dijous, 14 de desembre de 2017

LLANÇAR LLAUNES DE COCA-COLA

Imagen relacionada
Caminava després de prendre café per un carrer del poble on treballe i, davant de mi, ho feia un grup de joves, xics i xiques, xarrant animadament. Com que feia calor, els xics anaven sense camiseta. Eren massa joves per a estar tatuats. No semblaven massa afinats...
Un xic del grup estava bevent una Coca-cola i, en acabar, va llançar la llauna a terra; no es va molestar ni a caminar tres metres per dipositar-la a la paperera. La resta ho va vore com una cosa corrent, però jo no. El problema és que, mecànicament, vaig pensar que eixe tipus de persones són les que després he de reeducar, tot i que millor seria eliminar el prefix re-.
I efectivament, al cap d'uns mesos vaig vore el jove entrant al centre. Ara bé, no cal que us preocupeu perquè la seua estada no va arribar a la setmana! Però l'altre dia, una amiga em va dir que l'havia vist fumant base i que se'l trobava sovint pel carrer. Des de Serveis Socials em contaven que les cases, quan hi anaven a fer alguna visita, estaven com ja ens podem imaginar, d'asseades. Per tant, es tracta de gent coherent que no amaga res a les seues actuacions.
Però jo ara estic llegint Ruwen Ogien i la seua reformulació de l'imperatiu categòric de Kant, cosa que em resulta molt interessant. Cal recordar que dit imperatiu gira al voltant d'una màxima que diu  aproximadament que cal actuar de manera que les pròpies accions esdevinguen un model universal. Tot açò ho podeu trobar a la Crítica de la raó pràctica i és un dels pilars fonamentals de la moral de la Il·lustració.
Ogien, però, apunta que si una persona és feliç ferint-se, perquè li produïx plaer, pot pensar que això mateix passa a la resta de les persones. Per tant, el dolor no és una causa suficient per negar una acció cap a una altra persona. No obstant això, sobre el tema tractat reflexiona fins a la reformulació de la màxima kantiana en què extrau l'individu i el propi sentiment de la repercussió de l'acció, i ho fa com si el subjecte deixara de ser eixa font de moral que alhora esdevé objecte. Després ho aregla dient que no s'ha de fer mal a l'altre i que s'ha de tractar tothom de la mateixa manera.
Personalment, la reformulació de Ruwen em sembla d'allò més interessant, entre altres coses perquè Kant pertanyia a una religió massa rigorosa i els seus referents em semblen del tot idíl·lics. Però, dit això, com collons aplique la formula al jove llançador de llaunes si no colpeja ningú? I més quan estic segur que a sa casa actua de la mateixa manera.


Salvador Sendra