dimecres, 21 de març del 2018

POSTMODERNITAT I DIVERSITAT


Resultat d'imatges de postmodernidad
Amb La condition postmoderne (1979), Lyotard dóna per tancada una època, per a ell, és la dels grands récits. Traduït d’una manera entenedora, es podria parlar del final dels grans relats que es narraren fins a la crisi moderna. Així, tant les summae medievals com les posteriors obres il·lustrades, seguides de les romàntiques, tenien com a elements comuns l’extensió i la pretensió. Les dues característiques anteriors anaven de la mà perquè a causa de l’ambició desmesurada, se’ls requeria d’una llarga argumentació i, a més, el tema no deixava de ser un tot plegat. Tant una història com l’altra es podien explicar des de la globalitat i des de la unitat de fons, com per exemple, els a priori que s’hi solen argumentar. Per a uns, eixe element inicial es troba en la divinitat; per a altres, es troba en la humanitat; mentre que, per als tercers, hi ha l’esperit. Però, en els tres casos, sempre hi ha hagut un element previ i essencial sobre el qual explicar i explicar-se que, en certa manera, és qui ha aportat tota eixa cohesió.

El discurs, però, es fracciona i es desfà en mil péntols quan s’inicia una nova època, tot i que titllada de post-. Els prefixos sempre deixen en l’aire una interpretació, bé siga de final, bé de superació o bé de reacció sobre l’anterior (lexema+sufix). A partir de la nova etapa, el discurs deixa la unitat i inicia una dispersió en què s’intenten explicar les coses per separat, de manera molt especialitzada i sense eixa ambició totalitzadora. L’escolàstica, però, seguix amb la seua tasca subterrània quan aprofita l’ocasió per tornar a presentar-nos el seu discurs dividit en dues meitats: a Déu allò que és seu i a César allò que li correspon, supose que com a humà... D’entrada, la fal·làcia es troba en la falsa divisió del discurs en dues meitats, ja que d’això que es diu déu, ja ni se’n parla i, si es fa, malament anem. Altra cosa, però, són els elements a priori que sempre ens volten per argumentar i argumentar-nos. Heidegger i Sartre eliminen les essències de forma laica perquè els seus predecessors, tot i que conreadors de l’existència com a fonament de tot, encara mantenen elements estranys en el discurs.

Una volta acceptada, per tant, la manca d’unitat en la nova època del segle passat, em va sorprendre l’argument de Cros respecte al segle XXI, ja que, per a ell, hi ha un nou discurs unitari causat per l’eliminació de la diversitat, bé siga des del punt de vista econòmic, bé siga des del cultural o bé des del social. Cros explica que hi ha un gran poder d’atracció globalitzador que ha eliminat les diferències –la riquesa, la varietat— creades en l’època moderna per proposar un sol discurs arreu del món i del qual només se’n salven uns quants pobles, diguem-ne desconnectats encara. Jo, de moment, encara no tinc opinió al respecte, tot i que, com que m’ha resultat interessant el punt de vista proposat per Edmund, vos l’he desvelat. Si té raó esta persona, atenció!: vos imagineu que el pas previ de l’arcaica reivindicació de la Internacional Socialista puga estar ja creat? Perquè la unificació dels criteris suposa, d’entrada, la destrucció de les fronteres modernes... Ui, quina por si la gent comença a prendre consciència de classe, no?


Salvador Sendra