Els ciutadans
del reino –mireu el carnet de conduir
si no vos agrada el substantiu emprat—podem considerar la família reial des
d’una perspectiva còmica o des de la vessant tràgica, i és precisament ací on
rau la qualitat de la nostra democràcia.
Un antic
professor de la facultat, amb molt de prestigi i del qual guarde un grat
record, quan tractàvem els temes relacionats amb la política grega (la
clàssica), sempre prenia com a referent les representacions teatrals del
moment: si és tractava d’una època d’auge democràtic, el període se solia
relacionar amb les tragèdies, mentre que si el temps era d’influència tirànica,
hi havia una major demanda de comèdies. El poble democràtic –sembla ser—
necessitava de l’anomenada catarsi per vore-s’hi reflectit i per poder
enfrontar-se amb moments de crisi i amb problemes que no tenien solució des de
la meditació i l’empatia. La comèdia, però, tractava els grans temes i els
grans personatges de manera inversa, ja que comportava la seua ridiculització
fins al punt de provocar el riure del públic, per molt de missatge ocult que hi
aportara.
Els tràgics
tractaven els grans personatges i els grans temes; els còmics, també. La manera
de presentar eixos temes era la gran diferència, així com la seua finalitat. El
poble és savi, diuen... I, ací, la família reial és –o hauria de ser— una gran
família, deixant a banda la quantitat de membres que la formen, i la
possibilitat de saber-ho és allò que hauríem d’esbrinar a partir del tractament
de la informació que rebem. Però la curiositat és que es tracta d’un tema
prohibit que només es pot observar i analitzar des del punt de vista oficial
que ens aporta la mateixa família. Arribats al present punt d’inflexió, la
vessant democràtica cau ja pel seu propi pes, perquè hi ha censura.
D’altra banda, i
si es puguera superar el primer entrebanc, i açò ja ens trasllada al camp de la
pura especulació, penseu que, realment, hi podria haver la més mínima catarsi
en qualsevol representació que afecte la seua vida o els seus personatges? O,
per contra, no podríem evitar riure quan ens en representaren els diferents
passatges, bé reals, bé fictícis? Ara, per si teniu algun dubte, encara, podeu
tornar a llegir el primer paràgraf.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada