dijous, 9 de febrer de 2017

PESCARÉ SIRENES

Veig per la finestra de casa que hi ha molta gent pescant a la desembocadura del riu, segurament a causa de les darreres pluges perquè setmanes enrere no n’hi havia tanta. A la platja, per contra no hi ha gairebé ningú: mala mar i brutícia deuen impedir que piquen els peixos. Sempre m’ha cridat l’atenció la paciència dels pescadors de la platja i la mirada absent de qui observa l’horitzó. La posició horitzontal del ulls humans comporta que les persones ens trobem còmodes i apaivagades quan observem la mar en calma, i que fixem la mirada de manera obsessiva en qualsevol vaixell o element que obstruïsca la línia de l’horitzó.

El soroll constant suposa una mena de batec, previsible i suau, que té la funció d’un metrònom sobre el qual construïm la melodia de les idees i dels pensaments. L’aire marí, la brisa dels mesos de bon temps, ajuda en gran mesura a mantindre la ment desperta mentre el pescador composa la simfonia de la vida sense tindre consciència d’allò que hi ha darrere. De tant en tant, es recull el fil i es torna a llançar, just abans de canviar d’acte: de l’allegro a l’allegretto.

La mirada perduda i serena del pescador té una explicació d’allò més lògica, com he descrit abans. El transcórrer del temps no importa perquè està acompanyat de la llibertat amb què els pensaments li acuden a la ment, a voltes lentament, a voltes en massa, regits pel constant ritme de les ones: redones, fuses o semifuses, silencis... I, de tant en tant, un peix que guarda o retorna a l’aigua depenent de la grandària o de l’espècie. No m’he fixat mai en el menjar que punxen a l’ham, si són cucs o són peixets.

Pense que prompte aconseguiré una canya i seré un pescador més, tranquil, alié, desplaçat. Eixe temps que dedicaré a escoltar les ones i a anticipar-m’hi per ordenar, a cada moment, els pensaments que m’acudiran en massa a la ment mentre fixe la mirada a l’horitzó, o en qualsevol vaixell que navegue pel meu camp de visió, esdevindrà l’autèntic moment etern en què compondré la simfonia de la meua vida i l’esborraré en acabar. Duré pastissets de mel per llançar-los a la mar: pescaré sirenes.



Salvador Sendra