dijous, 28 de juliol del 2016

Política subterrània estival.

Estiu, calor, sembla que no passa res… Això sí, sembla només… 

Unes primeres eleccions que no duen enlloc, unes segones que no donen els resultats previstos... 

El PSOE, immers en una espiral autodestructiva, tindrà que explicar –si pot, clar!-, per què no prefereix ser cap de l’oposició a un govern debilitat de Mariano Rajoy, que amb tan sols 137 escons té al davant una complicada tasca, que un fantasma ambulant... PODEMOS, o qualsevol de les marques afins regionals, ha eixit escaldat de les darreres eleccions en les que no s’ha produït l’anhelat sorpasso... Brega entre les esquerres, res de nou, es barallen dos i guanya el tercer...

A les dretes, acabada la còmoda –i llarga-  etapa del bipartidisme, Ciudadanos, també incapaç de guanyar-li tants vots al PP com esperava, espera encauat com una fera ferida... Finalment, el PP, fals guanyador d’unes eleccions en les que ha obtingut més vots que ningú, tot i que insuficients per governar... 

Com a “versos lliures” queden els partits regionals (quasi NAZIonalistes segons alguns). Disposen d’un considerable cabal de vots i per tant d’escons. El problema és que la manera autoritària de governar del PP de Rajoy en l’anterior legislatura quan disposava de majoria absoluta ha exacerbat els extrems. Per exemple, després dels bascos amb el PNV encapçalat per Ibarretxe, ha arribat el torn dels catalans de demanar major autogovern, fins i tot la independència, farts d’una suposada Espanya intolerant. El problema està que també a Catalunya s’operen divisions internes i que, coincidint amb Rajoy, una majoria pot ser insuficient. El Parlament de Catalunya és independentista en dos terços, ara bé, ho és de diferent manera, de maneres contraposades. L’independentisme de CiU és dretà i és nou, el reclamen les bases, i es nodreix del sentiment d’una Espanya que no evoluciona. El d’ERC, en canvi, és antiquíssim i esquerrà, ja des de la fundació del partit als anys 30 del segle passat. Malgrat les seues diferències, i per la causa de la independència poden sumar. El problema està en que la CUP, recentíssima, no suma sinó resta a la causa independentista. Amb un programa maximalista, la CUP, anticapitalista, n’està per la independència de Catalunya, però no té –no vol tenir- res a veure amb CiU o ERC, a qui veu part del mateix sistema que vol abolir. 

Puigdemont porta experimentant al parlament català constants bloquejos per causa de la CUP que no entén de tacticismes ni de remar en comú en certes àrees, i vet ací que entrem en la política subterrània estival! El PP ha encetat converses per obtenir el recolzament de nacionalistes bascos i catalans a la candidatura de Rajoy, val a dir, reconduir bascos i catalans a allò que sempre havien estat; puntals de la governació estatal a canvi de favors, clar, com no, puntuals... Ciudadanos, originalment Ciutadans, d’arrel catalana abans de saltar a l’arena nacional, teòricament farts de NAZIonalisme, s’han oposat amb totes les forces...

Jo personalment ho veig d’una altra manera, una regressió, un retorn a aquells “bons temps” quan per al PP, recent arribat al poder per primera volta en 1996 –i ja han passat vint anys!-, li calien els vots de bascos i catalans... 

Diuen que en aquells “temps gloriosos”, Aznar parlava català en la intimitat i llegia (o això deia, El quadern gris, de Josep Pla). Tornem al punt d’eixida, roda el món i torna al Born!  

 
Lluís Alemany Giner 

Pego a 25 de juliol del 2016.