dimarts, 28 de febrer de 2017

EL POSTCAPITALISME CAU PEL SEU PROPI PREFIX

Immers com estic en la crítica literària, i empassant-me Paul de Man, Levi Strauss i Harold Bloom, de moment, entre sense perdre ni un segon en una de les obres de Foucault que deu desembolicar tot este laberint de teories i de pensaments que poden semblar pareguts però que són del tot antagònics. Estructuralisme, fenomenologia, nova crítica, hermenèutica i algun que altre post- han estat atacant-me durant unes quantes setmanes en què, per oblidar-me’n, de tant en tant llegia la premsa i revisava el Facebook.

I en estos moments d’esbarjo és on he pogut llegir alguna cosa sobre el postcapitalisme que m’ha deixat del tot afectat. Precisament, les teories i les seues resistències —faig servir la paraula emprada per de Man— estan presents en allò que he revisat per entredindre’m! No podré escapar mai d’este embolic de moviments i postmoviments? Doncs ara sembla que està de moda i, si aplique alguna cosa de les que he aprés de l’estudi literari, tot apunta que puc dir l’última paraula. El post-, siga el que siga, està més pendent de puntualitzar qualsevol ideologia que d’aportar-ne alguna altra de nova.

Paul de Man explica que la Nova Crítica, centrada a EEUU en major mesura, intenta esborrar les teories prèvies i moure’s en una mena d’espai sense teoria, cosa que és pitjor encara que el mateix post- que se centra en els punts febles de cada una i que, a més, encara seguixen vigents. A partir d’ací, i aplicant allò que he aprés de la literatura, la pregunta que he de plantejar a aquells que parlen, o escriuen, sobre el postcapitalisme és si són conscients que el prefix que adopten només modificarà el sistema actual. Si són conscients, ara calle i no seguisc alliçonant ningú per este camí, però torne a preguntar si són sabedors que el canvi que pot vindre des de la resistència a la teoria només es podrà realitzar des de l’anul·lació de la mateixa teoria, siga la que siga.

Este darrer punt és important perquè normalment, la gent que s’escuda darrere del prefix post- busca el canvi, o la superació, i no la modificació puntual. Aleshores, la seua postura és crítica i es podria incloure en un paral·lel mercantilista de la Nova Crítica literària, o siga, exempta de tota ideologia —a priori— tot i que sabem que eixa postura ja és en si mateix una definició ideològica i un fet impossible en la pràctica. I arribats a este punt, només cal dir que el capitalisme els ha tornat a guanyar la partida perquè ja és tan transversal que es troba present en qualsevol subconscient, individual o col·lectiu, fins al punt que no podem ni imaginar altre sistema. El capitalisme no és una teoria, ja no té ideologia ni, de moment, opositor!

De la postveritat no he llegit res; segurament perquè el món literari és fals en essència.


Salvador Sendra