dimecres, 12 de novembre de 2014

CRITIQUEM ELS CRÍTCS

En una de les més atrevides aventures literàries que pot fer un humà, em vaig endinsar en la lectura de Faust, de Goethe. Faig tancar el llibre una mica perplex, no diré decebut però sí que diré perplex. I, sense saber per què, vaig romandre així uns mesos. Ja havia estat llegint Goethe durant un temps per preparar la lectura de la seua obra magna; per crear l’ambient propici.
 
Uns anys després, sense encara haver acabat de digerir la lectura, vaig saber el per què. Revisant textos de Nietzsche, llegint un escrit d’ací i altre d’allà, com se sol fer quan estàs esperant algú o quan no disposes de massa temps, de sobte, vaig resoldre el dilema. Nietzsche va fer la crítica més dura que he llegit mai sobre un dels suposats com a grans escriptors romàntics. Deia que, en començar a llegir Faust, ja va vore la gran errada: el gran Doctor, escollit per Déu i exponent de la racionalitat i la ciència es va enamorar d’una modista.
Si ho mires en gelat, sí que té raó Nietzsche... Com un home del potencial que se li atribuïx a Faust es va poder enamorar, en la manera en què ho descriu el llibre, d’una simple modista? Eixa és la peça que no encaixava en el meu interior i que no havia arribat a endevinar. La resta del llibre, mirat així, sobra. El filòleg, incisiu i crític, va encertar ràpidament en este aspecte. Pobre Faust; pobre Goethe!
Però, per això de les crítiques, n’hi ha per a tots els gustos perquè, revisant la premsa ―ara no recorde quina―, altre crític va fer un comentari molt dur a un dels grans literats-pensadors de tots els temps: Montaigne. També, en un moment de lucidesa extrema, no sé si causada per l’excessiva alegria d’una situació concreta, va comentar que l’assagista per excel·lència només escrivia sobre coses mortes, titllant la seua prosa d’escrit sense vida. Potser estiga d’acord en el fons però no accepte la crítica perquè cal contextualitzar cada obra. No obstant això, recorde que, fa molts anys, la seua lectura també em va deixar una mica descol·locat en alguns aspectes.
La pintura de l’època de Montaigne ―faré servir este exemple per ser més visual―, partia des de dos punts totalment oposats i lligats a la religió i, diguem-ne, fortament tutelats. D’una banda, podem observar el barroc de la contrareforma i, de l’altra, el reformista. El reformista es trobava molt vinculat a la natura morta i al retrat. El contrareformista era un missatge eclesiàstic per analfabets. I jo pregunte: és este segon art el que ha de considerar-se viu? L’art dels borreguets ensinistrats? Potser Montaigne fóra un noble culte i allunyat del poble, de les seues batalles i del seu bategar. Potser Montaigne no entrara en la pornografia barroca contrareformista però, situat en el context adequat, no sembla massa encertada la crítica.

Salvador Sendra Perelló

4 comentaris:

Oskar "Rabosa" ha dit...

Del Faust, fa tants anys que el vaig llegir que el tinc prou nebulós, necessitaria rellegir-lo. Però dona la casualitat que de Montaigne estic llegint els seus assajos i no estic d'acord a la crítica, ni en el fons ni en la forma.
Parla de coses mortes -diue el crític que esmentes. A qué es refereix? Quan parla de la por, parla de coses mortes? Quan parla de voler estar per sobre dels altres, "por encima de la usanza común", es que acaás eixos han mort? Si hom llig: "No esforzamos sólo en llenar la memoria, y dejamos el entendimiento y la conciencia vacios", a cas és que això és una naturalesa morta?
No puc estar d'acord respecte al fons, tracta coses de la naturalesa humana i mentre els humans siguem humans són coses vives.
Ara bé tal vegada l'autor es refereix a que Montaigne al parlar d'aquestes coses fa constants referències al món clàssic, a Grècia, a Roma i tots els personatges d'aquell temps dels que hi ha referències. Sí, aquells personatges són morts, però es que acas els textes són morts? Jo llegint per exemple Séneca, no diria que eixos textes estan morts, més bé em sembla que són plens de vigor. El mateix passa amb les meditacions de Marc Aureli. Les tràgedies gregues, no tenen actualitat? Fins i tot les fàbules de Esop serveixen encara per inculcar valor als xiquets hui en dia, al menys a la nostra generació els servia, hui trobe que fa eixe paper "Bob Esponja".
No, no estic d'acord, menys tenint en compte el contexte històric, cultural i social en el que Montaigne va escriure els Assajos. Això no fa sinó reforçar la lucidesa en la que Montaigne escrivia.
En la meua opinió, Monteigne morirà quan mora l'esser humà.

Em sembla,

Salvador Sendra ha dit...

No pot escriure igual una persona del S.XVI que una del S.XX. Ell és el mestre i, la resta, els aprenents. Això sí, hui li hauríem d'afegir una miqueta de sang i algun que altre café...

Anònim ha dit...

Touché... pot semblar exaggeració, però crec sincerament que tots els humans "alfabets", val a dir amb capacitat de llegir, li devem molt a Michel Montaigne, tal volta el 1r humà en seure en solitud a casa sense seguir modes ni dictats de la religió ni de res ni de ningú, simplement enfrontant-se als fantasmes de la existència. Descendent de jueus toledans i tancat a la seua torre lluny de París o qualsevol altre gran centre, dialoga amb sí mateix, que equival a dir en el ser humà, amb Déu o el Dimoni sinó els dos... Que l'acusen de ser natura morta? Benvinguda la crítica però... no té dret ell a escriure com vol fent una reflexió personal com fa? Bona observació d'Oskar que menciona que el declara seguidor de les cogitacions de Marc Aureli, l'emperador filòsof. Rellegir als dos seria potser ara més necessari que mai en els temps de "fum de canyot" i inconsistència que corren. Respecte de la sang i el cafè a que fa referència S, que els pose el lector. Grandíssima entrada, enhorabona!

Salvador Sendra ha dit...

Gràcies!!