En una de les
més atrevides aventures literàries que pot fer un humà, em vaig endinsar en la
lectura de Faust, de Goethe. Faig
tancar el llibre una mica perplex, no diré decebut però sí que diré perplex. I,
sense saber per què, vaig romandre així uns mesos. Ja havia estat llegint
Goethe durant un temps per preparar la lectura de la seua obra magna; per crear
l’ambient propici.
Uns anys
després, sense encara haver acabat de digerir la lectura, vaig saber el per
què. Revisant textos de Nietzsche, llegint un escrit d’ací i altre d’allà, com
se sol fer quan estàs esperant algú o quan no disposes de massa temps, de
sobte, vaig resoldre el dilema. Nietzsche va fer la crítica més dura que he
llegit mai sobre un dels suposats com a grans escriptors romàntics. Deia que,
en començar a llegir Faust, ja va vore la gran errada: el gran Doctor, escollit
per Déu i exponent de la racionalitat i la ciència es va enamorar d’una
modista.
Si ho mires en
gelat, sí que té raó Nietzsche... Com un home del potencial que se li atribuïx a
Faust es va poder enamorar, en la manera en què ho descriu el llibre, d’una
simple modista? Eixa és la peça que no encaixava en el meu interior i que no
havia arribat a endevinar. La resta del llibre, mirat així, sobra. El filòleg,
incisiu i crític, va encertar ràpidament en este aspecte. Pobre Faust; pobre
Goethe!
Però, per això
de les crítiques, n’hi ha per a tots els gustos perquè, revisant la premsa ―ara
no recorde quina―, altre crític va fer un comentari molt dur a un dels grans literats-pensadors
de tots els temps: Montaigne. També, en un moment de lucidesa extrema, no sé si
causada per l’excessiva alegria d’una situació concreta, va comentar que l’assagista
per excel·lència només escrivia sobre coses mortes, titllant la seua prosa
d’escrit sense vida. Potser estiga d’acord en el fons però no accepte la
crítica perquè cal contextualitzar cada obra. No obstant això, recorde que, fa
molts anys, la seua lectura també em va deixar una mica descol·locat en alguns
aspectes.
La pintura de
l’època de Montaigne ―faré servir este exemple per ser més visual―, partia des
de dos punts totalment oposats i lligats a la religió i, diguem-ne, fortament
tutelats. D’una banda, podem observar el barroc de la contrareforma i, de
l’altra, el reformista. El reformista es trobava molt vinculat a la natura
morta i al retrat. El contrareformista era un missatge eclesiàstic per
analfabets. I jo pregunte: és este segon art el que ha de considerar-se viu? L’art
dels borreguets ensinistrats? Potser Montaigne fóra un noble culte i allunyat
del poble, de les seues batalles i del seu bategar. Potser Montaigne no entrara
en la pornografia barroca contrareformista però, situat en el context adequat,
no sembla massa encertada la crítica.
Salvador Sendra
Perelló
