Vivim al segle
XXI, tot i que sembla que no tots, ni totes... I ja sé que es tracta d’una
obvietat però em preocupa la involució social que ens remet, directament, a fa
més de cent anys. Estilísticament, ja vivim més prop del canvi de segle passat
–però del XX— que de l’actual.
Si la realitat
científica sempre ha anat de la mà de l’artística, o ara s’ha allunyat
irremeiablement o cal aprofundir una mica més en el mateix concepte d’art. Perquè
una època d’incalculable valor estètic fou la del final del segle XIX i l’inici
del XX a causa d’eixa segona realitat que s’escapava a l’observació humana i
que transformà la pintura, l’escultura, la literatura i, fins i tot, la música.
Amb els progressos científics avançaren la resta de matèries, científiques i
estètiques, socials i filosòfiques.
La humanitat
s’endinsà en un món allunyat de la percepció, com ho és el de la radioactivitat,
i, amb ell, començaren a deformar la realitat aparent des de qualssevol mitjà. A
la pintura, l’abstracció pren la força, i a l’escultura; a la literatura, la
ment descriu els esdeveniments i se separa de la percepció sensorial; i a la
música, Shoënberg ens trasllada a l’apreciació més culta del so, com ho és la
dodecafonia.
Tot semblava
avançar, malgrat la incertesa del segle XX, on la mancança de línies clares féu
dubtar en molts moments que hi hagués un vertader corrent de pensament. Però,
açò que s’està donant des de fa una dècada, si més no, ja clama al cel! Amb la moda
dels tatuatges, ha vingut la decadència absoluta. En primer lloc, perquè hi ha
gent que confon el fet de punxar-se tinta amb la creació artística i, en segon,
perquè l’onada de conservadorisme exacerbat que du associat el fet
d’enregistrar-se tota mena de records sobre la pell, i exposar-los, fa feredad:
tornem a la tribu!
No ens enganyem:
el tatuatge no és art ni de bon tros. No ens enganyem: el tatuatge no ens
transforma en moderns. El tatuatge és una tornada a la figuració, en el millor
dels casos, de considerar-lo estèticament, o siga, a segles enrere. A més, això
de dur pintada tota, o part de, la vida sobre la pell no és més que una
sensació retrògrada i ultraconservadora que ens ancora al passat i ens entrebanca
el pas cap a la llibertat individual més apreciada, o siga, la de poder partir
cada volta des de zero, sense hipoteques.
Cares, noms,
animals, motius florals... Resulta quasi impossible eixir-se’n de la figuració
per fer-se un tatuatge... i, dels materials, ni en parle. Ara bé, també hi ha
qui considera una creació artística allò que fa una quadrilla de persones que
puja sobre un escenari, disfressada, i es dedica a fer sorolls repetitius i primaris
alhora que diu que canta, o aquells que fan versos amb rimes en –ón, AAAA, AAAA, en el millor dels
casos, o els que colpegen un tambor i a això diuen música. Això tampoc és art, ho sent, però aprofita per
astorar els teuladins.
Al capdavall de tota la inqüestionable
explicació anterior hi ha la gran reivindicació, o el gran dubte: si s’invertiren
més diners en el foment de la investigació científica, es podria millorar la
resta de matèries, de retop, com ha passat sempre? Hem de jugar-nos-la abans
que se’ns col·lapsen els sentits.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada