Ja
havia vist La flauta màgica en una
ocasió i em va agradar. I no només això, sinó que, setmanes després, em va
passar com en els comptats casos en què tornes i retornes a pensar-los i a
extraure’n conclusions que excedixen el seu àmbit. Però, d’això ja fa molt de
temps i pot ser que idealitze l’opera, o que haja desvirtuat el seu impacte.
A
València, l’altre dia la vaig tornar a vore i escoltar. Creia que la sonoritat
i l’espectacle haurien millorat després d’una quinzena d’anys; respecte a
aquella primera volta al teatre Principal. Ara, si vos soc sincer, no puc
encertar una mínima crítica seriosa. La posada en escena de La flauta màgica de València va ser, des
del meu punt de vista, un disbarat. Una escena fixa, tot i que els actes
canviaven no va ajudar en res a la funció perquè allò que no facilitava la
comprensió s’enduia l’atenció!
Ni en les parts
més cuitoses de la peça, en aquelles on s’ha de parar bé l’orella, em vaig
poder concentrar, i és per esta raó que em sent incapaç de proposar la més
mínima crítica musical que vaja més enllà de l’evident feblesa a l’inici de la
famosa ària de la Reina de la Nit. I en este punt crucial de l’òpera –fins i
tot en este punt— hi havia interferències, ja que, al costat de dita Reina, hi
havia la protagonista canviant-se la roba.
Un ballet
haguera estat més encertat. Un ballet tampoc haguera estropejat més una obra
concebuda pel mateix autor per a l’entreteniment. Un ballet actuant en un sol
espai haguera encaixat a la perfecció en el decorat, amb els personatges, amb
les vestimentes i amb l’animació. I, posat a demanar, només voldria dir a aquella
gent que creu això de la posada al dia de l’òpera per captar audiència que no
cal ser ni més original ni més modern. Si no estem capacitats per superar un
clàssic en la seua forma més usada, deixem-lo estar perquè més que captar nous
seguidors, com en este cas, pot passar que els espantem.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada