Què passaria si
no hi haguera tanta persona egoista? En principi, crec que hi hauria un
vertader problema per trobar governants, i governantes. A més, eixa mateixa
situació es podria traslladar a qualsevol altre càrrec o professió en què hi
haja algú que tinga una veu més potent que la resta. Finalment, crec que no hi
hauria ni procreació sense la voluntat de perpetuar-se.
I ho he pensat
fa una estona quan uns d’eixos tertulianos
analitzaven de manera supèrflua –o siga, com ho fan sempre— algunes de les accions
i omissions dels polítics que han d’arribar a algun tipus d’acord per governar,
bé ciutats, bé autonomies, bé estats. Perquè, i seguint amb eixe pensament,
m’he preguntat si algú sense un ego superlatiu treballaria de tertuliano, dient majoritàriament
obvietats i ximpleries.
I ho he pensat
ara que estan parlant del viatge del president nord-americà dels Estats Units
perquè sembla ser que no és massa mesurat en les expressions i les
declaracions. Però he cregut que si l’havien escollit és perquè la gent s’hi
veu reflectida en l’arrogància i la prepotència, tot i que amague inseguretat i
feblesa.
L’egoisme no és
bo ni és dolent: és inherent a l’ésser humà. Jutjar-lo, però, també ho és...
Els humans tenen un munt de defectes que ens han permés poder col·locar huit
mil milions de persones sobre la Terra i donar-los de menjar, de beure i de
vestir. Però eixe egoisme tan dolent ho és tant com l’estrés, que ara diuen que
mata, mentre que la vertadera mort es troba en la seua absència, ja que
perdríem l’alerta. Sense l’estrés no hi hauria humans i sense l’egoisme,
civilitzacions.
Egoistes i
estressats: humans.
Salvador Sendra
(el millor escriptor del món segons apunten els més prestigiosos crítics)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada