ELS HORTS URBANS

El meu amic Josep és molt progre i ara està obsessionat amb tot això de la vida saludable. L’altre dia, després de convidar-nos a sopar un bullit de creïlles i bajoques, regat amb aigua clara, ens va proposar, a la resta de la colla, de sol·licitar un hort urbà perquè hi havien acabat d’eixir a subhasta. La veritat és que amb totes eixes manies de córrer, menjar vegetals i fer ioga, jo ja m’estic incomodant una mica però Josep és el meu amic i això pesa a l’hora de prendre decisions.

Després de presentar-nos per accedir-hi, vam tindre la mala sort que ens el van adjudicar amb unes condicions que ara no vénen al cas. Josep, sembla que no comptava amb estos contratemps però el postureo requerix d’un esforç considerable, si es vol ser d’esquerra i ecologista. A més, jo diria que tampoc havia calculat la inversió que ens suposaria adquirir les ferramentes necessàries per al conreu de l’hort. Tot i això, la il·lusió es va sobreposar a la comptabilitat i ens vam llançar a l’aventura agrícola que encara hi ha gent que pensa que es sana.

La parcel·la, que era gran, estava compartida i, a l’altra meitat del terreny, hi havia un grup de jubilats que ens vigilaven atentament i que, des del primer dia, ens marcaven cada una de les tasques. D’una banda, em sembla bé perquè diuen que l’experiència és important però, quina experiència pot tindre un jubilat de Telefònica, o de Mercadona quan estem a l’hort? Fins i tot jo, que tinc una paciència de sant, m’estava començant a molestar de tanta intromissió. Però, si la cosa pot empitjorar, malauradament tendix a fer-ho!

Em preocupa la relació que es crea entre el color verd i la natura, i entre el cultiu de vegetals a la ciutat i la salut. I estic realment sorprés que encara hi haja algú que pense que un hort que es troba a tocar d’una ciutat pot criar alguna verdura de qualitat perquè, a més de la contaminació del sol hi ha la de l’ambient. No obstant això, seguix havent la falsa creença que relaciona el cultiu sense productes químics amb l’ecologia. I sobre la superfície verda, ni comentar-ho perquè, de ser així, la conca del Ruhr esdevindria el paradís terrenal.

L’obsessió amb la verdura m’ha dut a observar, a les tendes, el preu dels vegetals i a mirar si són ecològics. I resulta que omplir cada setmana la cistella, amb els millors productes —i ecològics!— ens resultaria molt més econòmic que la inversió que hem fet fins ara: i això que acabem de començar. No comptaré les hores de faena per a no enemistar-me... Però, i per acabar, només puc dir que si hem de sol·licitar un hort d’este tipus, millor serà que ens busquem socis capitalistes o, si més no, entesos perquè, de no fer-ho perdrem les amistats.

Salvador Sendra