dijous, 14 d’abril de 2016

Mario Conde, el saltamartí


El saltamartí –en castellà tentetieso- és un ninotet que quan li dónes un cop es tomba primer per tornar a quedar-se dempeus altra vegada, balancejant-se. A mi en fa la sensació de què Mario Conde és un dels saltamartí de la II Restauració Borbònica. És a dir, és la joguina-trencada del sistema i a qui, de tant en tant, li poden donar cops per entretenir a la gent mentre el ninotet es balanceja. El tomben, s'aixeca, torna agafar un cert protagonisme, el tornen a tombar. I no serà l'última vegada que ho faran, ja veureu.

No és que el personatge en cause cap simpatia, ans al contrari. Jo recorde que als finals del '80 i principis dels '90, quan el personatge alçava admiració, lloes i alabances dignes d'un profeta, a mi em feia una mena d'esgarrifança difícil d'explicar, era com una intuïció de què el personatge no era el sant que ens venien. Però, ai de tu si gosaves dir alguna cosa crítica del personatge! De la mateixa forma, quan el personatge va caure, i tots els que el tractaven com un profeta van començar a dir pestes d'ell, a mi allò em va deixar indiferent. La joia d'alguns companys esquerrans per la caiguda de "l'ídol del Mercat a la Espanya constitucional" no la vaig compartir. Sí, també era una intuïció, encara no tenia la més mínima idea de com funciona el sistema, però sabia que la caiguda d'aquest ídol no suposaria cap canvi en res. Intuïa, tant com ara tinc la certesa, que Mario Conde era el sacrifici necessari que la secta del capital/oligàrquic espanyol havia de fer als Déus del Mercat per a que tot seguira igual.

No diré que la sentència a Mario Conde fóra injusta, no tinc cap element per dir-ho, no he estudiat el cas, ni ho faré, perquè no tinc ganes de malgastar el meu temps. Fóra justa o injusta, aquesta segona opció no és gens improbable sabent com funciona la funció judicial de l'Estat espanyol –no podem parlar de Poder Judicial, perquè no és un poder independent-, no afectada l'afirmació anterior de Mario Conde va ser sacrificat pel bé del sistema corrupte espanyol. És necessari que algú siga condemnat de tant en tant, per donar una falsa sensació de què el sistema funciona. Un sacrifici necessari perquè el poble renove la fe, renove "el pacte social", o per dir-ho en termes cristians renove l'Aliança amb els Déus mitjançant un sacrifici.

Mario Conde va ser condemnat per delictes d'estafa i apropiació indeguda, però no és el primer banquer que ha comés flagrantment aquests delictes, encara que sí fins ara l'únic condemnat. Fins ara és l'únic, i està per veure si hi haurà altres joguines-trencades condemnades, Blesa i Rato, per exemple, la cúpula de la CAM, i no sé si algun babau més hi ha per ahí. Però, ningú serà jutjat ni condemnat per les preferents, un cas flagrant d'estafa amb el consentiment del Banc d'Espanya, la CNMV i, jo no tinc cap dubte, el Govern de Rodríguez Zapatero.

També es va salvar de la crema Emilio Botín, després que el TS s'inventara una doctrina a mesura de "Don Emilio" perquè ni tan sols haguera de seure a la banqueta dels acusats. El mateix Botín que va salvar el seu patrimoni personal invertit als fons de l'estafador Madoff i no va advertir ni va procurar rescatar els diners dels seus clients. És a dir, va encobrir l'estafa de Madoff en perjudici dels seus clients per salvar els seus diners. 

A més a més, Mario Conde ha sigut enviat a presó preventiva, mentre que d’altres en situació semblant, com els esmentats Blesa i Rato o els Pujol, campen lliurement pel món. És més el jutge que va enviar a Blesa a presó preventiva també ha sigut condemnat i apartat de la carrera judicial per haver comés un delicte de prevaricació. 

Però no sols això, hi ha pràctiques bancàries diàries absolutament corruptes i que encaixarien dins dels delictes d'estafa i apropiació indeguda, moltes d'elles considerades il·lícites pel Banc d'Espanya i contra les que ningú actua, i pobre de qui ho intente. Però no sols en la banca, tots els negocis de les elits econòmiques-financeres són corruptes i delictius, però ningú actua. Mut i a la dacsa! Quan la cosa se'n va de mare i apareixen moltes ombres de corrupció, sempre els queda Mario Conde. La polseguera que alça encobreix les ombres, mentre el públic mira la caiguda de l'engominat, la pols amagarà una temporadeta a qui estan darrere de les ombres.

Arribats fins ací, hom pot pensar que aquest és un post de defensa a Mario Conde. Res més lluny, si algú arriba a aquesta conclusió que el torne a llegir, aquesta vegada més a poc a poc, perquè és un post de condemna.


Òskar “Rabosa”.