan esquerda. Vaig quedar impressionat i bocabadat i els imaginava voltant per Xàtiva amb el Ferrari i anant a Alzira a recollir Rafael Blasco i Consuelo. Blasco no dóna la talla, ja ho sé, però el paral·lelisme entre la dona de Rus i Consuelo és evident; de segur que s’avenen bé.

La firma Stefano Russini és el summun de l’elegància de l’interior: la Costera s’assembla a la Toscana, diuen. I a mi, quan vaig a Firenze, per exemple, m’agrada observar l’elegància de les seues tendes de roba. No sabia que en podia tindre molt més prop, a Xàtiva, amb Stefano Russini. Però em sap greu assabentar-me de les coses boniques quan estan en l’ocàs; no m’agrada gens perquè eixes coses, de saber-les abans, les hauríem pogudes gaudir els vertaderament interessats en la matèria.

Però, per un moment, vos imagineu que Rus haguera dut endavant el projecte de televisió de la Diputació de València? Això si que haguera estat ja el màxim! Un president valencià situat a l’alçada del mateix Berlusconi! Jo, personalment, pense que este home mereix una oportunitat i que entre totes i tots el devem ajudar a reflorir. Vull comprar roba a Stefano Russini, vore la seua dona ben mudada, passejant amb el Ferrari, i mirar Telerrús, que de segur que ixen xicones templades i lleugeres de roba.


Salvador Sendra Perelló