Els mals de la novela (o no). Una refutació.

Se non è vero è ben trovato, és una frase italiana que s’utilitza per dir sobre alguna cosa, que si bé no és certa, tampoc és descabellada. Si no és verídica, és, com a mínim, allò que els francesos diuen *vraisemblable, val a dir que s’assembla a la veritat.

Fora romanços i estrangerismes, recentment Salvador Sendra Perelló, company d’articles i moltes més coses que per pertànyer al camp personal no caldrà mencionar, escrivia una entrada al blog titulada “Els mals de la novel·la”. Havent-la llegit, m’ha vingut al cap una refutació, a ser entesa però com una valoració personal i no com una veritat absoluta.

La primera cosa, i reprenem allò del se non é vero... es que tracta l’evolució de la literatura en bloc basant-se en unes escales que estableix Chateaubriand, però per a un altre camp, el de la sociologia humana. Llegint l’article, tot, més o menys, quadra. Ara bé, una estimació final seria la de que tal volta no és acurat jutjar una cosa amb els mitjans d’una altra. Segons Chateaubriand, que Salvador Sendra recull, les fases de l’aristocràcia – que ell posteriorment aplica a la literatura-, són tres. En la primera, de creació, s’acumulen mèrits i en la segona tan sols es volen conservar els privilegis, mentre que la tercera, on ja s’albira la decadència, és tan sols una demostració de vanitat. Mutatis mutandis, s’entén que això és el que passa també a menor escala amb la gent o al si de famílies. Algú per mèrits propis, fase inicial, s’alça per damunt dels seus contemporanis. Els seus fills o descendents ja només voldran conservar la posició de privilegi en la segona fase adduïnt la excel·lència del seu avantpassat. Ací, en país *d’hidalgos i senyorets, prou sabem sobre això... La tercera fase, la més fútil, és la de voler impressionar als veïns per les riqueses, que no tardaran en desaparéixer... El cicle es repetirá de nou amb gent diferent.

Traspassat a la literatura, segons Chateaubriand (i Salvador Sendra), això dóna, que la primera fase, la meritocràtica, correspon a la oralitat i que en un intent d’embellir la mateixa, s’arriba posteriorment a la poesia. Una poesia oral, encara no fixada i anònima. Quan la poesia es fixa i té un autor conegut, val a dir, algú que vol ser recordat per la creació de dita composició, arribem a una fase que Salvador no menciona; Homer, per exemple, com a representant d’eixa fase. Un rapsode únic –tot i que molts postulen un origen múltiple-, al darrere de la cristal·lització d’una sèrie d’històries anteriors.

Un altre problema el tenim en el fet de que moltes altres cultures no han fet mai el pas a la novel·la, que Chateaubriand i Salvador Sendra relacionen amb la fase final de decadència. De nou, se non è vero... D’una poesia curta, oral i anònima, passem a una poesia més llarga, elaborada i amb autor, i d’ahí a la novel·la, el grau màxim per extensió i també en molts casos per complexitat. I no és un argument gratuït, car no és igual veure-se-les amb tres línees o tres pàgines que amb tres-centes, com no és igual conduir a cent quilòmetres a l’hora que a tres-cents, bufar tres veles que tres-centes... Ras i curt, novel·la no equival per tant a decadència sinó a complexitat i és un estadi molt posterior de les lletres. Cap poble o autor al llarg de la història ha començat mai directament per la novel·la sense haver passat previament per la poesia, els articles assatgístics o qualsevol tipus de composició més curta. Ningú, del no res, escriu un dia tres-centes, per dir una xifra, pàgines. El problema de la decadència de la novel·la, que eixe sí seria discutible, no és, en el cas de ser-ho, decadent, per haver arribat després dels anteriors estadis o fases, sinó per la idiotització en molts casos del públic. El problema no és llavors de posició en l’ordre cronològic, sinó més aviat d’imposició de les grans firmes editorials o de deseducació popular dels successius governs que deliberadament porten les masses vers l’ignorància.

Així, les coses, el problema original és el de voler utilitzar les fases de la decadència social de Chateaubriand, destinades a la sociologia, per al camp de la literatura. Grosso modo, sí serveixen per bastir un discurs coherent com el del seu article. Ara bé, no acurat, car existeixen més fases com hem vist. Per altra part, dites tres fases, com hom pot observar, només inclourien la literatura occidental, quan el ser humà, d’ençà que ací i allà va aprendre a escriure, tingué pulsions culturals que quallaren en solucions diverses. Val a dir, no és obligatori que allò que en tots casos -un fenòmen universal-, comença en totes parts i cultures per la poesia o el cants orals, acabe en novel·la. Simplement no acaba succeïnt, així com que la novel·la, inevitablement per complexitat l’última en aparéixer, siga decadent només pel simple fet de ser l’últim gènere en aparició cronològica: ho és per deseducació popular, per manca de preparació dels lectors o prostitució en forma d’adequació a la baixa dels escriptors, a la recerca de lectors no formats.

Estimat Salvador, això veurem d’acabar de discutir-ho un dia d’estos vora el foc amb un got de vi a les mans, que és una bona manera de mamprendre qualsevol tasca. Ras i curt, la novel·la, com a manifestació última de la humanitat no és decadent com a tal per posterioritat cronològica, ningú fa primer els avions de metall que de paper, sinó que per complexitat representa l’alt més elevat de les lletres (que no el més poderós, la brama ancestral i primitiva de la poesia segeuix essent insuperable). El problema de la decadència de la novel·la, és el de la manca de formació, gens innocent, dels lectors.

*Postscriptum – la classificació del les fases socials de Chateaubriand, no és seua sinó del sociòleg “avant la lettre” hispano-tunisià, Ibn Khaldun. Dit autor, que visqué al segle XIV, procedeix d’una acabalada familia sevillana que va tindre que abandonar la Península Ibèrica en conquerir les tropes castellanes Andalusia. Des de Tunis, nou lloc de residència de la seua família, analitza l’auge i decliu del món musulmà i altres, extraent-com a conclusions les mateixes fases que cita Chateaubriand, autor orientalista francès que el coneixia bé, car l’havia llegit amb fruïció. Quan França al segle XIX comença a bastir el seu imperi colonial, i al calor de les traduccions francesa i anglesa del clàssic persa de les “Mil i una nits”(Antoine Galland per a la versió francesa, Richard Burton per a l’anglesa), l’orientalisme es posa de moda, i entre ells Ibn Khaldun, que reprén Chateaubriand.

Amb estima, Lluís Alemany Giner.

Bucarest a 31 d’octubre del 2015.