El neoliberalisme és nietzscheà.

Ves, tu, per on, gairebé sense pensar-ho, m’he trobat llegint i rellegint Nietzsche. Des de fa un grapat d’anys no el tocava… La qüestió és que donant bacs de llibre en llibre no m’ha quedat més remei que caure de nassos a Nietzsche. Sempre ha tingut un “aura”, o com es diga, que no m’ha agradat. Tal vegada perquè sóc d’esperit feble, i si Heidegger va dir “Nietzsche hat mich kaputt gemacht”, açò és, que Nietzsche l’havia destrossat, imagineu-vos que em pot passar a mi.

Cap neoliberal es reconeix com a neoliberal, ells es diuen a ells mateixos liberals. De la mateixa forma cap neoliberal reconeixerà que en el fonament, conscient o inconscient, directe o induït, de la seua creença, del seu pensament, està el pensament Nietzsche. Fins i tot, ho negaran amb vehemència. Ells sempre recurriran als seus teòrics... Diran que Nietzsche està en el fonament del nacionalsocialisme, amb “la bèstia rossa” i l’antisemitisme. Els liberals, els valors anglosaxons, que Nietzsche menyspreava, són els que van treure Europa de caure a les urpes de l’alemanya nazi. Ells no ho reconeixeran, però el que corre per les seues venes no és sang, és Nietzsche.

Ho explicaré, breument, perquè açò podria donar per una tesi, i només és un post per un modest blog. Per neoliberalisme solem entendre el pensament que ha dominat el món capitalista des de finals dels ’70 i principis dels ’80 amb l’arribada al poder de Ronald Reagan als EEUU i de Margaret Thatcher a la Gran Bretanya. Fins ahí no hem descobert res, però convé situar-se. Abans el pensament dominat era l'anomenat keynesianisme i les polítiques socials, ja foren més d’esquerres, socialdemocràcia –idees com aquelles hui les defensen Podemos i alguns sectors d’IU i es consideren extrema esquerre- i democràcia cristiana. Això suposa ideals de redistribució de la riquesa, fonamentar valors com la igualtat, etc. En definitiva, una i altre corrent són exemples del que Nietzsche anomena moral de l’esclau, representada pel cristianisme.

El cristianisme va portar allò que Nietzsche anomena transvaloració de tots els valors. Abans d’ell, la moral era la moral dels aristòcrates, una moral de vida, segons ell. En arribar el cristianisme s’imposa una moral dels pobres, dels mediocres, dels ressentits. Una moral on l’ego es persegueix, i on prima la compassió. El socialisme era una moral d’esclaus. D’esclaus haguera considerat ell el pensament socialdemòcrata o demòcrata-cristià. 

A partir dels anys ’80 hi ha un retorn als valors que imposarà l’aristocràcia, bé, aquesta vegada seria més propi anomenar-ho elits-econòmiques financeres, en tot cas, la classe dominant. La igualtat cedirà pas a la llibertat, i la llibertat transformarà tot, transformarà definitivament tots els valors. Ni família, ni abnegació per un futur, ni vincles forts amb la comunitat... res. La llibertat està per damunt de tot. Amb la llibertat torna l’ego, amb la llibertat torna el “carpe diem”, amb la llibertat torna la llibertat d’elegir, i la llibertat d’elegir és ser consumidor. Hi ha una transvaloració. D’una moral “d’esclaus” a una moral “de vida”. Moral que beneficia bàsicament a les elits.

Molt prompte ho trobem a dues pel·lícules dels anys ’80 (hi ha més, però aquestes dues són paradigmàtiques). La primera és “Wall Street”, on el personatge de Michel Douglas dirà aquella frase de “Greed is good”, a pel·lícula hi ha Nietzsche al complet, hi ha la voluntat de poder, la transvaloració, la manca de compassió, etc., tot hi és a la pel·lícula aquesta. Una altra és “Armas de mujer” on el personatge de Melanie Griffit és una secretària que s’ha tret un títol universitari estudiant en horari nocturn després de treballar, i vol millorar, però com no és de l’elit ni ha estudiat a les grans universitats la menystenen. Aquesta xica farà el que siga, es passarà per alt les regles moral i/o ètiques per aconseguir el seu objectiu, en un moment donat diu que una xica com ella –no ve d’una gran universitat- si vol arribar lluny, no pot seguir les regles. Ací també troben tot Nietzsche, voluntat de poder, l’egoisme, la manca de compassió, etc. D’aquesta manera, mitjançant la cultura popular, la moral de l’aristocràcia acabarà amerant el poble.

El neoliberalisme ha arrasat amb la compassió, posant al mercat d’especulació productes que fins als ’90 -de la mà, no cal dir-ho, de Golden Sachs- s’havien mantingut fora, com el blat i els aliments, provocant moltes morts per fam, com a principis de la present dècada. També els desnonaments, l'augment de xiquets que pateixen fam, la gent que mor per no tenir garantida energia per escalfar-se, etc. Tot això és la manca de compassió enfront del feble, al desemparat o a l'home vulgar. La impassibilitat de la resta de gent marca fins quin punt la moral “de l’esclau” ha deixat pas a la moral neoliberal. L'absència de compassió, l’egoisme, l’ambició, el “greed is good”, estar per sobre de la moral de “l’aristocràcia”, etc. Tot això és Nietzsche. I tot això s’ha acabat imposant.

Un altre element fonamental del pensament neoliberal, i que tant cloquegen les ments més lúcides del neoliberalisme, és la meritocràcia. La meritocràcia, un bulo que s’han tret i el vesteixen de dogma, no és més que una forma de mantenir una elit, una aristocràcia, de garbejar i justificar a aquells que pertanyen a una classe superior enfront d’aquells que són “esclaus”, i què per tant tenen dret a una moral superior. Per si fóra poc, no només fins ahí arriba la voluntat de poder. El transhumanisme, la genètica, la transgenètica, la intel·ligència artificial, etc., ahí, a la recerca del superhome, un home que millore l’actual, no sols físicament, també, i sobretot, un home immoralista.

Sé que hi ha moltíssimes interpretacions del pensament de Nietzsche, jo no les he llegit totes, he llegit algunes poquetes, i tampoc he llegit tota l'obra de Nietzsche encara que sí la major part, que m’han arrossegat a llegir/rellegir-lo, i aquesta vegada ho he vist clar: Nietzsche està més el fonament del neoliberalisme que en el del nazionalsocialisme. Em deixe molts caps solts, em deixe moltes més idees, em deixe per aprofundir més en alguns aspectes... Tal vegada a altres posts. Un post no dóna per tant, i aquest ja és massa llarg, tal vegada, en el futur, reprenem alguns aspectes, o no. Això no obstant, la idea bàsica ja està, qui vulga aprofundir... llibres hi ha.

Òskar “Rabosa”.