Recentment
Pedro Sánchez ha declarat a la CNN que el Rei representa els valors de la II
República. Els comentaris negatius han saltat com alarmes, com pot mai
representar un rei una república és la frase més amable i conseqüent. Vistos
els fets, anem per pams, existeix un dissociació de destinatari entre els que
es manifesten contra les declaracions de Sánchez i ell mateix, l’home que, de
fet, profereix dites declaracions...
L’eterna
lluita entre la pràctica i la teoria. Qui observa que un rei mai pot representar
una república encerta, en el pla teòric, en el pràctic, la raó está de part de
Sànchez... Perquè? Per que Sànchez, com qualsevol altre polític, viu en el més
estricte present i una figura aglutinadora com la del rei és vital per a un
polític com ell incapaç de suscitar adhesions. Cal recordar que anem a noves
eleccions per l’impossibilitat de trovar socis de govern?
Reanalitzem
Sánchez i veurem, quin tipus de fidelitat ha de tindre ell per una República
que finalitzà quan ell encara ni havia nascut? És just que paguen els fills pels pecats dels pares? Allò
que Sánchez vol dir és que l’actual monarquia espanyola amb Felip VI al
capdavant és una democràcia, i per tant un soci fiable. Què ha portat a
Sánchez, teòric líder d’un vell partit federalista a optar per un rei quan els
seus antecessors donaren la vida per la república? La resposta és l’actual
context polític. El passat és passat per Sánchez i la fidelitat al passat, en
un polític mai pot condicionar el present, val a dir la pròpia supervivència.
La pèrdua del poder implica el guany del mateix per part dels oposants.
Sánchez
degué lluitar contra el poderós candidat oficial de la filial andalusa, Susana
Díaz. Personalment crec que tots eixim guanyant: entre Sánchez i Díaz, Sánchez.
A l’esquerra Pablo Iglesias, que amb postulats maximalistes, tot i que amb raó
per haver-lo fet president en recolzar la moció de censura, ha dinamitat
qualsevol possibilitat d’acord. Iglesias ha actuat amb aquella màxima d’apuntar
alt, de demanar quan més millor, que total sempre te’n donaran menys... A més,
amb l’escissió d’Errejón, tot esdevé més fàcil, per Sánchez era qüestió de
seure còmodament i observar la lluita fratricida entre els representants de
l’esquerra purista... Només cal esperar i collir els fruits.
Pel
suposat centre, Ciudadanos s’ha mostrat tan inconseqüent que no paga parlar
d’ells. Arribem per tant, al vell enemic, a la possible reeedició dels bells i
vells moments de quan el PSOE només se les havia de veure amb el PP. Sánchez no
es Gónzalez o Zapatero i Casado no és Rajoy, Fraga o Aznar.
El
món sovint ha mirat Espanya com un territori volàtil on les passions sovint han
ofegat les raons. Eliminats Ciudadanos i Unidas podemos, Sánchez pot vendre
cara a l’estranger les bondats del seu mandat que permetrà finalment una
“Grosse Koalition”. Quina finor i maduresa, quant de bé li devem tots!! Ras i
curt, en clau externa, Sánchez es crea un aura d’estadista.
En
clau interna, la més habitual, la més important, pactar amb el PP permet a
ambdós laminar aquell molest mosquit del problema català. Després dels
previsibles disturbis que la sentència per als encausats pel “procés” durà,
serà necessari reaplicar de nou el 155. Sense el PP al costat, Sánchez, que vol
aparéixer com a moderat, passaria per radical, algú igual als seus denostats
enemics. Casado, en canvi, mancat d’autoritat havent obtingut els pitjors
resultats mai del PP en qualsevol elecció, en guanyaria fent creure a tots que
si finalment s’ha optat pel bé nacional, entenent l’aplicació de nou del 155,
és perquè ell li ho ha exigit a Sánchez. Tots contents i el rei mirant-ho tot
de lluny.
La
raó, totes eixes coses teòriques, per a algun altre dia... Com als bars on hi
ha taulellets satírics del tipus “hoy no se fia, mañana sí”, en el camp polític
es viu en l’etern present que justifica presentar un monarca com a model d’una
república...
Lluís Alemany Giner
Bucarest a 29 de setembre del 2019.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada