L’HOME INSENSIBLE

Demà vaig a escoltar Wagner... Estic nerviós, com cada volta que m’endinse en un personatge excepcional. Serà la primera volta que escoltaré Sigfrid en directe. Realment, després d’empassar-me totes les estupideses i ximpleries que una persona pot escoltar sobre l’art, la música és el meu únic i últim recurs. I pense que ho és perquè cap neci en parla, exceptuant-me a mi!

El recolliment que comporta escoltar una simfonia, o una òpera ―com és el cas―, i el simple fet de poder eixir a prendre un cafè sense que ningú se les done d’assabentat, ja és molt. Les exposicions, tant en galeries com en museus, han acabat per superar-me. No entenc res! No entenc eixes persones que se les donen de sensibles o fan valer esta qualitat ―induïda― per explicar una peça o una obra. Em sent insultat quan escolte estupideses d’esta talla perquè entenc que se senten superiors per tindre la qualitat de sensibles perquè jo en tinc una notable carència.

I, què passa si jo no en tinc, de sensibilitat? Què passa si jo sóc com una barra de gel? No puc fer valer el meu punt de vista analític i quirúrgic per intentar entendre el que veig? Doncs, sembla que no; que això no val perquè utilitze un llenguatge diferent, no vàlid. Aleshores, m’allunye i m’allunye de tanta sensibilitat perquè l’experiència i els coneixements no es poden aplicar en este camp. Sense problema: tot per a vosaltres! Jo torne i retorne a Wagner.

Quan, l’altre dia, en altre article ―no sé quin― em referia que la música naix amb Beethoven, ho deia perquè ell comença a separar el gra de la palla. Abans, no és que fóra tot un femer; és que els arbres no et deixaven vore el bosc. Wagner ja ens permet apreciar la dimensió de la selva i s’hi endinsa a la recerca dels seus secrets; i els troba: vaja que si els troba... Els secrets de Wagner es poden situar en l’estudi i el treball de recerca; i això és real! Si ell haguera fet valer la sensibilitat que utilitzen els que es creuen tocats per la mà de Déu, s’haguera quedat en ella, i els secrets, segurament, no haurien eixit de la selva per buscar-lo.

La faena que du associada la selecció, el gust i el criteri només ens val per allunyar-nos de tant de secret revelat i per separar el gra de la palla, com en la III Simfonia de Beethoven. Perquè, si eres sensible, per què estudiar i millorar? Si ja tens la clau que tot ho obri, en l’art... Eixa va ser la simfonia que va decantar el geni cap a la vertadera dedicació a la música i el seguit de sons que ens va permetre escollir entre música i soroll.

Uf... Pense que m’he empassat amb la crítica. Espere no haver ferit la sensibilitat de ningú. Si ho he fet, disculpeu: ara ja sabeu que esteu davant d’un inhumà glaçat, metàl·lic i metòdic, sense sentiments.  
 

Salvador Sendra Perelló 

CRITIQUEM ELS CRÍTCS

En una de les més atrevides aventures literàries que pot fer un humà, em vaig endinsar en la lectura de Faust, de Goethe. Faig tancar el llibre una mica perplex, no diré decebut però sí que diré perplex. I, sense saber per què, vaig romandre així uns mesos. Ja havia estat llegint Goethe durant un temps per preparar la lectura de la seua obra magna; per crear l’ambient propici.

 

Uns anys després, sense encara haver acabat de digerir la lectura, vaig saber el per què. Revisant textos de Nietzsche, llegint un escrit d’ací i altre d’allà, com se sol fer quan estàs esperant algú o quan no disposes de massa temps, de sobte, vaig resoldre el dilema. Nietzsche va fer la crítica més dura que he llegit mai sobre un dels suposats com a grans escriptors romàntics. Deia que, en començar a llegir Faust, ja va vore la gran errada: el gran Doctor, escollit per Déu i exponent de la racionalitat i la ciència es va enamorar d’una modista.

Si ho mires en gelat, sí que té raó Nietzsche... Com un home del potencial que se li atribuïx a Faust es va poder enamorar, en la manera en què ho descriu el llibre, d’una simple modista? Eixa és la peça que no encaixava en el meu interior i que no havia arribat a endevinar. La resta del llibre, mirat així, sobra. El filòleg, incisiu i crític, va encertar ràpidament en este aspecte. Pobre Faust; pobre Goethe!

Però, per això de les crítiques, n’hi ha per a tots els gustos perquè, revisant la premsa ―ara no recorde quina―, altre crític va fer un comentari molt dur a un dels grans literats-pensadors de tots els temps: Montaigne. També, en un moment de lucidesa extrema, no sé si causada per l’excessiva alegria d’una situació concreta, va comentar que l’assagista per excel·lència només escrivia sobre coses mortes, titllant la seua prosa d’escrit sense vida. Potser estiga d’acord en el fons però no accepte la crítica perquè cal contextualitzar cada obra. No obstant això, recorde que, fa molts anys, la seua lectura també em va deixar una mica descol·locat en alguns aspectes.

La pintura de l’època de Montaigne ―faré servir este exemple per ser més visual―, partia des de dos punts totalment oposats i lligats a la religió i, diguem-ne, fortament tutelats. D’una banda, podem observar el barroc de la contrareforma i, de l’altra, el reformista. El reformista es trobava molt vinculat a la natura morta i al retrat. El contrareformista era un missatge eclesiàstic per analfabets. I jo pregunte: és este segon art el que ha de considerar-se viu? L’art dels borreguets ensinistrats? Potser Montaigne fóra un noble culte i allunyat del poble, de les seues batalles i del seu bategar. Potser Montaigne no entrara en la pornografia barroca contrareformista però, situat en el context adequat, no sembla massa encertada la crítica.

Salvador Sendra Perelló