Turquia és considerada una potència regional, amb influència a l'Orient Pròxim i l'Orient Mitjà. Té des de fa temps conflicte amb Grècia què li gira les simpaties d'Europa. Tot i ser un país musulmà i on la majoria són sunnites, el 70% ho són, no té moltes simpaties amb els països àrabs, liderats per l'Aràbia Saudita. En primer lloc, perquè Kemal Atatürk va refundar la Turquia moderna sobre les bases del laïcisme i la religió va quedar a banda de l'estat; i seguidament, perquè les relacions entre turcs i àrabs sempre han estat complicades, els àrabs van estar sotmesos als turcs tot el s. XIX i fins a començaments del s. XX (per entendre d'on arranquen les males relacions turc-àrabs podeu veure una pel·lícula, Lawrence d'Aràbia). En canvi, el fet que siga un país de majoria de sunites, cosa que fa que tampoc puguen ser aliats d'una altra potència regional, els perses que son xiites.
Samuel P. Huntington, en el seu llibre sobre The Clash of Civilizations, a l'entrar en la civilització musulmana explica molt bé perquè és tan difícil d'articular una unió política musulmana sota el lideratge d'alguna potència. No es poden veure entre ells. I tot i que l'Alcorà imposa l'umma, la comunitat de creients com a primer marca de solidaritat entre els musulmans, aquesta resulta impossible per tantes desavinences com tenen. I si mancara alguna cosa en aquest escenari hi ha una potència regional que també condiciona tot, Israel.
Turquia té conflictes interns també. Hi ha un poble al qual encara no han aconseguit sotmetre, els kurds. El Kurdistan abasta un territori actualment inclòs entre Turquia, Síria, Iran, Iraq. Els kurds reclamen el seu propi Estat, i volen tot el Kurdistan. Com atempta contra la unitat territorial de Turquia, els turcs persegueixen i massacren i fan el calga, per a acabar amb la resistència kurda, siga a Turquia, a Síria o a Iraq. De moment a Iran no atacat als kurds encara, en els altres països aprofiten que hi ha conflicte per fer les seues maleses quan els ve de gust. I a més a més, això ho fan tot i que els kurds són aliats dels EUA a l'Iraq i a Síria.
En mig d'aquest embolic, caldria tenir en compte que tot i els seus problemes amb Grècia, que Turquia és l'únic estat musulmà que pertany a l'OTAN. Turquia és una també un estat que ha demanat la seua adhesió a la UE, però que està encara en tràmit d'admissió, perquè es considera que no respecta prou els drets humans i tot això, que tampoc es respectaven a altres països que hui estan a la UE. En definitiva, són musulmans, però no es fan en els musulmans; tenen un peu a Europa, però tampoc peque no són cristians i són rars. Estan amb Occident amb algunes coses però amb altres no, perquè no volen o perquè no volem.
En una situació tensa, en un entorn convuls, en situacions complicades és on cadascú demostra el lloc que vol ocupar en el món. L'actual fase de l'escalada de tensió entre l'OTAN/Occident i Rússia, amb l'escenari d'Ucraïna, ha posat de manifest quin paper volen jugar països com Alemanya o França (i per extensió la UE sencera) i quin paper vol assumir Turquia. Uns han triat ser ninots, l'altre ha reclamat un paper dins del món i jugar fort les seues cartes.
En aquest marc, hom podria pensar que el millor que poden fer és no moure's massa, no fer soroll un perfil baix, com Egipte per exemple, o fer de gossets falderets d'altres potències i amb eixa cobertura anar fent la seua, com per exemple el Marroc. Però, ells han decidit ser actors de primer ordre, fins i tot damunt del que és esperable en una potència regional. Repassem algunes de les seues darreres maniobres, telegràficament:
1) Participen del projecte de la Nova Ruta de la Seda, un projecte que no ha pegat molt bé als EUA.
2) En el conflicte de Síria han sigut uns actors fonamentals, jugant estratègicament amb Rússia i els EUA segons convenia.
3) Han estat mediadors en la segona fase de les converses entre Rússia i Ucraïna, la primera fase va tenir lloc Bielorússia.
4) Han sigut part de les negociacions per establir el futur de Síria, juntament amb Rússia i Iran.
5) Al contrari que el North Stream o altres gasoductes que abasteixen Europa, el Turk Stream no sols no se n'ha ressentit de la guerra, ans al contrari, funciona i continua proveint a països que també estan dins de la UE i que han sabut desmarcar-se de la política general de l'Eix francoalemany, com Hongria.
6) Negocien amb Israel un nou gasoducte que podria proveir a Europa.
7) Turquia ha posat per damunt de tot les seues exigències (detestables si voleu, però que els consideren vitals) per permetre la incorporació de Finlàndia i Suècia a l'OTAN.
8) Turquia assumeix la mediació per desbloquejar el blat que hi ha a Ucraïna emmagatzemat i no pot eixir pel conflicte.
En definitiva, sobretot arran del conflicte d'Ucraïna s'han mostrat com estat que vol ser actor, defensant els interessos i projectant-se com a potència regional que vol superar l'estatus de regional i intervé en conflictes globals. Que volen posicionar-se amb una manera d'estar-al-món, on la defensa dels interessos de Turquia són primordials, per damunt dels de qualsevol altra potència o organització a la qual pertanyen.
Mentre hem vist una Alemanya que continua emasculada des de l'afí de la Segona Guerra Mundial, una França amb un Macron que ha volgut erigir-se en primera instància com a protagonista, però que no és més que ninot de les elits econòmiques, i on la resta de la UE, llevat d'algunes excepcions com Hongria, han renunciat a un paper de lideratge, ens hem trobat una Turquia que té clar quin és el paper que vol jugar al món en un dels escenaris més complexos, i ho fa amb gran habilitat, tant que assumeix un paper que li correspondria a altres potències més influents. Això demostra que l'eurocentrisme arriba al seu final. Tot Occident es debilita, però Europa es suïcida. La geopolítica hui en dia ja és tot el que passe fora d'Europa.
Òskar Rabosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada