La irrellevància alemanya.

 

Hegel en les Lliçons sobre la Filosofia de la Història Universal, explica que estem en l'època germànica de les fases de la història que ell considera. Era d'esperar que aquesta fase tinguera també un domini polític dels pobles germànics. No és menys cert que des de Luter la transformació de la consciència dels Europeus ha sigut radical i la component germànica ha sigut la fonamental. Si bé el domini polític ha estat dels pobles germànics també, aquest ha estat exercit pels pobles anglosaxons, britànics i nord-americans, fonamentalment.

En el moment de formació de l'Imperi britànic, els pobles germànics continentals estaven dividits en multitud d'estats, ciutat-estats, ducats amb total autonomia, etc. Tot i que encara nominalment existia el Sacre Imperi Romà Germànic, des de la Reforma protestant havia entrat en crisi, amb la pau de Westfàlia el poder de l'emperador era poc més que nominal i va quedar dividit en una miríada d'estats resultants.

Alemanya no existia fins al s. XIX. Va ser Von Bismark qui la va crear, amb un procés que es coneix com la unificació d'Alemanya i que acabà l'any 1871. Aquest procés es culmina amb una guerra, la francoprussiana, que serveix a Bismark per a acabar el procés i consolidar a Alemanya com una potència de primer nivell al destrossar a França, que aleshores era el segon imperi mundial i aspirava a eixamplar el seu poder acabant amb un possible rival com eren els alemanys.

Alemanya, per tant, es va vindre al món amb l'ambició de ser un imperi i de desbancar a les potències rivals. Després d'això, de nàixer formalment derrotant al segon imperi del món, naix una potència econòmica i militar que donarà molts maldecaps a les potències rivals. Per consolidar i enfortir la seua possició, poc després pacta la Triple Aliança, amb Itàlia i Àustria, que arribaran junts a la Primera Guerra Mundial.

Alemanya començarà dues guerres mundials, la primera per marcar terreny enfront de les dues potències que la podien amenaçar -França i Rússia-; la segona sota els nazis, i no podem obviar-ho, a conseqüència de les imposicions del Tractat de Versalles de 1919 que portarà a la roïna econòmica al poble alemany. Per tant, Alemanya naix amb una clara vocació de ser un imperi, de dominar Europa, de ser un dels principals actors al món com a potència econòmica i militar. I ho posarà de manifesta en poc temps, ja que en menys setanta anys, derrotarà tres vegades a França, i dues d'elles seran uns saraus que faran tremolar el món i marcaran la Història.

Després de la Segona Guerra Mundial, se la reparteixen les dues potències emergides, encara que nominalment són els quatre estats guanyadors, en relitat Regne Unit i França són comparses dels EUA. En un primer moment hi ha un protectorat a Berlín i l'altre a Viena on s'estableixen quatre zones cada una tutelada per un dels països guanyadors, EUA, RU, França i URSS. Això és repeteix a tota alemanya. D'ahí emergiran dos estats: a la part oest, la República Democràtica d'Alemanya amb govern comunista i sota domini de l'URSS; i, a l'est, la República Federal d'Alemanya, sota tutela americana.

La RDA no tindrà gran pes ja en l'escena internacional, ja que la seua política és dictada per l'URSS, dins del bloc comunista amb el Pacte de Varsòvia i el COMECON. Mentre que la RFA tindrà més autonomia, però serà emasculada. Els EUA prepararan un pla per a Europa. Acabada la guerra, les dues potències que han combatut i vençut el feixisme/nazisme, ara recelen l'una de l'altra, i es tornen antagonistes. EUA tem que l'URSS s'estenga i necessita assegurar la seua àrea d'influència i assegurar que l'URSS no avançar cap a l'oest. Alemanya és la frontera.

El pla dels EUA per a Europa passen per: - ajuda econòmica per a la reconstrucció, el conegut com a Pla Marshall, que tants beneficis aportarà als EUA (podeu llegir El Minotaure Global de Varufakis); - la creació d'una Europa unida per evitar més conflictes a causa dels recursos i competència entre estats així com la integració d'un mercat, no debades la primera organització va ser la del carbó i l'acer, i el resultat final és l'actual Unió Europea, tot i que els EUA volien crear un estat federal des d'un principi (d'açò en vaig parlar a aquest post); - calia desarmar Alemanya, però calia defensar-la, aleshores era necessària una aliança militar on participaren els països que tingueren ports a Europa, i així es va fundar l'OTAN. Totes les tres coses, tal vegada amb menys intensitat i no de la forma que va planejada en principi, varen acabar tirant endavant.

Alemanya i la seua gran capacitat industrial van acabar ressorgint econòmicament. L'establiment d'un mercat únic, la moneda única, un banc central a la seua mesura, etc., van ajudar-la definitivament. Cert que no tenen un exèrcit potent que acompanye amb aventures de saqueig militar la seua economia, com si han tingut els americans, però tenien els paraigües de l'OTAN i el suport dels EUA en qüestions estratègiques. La qüestió més interessant en política exterior és a Ostpolitik, la política cap a l'Est, per mirar de tenir unes relacions més amables amb els països comunistes. La portarà endavant Willy Brandt, un socialdemòcrata que ha quedat demostrat que estava al servei de la CIA, i va jugar un paper important en l'abandament del marxisme per el P$x€.

Amb la caiguda del Mur de Berlin es van reunificar les dues alemanyes, la RFA i RDA. El procés no va ser fàcil, els alemanys de l'est no estan massa contents, hi ha diferències entre un i altra alemanya que encara perduren. No obstant això, el procés ha sigut relativament un èxit. Hi havia cert a una Alemanya reunificada. Pors ancestrals. I l'oblit de què Alemanya està emasculada.

No ha pintat fava Alemanya en l'escena internacional, el seu paper ha sigut el d'una potència regional econòmica, res més. S'ha (l'han, seria més correcte) mantingut allunyada dels conflictes, de les resolucions, del camp on es jugava de veritat el rumb de la història. No és potència nuclear, no és membre permanent del Consell de Seguretat de l'ONU, etc. El seu únic paper important ha estat durant la crisi del deute del 2010-2012, actuant amb duresa contra els PIGS, especialment contra Grècia. Amb Grècia va actuar amb una crueltat extrema, no els hi calien bombes per a ser cruels. Quan els seus bancs se n'aprofitaven dels corruptes grecs ells callaven. A l'hora d'assumir les pèrdues per les males inversions, van tornar a saquejar Grècia de nou, ara amb tot l'aparell de l'estat alemany i la seua posició de domini dins les institucions europees.

He deixat pel final allò que ha sigut el més destacat, i molt lligat al qual està passant a Ucraïna. En tots aquests, Alemanya només se n'ha eixit del guió marcat pels EUA en una ocasió: el Nord Stream.

Gerhard Schröder va ser canceller alemany des del 1998 fins al 2005 que va deixar lloc a Merkel. Poc després va anar a treballar per les empreses energètiques russes, Gazprom i Rosneft. Uns anys més tard, comença el projecte Nord Stream 1. El Nord Stream és un gasoducte que connecta directament Rússia amb Alemanya, va per davall del Mar del Nord i, per tant, no passa per cap altre territori d'altre estat. Això si més no, és evident que és bo per Alemanya, ja que t'evites els riscos associats a haver de passar pel territori d'altres països que poden ser menys estables. Per al 2021 s'acabava ja el Nord Stream 2, que donaria tot el gas que necessite Alemanya de Rússia sense haver de passar per cap altre país. En tot açò, és evident que Gerhard Schröder ha tingut molt a veure.

Aquest projecte va ser molt contesta pels EUA. El president Donald Trump ja va imposar sancions a les empreses que treballen en la seua construcció el 2019 (vid. aquesta notícia), les raons adduïdes eren que el Nord Stream 2 suposava una amenaça per a Europa (?). Hom no pot deixar de preguntar-se quin tipus d'amenaça suposa això. El que està clar que tant l'administració Biden com l'administració Trump ho consideren una amenaça de primer ordre. Jo no aconseguisc veure quina és l'amenaça.

És una qüestió difícil d'entendre. Per què hauria de ser un problema pels EUA que hi haja un acord comercial entre Alemanya i Rússia? Per què el Nord Stream és una qüestió de seguretat per Europa o els EUA? Quina és la causa de la preocupació? Per què hi ha tants articles -en revistes com Foreign Policy o Foreing Affairs, per citar dues de les revistes més prestigioses en assumptes internacionals- que en parlen del tema?

La qüestió és que tots dos partits, Demòcrates i Republicans, estan molt en contra del Nord Stream i ho consideren una qüestió cabdal pels interessos dels EUA. L'única cosa que he trobat i que fa sentit és l'explicació de George Friedman, un analista sobre temes de geopolítica, que diu que una aliança germana-russa, seria l'amenaça més gran pels EUA. Ambdues potències actualment es necessiten, segons Friedman: Alemanya necessitaria matèries primeres que té Rússia i també podria deslocalitzar la seua indústria a Rússia; en canvi, Rússia necessita alta tecnologia que li proporcionaria Alemanya. Seria un acord win-win per a tots països, però una amenaça per als EUA, la major en els darrers 100 anys. Cal, per tant, crear una barrera entre ambdós estats. Aquesta barrera és l'Intermarium, al que caldria potenciar. L'Intermarium era una proposta d'integració política dels països entre el Mar Negre i el Bàltic (podeu veure a wikipedia sobre la proposta de l’Intermarium). L'expansió de l'OTAN cap a l'est ha donat resposta. Creant eixa barrera -Si podeu veieu l’anterior  vídeo, es fa referència a aquesta situació al minut '53 i a la resposta a la darrera pregunta-.

En roig l'Intermarium que proposa George Friedman.

En groc com quedaria després l'entrada de Finlàndia i Suècia l'OTAN.

Si tot açò és així, si Alemanya estratègicament li interessa una aliança amb Rússia; si el Nord Stream és vital per a ells, si les matèries primeres de Rússia són molt necessàries per a la indústria alemanya. Aleshores què ha fet Alemanya per defensar els seus interessos? En el conflicte de 2014 a Ucraïna, amb el cop d'estat instigat per els EUA, Alemanya intentava mediar. Merkel va ser la gran mediadora dels Acords de Minsk -que Ucraïna ha incomplert sistemàticament, mentre rebia entrenament militar i armes dels EUA-. Amb el darrer conflicte i la invasió d'Ucraïna per Rússia, Scholz ha triat ser un fidel als EUA. Una política de seguidisme, fins i tot, a costa de la seua indústria i del poble. Jo crec que Alemanya actualment no té cap pla, més que resistir confiant que la guerra a Ucraïna acabe prompte i que puguen tornar a normalitzar-se les relacions amb Rússia, cosa que no passarà perquè res tornarà a ser el mateix i, a més a més, EUA no ho permetria.

Alemanya ha pagat el preu de no tenir una posició forta al món, més enllà de política econòmica a la Unió Europea. La manca d'un exèrcit potent impedeix a Alemanya tenir una veu pròpia en el contexte mundial, ja que sense exèrcit que garantitze els seus interessos no pot materialitzar la defensa dels mateixos fora d'allò que controla, que només és el BCE i la política econòmica de la UE. Els EUA, quan va acabar la Segona Guerra Mundial, van emascular Alemanya. Un estat que va nàixer amb una forta vocació imperial, amb una forta vocació de marcar la seua política internacional, ha quedat diluit en el no-res, en la irrellevància més abasoluta. A dia de hui són els alemanys són incapaços de defensar els seus interessos. Són un gatet capat dels EUA. 

Òskar "Rabosa".