Salut i negoci: un binomi malaltís.

Un dels temes de debat, que últimament està més candent, és el de la salut i la privatització de la gestió dels serveis públics de salut, i per una altra banda de com actuen les grans farmacèutiques. No vull entrar en fer una compilació de males pràctiques del sector privat en temes de salut, ja que trobareu un munt d’informació per poc que vos poseu a buscar per la Xarxa. Des del meu punt de vista, el problema és conceptual, podríem dir ontològic. El que pretenc demostrar és que és inhumà i deshumanitzador deixar la salut en mans privades.

La lògica neoliberal ha imposat un pensament únic i s’ha carregat qualsevol alternativa que contradiga eixe pensament únic. Per una banda, respecte de la gestió privada en els sistemes nacionals de salut, impera la lògica de les privatitzacions neoliberals (i no de la liberalització encara que ambdós termes es gasten indistintament), on allò que és públic i funciona bé –el que funciona mal no ho volen perquè no tenen oportunitat de negoci- es diu que és ineficient i per tant s’ha de privatitzar. Respecte del tema de les farmacèutiques hi ha tot un entramat d’interessos que faria excessivament llarg al post, però breument, i en la lògica neoliberal, ha d’haver-hi un sistema de patents perquè siga rentable investigar i, per altra banda, com és una cosa que el mercat pot regular, els Estats no tenen per què destinar recursos a investigació –llevat que siga ciència bàsica o malalties que no els siga rendible a les farmacèutiques-.

El concepte clau per entendre la impossibilitat de tractar la salut com a negoci, és el de reificació. Aquest és un concepte que ve a definir bàsicament dues situacions: per una banda, la de tractar a les persones i les relacions personals com objectes; per una altra banda, la de donar a objectes característiques pròpies de les persones. Així, un exemple de les primeres seria tractar el treball –i els treballadors- com a mercaderia, com quan es parla de “capital humà”, costos laborals, productivitat, etc., el treball i els treballadors formen part de l’estructura de l’empresa com ho són els béns de capital, com les màquines. Un exemple de què suposa donar a objectes característiques humanes és el mateix tractament del mercat com a guia de l’activitat humana, com ordenador de les relacions econòmiques i humanes, la mà invisible del mercat.

Òbviament, la reificació, quan es deixa “en mans del mercat" la salut, és evident des dels exemples típics del marxisme, com els que hem vist abans. Els metges i els científics passen a vendre el seu treball, el seu treball passa a estar sotmés a “la llei del mercat”, i per tant, productivitat, costos, oferta, demanda, etc., passen a ser qüestions prioritàries, per davant de l’atenció al malalt o al pacient. I a més a més, el mercat déu guiar les relacions entre tots els actors. Són la recerca de l’interés propi, l’ànim de lucre, la maximització del benefici, la reducció de costos, etc., els factors que passen a guiar la “indústria de la salut”. És per això, que els hospitals gestionats privadament, com el Marina Salud, tenen com a prioritat donar altes mèdiques com més prompte millor, no fer totes les proves mèdiques que siguen recomanables per descobrir la malaltia del pacient en primera instancia sinó les mínimes indispensables i després ja es veurà, etc. Però açò és típic de qualsevol “mercat”, però hi ha més quan el mercat regeix la salut.

La deshumanització per reificació prové de tractar a les persones malaltes o amb problemes de salut com a mercaderies. Quan ja no importa el malalt sinó els diners que es poden treure de la seua malaltia, quan ja no importa la deguda atenció al malalt sinó que és més important el que pugen els costos d’atendre’l, quan la investigació mèdica ja no destinada a curar persones sinó a fer-los malalts crònics, quan la prevenció passa a segon ordre, etc. Açò és el que fa que la salut com a negoci siga inhumana, les persones deixen de ser-ho passant a ser mercaderies, i a més, li afegeix especial crueltat a aquesta deshumanització perquè parlem de persones vulnerables, persones que han perdut la salut. Quan les persones són tractades com a coses, en aquest cas mercaderies, els desproveeixen de tota dignitat, deixen de ser Éssers humans. Quan deixen de ser Éssers humans el que passe amb elles poc importa. L’exemple més clar, i més sagnant, és els dels afectats per la Talidomida, famílies destrossades per un “medicament” que va donar grans beneficis econòmics a la farmacèutica que el comercialitzava, els afectats mai han sigut tractats amb dignitat; el negoci farmacèutic era més important.

Però què importa tot això als socis capitalistes? Ells han invertit uns diners esperant una renda, i com més alta siga millor. Per això trien uns gestors, que com més beneficis obtinguen més agraïts tindran als socis i més cobraran. Aquesta gent només veu diners, euros o dollars, i els importa una merda si el seu hospital o el seu medicament a salvat vides o no, si han provocat més malalties que les evitades, si les persones han tingut l’atenció deguda o no... Ells també estan deshumanitzats, enlluernats pels diners. L’únic que importa és que si els beneficis d’enguany són un 10 o 15 per cent més elevats que els de l’any passat. És per això que el Negoci de la Salut pot tenir bona salut, però la Salut amb Negoci sempre acabarà malalta.

Cap societat sana pot deixar que les persones que la componen, i menys els més vulnerables, perden la seua dignitat. Cap societat sana pot deixar que la Salut de tots siga el Negoci d’uns pocs.

Òskar "Rabosa".