dimarts, 5 de juny de 2018

CAL FOMENTAR LA INVESTIGACIÓ CIENTÍFICA, PER DECÈNCIA


Resultat d'imatges de investigació científica
Vivim al segle XXI, tot i que sembla que no tots, ni totes... I ja sé que es tracta d’una obvietat però em preocupa la involució social que ens remet, directament, a fa més de cent anys. Estilísticament, ja vivim més prop del canvi de segle passat –però del XX— que de l’actual.

Si la realitat científica sempre ha anat de la mà de l’artística, o ara s’ha allunyat irremeiablement o cal aprofundir una mica més en el mateix concepte d’art. Perquè una època d’incalculable valor estètic fou la del final del segle XIX i l’inici del XX a causa d’eixa segona realitat que s’escapava a l’observació humana i que transformà la pintura, l’escultura, la literatura i, fins i tot, la música. Amb els progressos científics avançaren la resta de matèries, científiques i estètiques, socials i filosòfiques.

La humanitat s’endinsà en un món allunyat de la percepció, com ho és el de la radioactivitat, i, amb ell, començaren a deformar la realitat aparent des de qualssevol mitjà. A la pintura, l’abstracció pren la força, i a l’escultura; a la literatura, la ment descriu els esdeveniments i se separa de la percepció sensorial; i a la música, Shoënberg ens trasllada a l’apreciació més culta del so, com ho és la dodecafonia.

Tot semblava avançar, malgrat la incertesa del segle XX, on la mancança de línies clares féu dubtar en molts moments que hi hagués un vertader corrent de pensament. Però, açò que s’està donant des de fa una dècada, si més no, ja clama al cel! Amb la moda dels tatuatges, ha vingut la decadència absoluta. En primer lloc, perquè hi ha gent que confon el fet de punxar-se tinta amb la creació artística i, en segon, perquè l’onada de conservadorisme exacerbat que du associat el fet d’enregistrar-se tota mena de records sobre la pell, i exposar-los, fa feredad: tornem a la tribu!

No ens enganyem: el tatuatge no és art ni de bon tros. No ens enganyem: el tatuatge no ens transforma en moderns. El tatuatge és una tornada a la figuració, en el millor dels casos, de considerar-lo estèticament, o siga, a segles enrere. A més, això de dur pintada tota, o part de, la vida sobre la pell no és més que una sensació retrògrada i ultraconservadora que ens ancora al passat i ens entrebanca el pas cap a la llibertat individual més apreciada, o siga, la de poder partir cada volta des de zero, sense hipoteques.

Cares, noms, animals, motius florals... Resulta quasi impossible eixir-se’n de la figuració per fer-se un tatuatge... i, dels materials, ni en parle. Ara bé, també hi ha qui considera una creació artística allò que fa una quadrilla de persones que puja sobre un escenari, disfressada, i es dedica a fer sorolls repetitius i primaris alhora que diu que canta, o aquells que fan versos amb rimes en –ón, AAAA, AAAA, en el millor dels casos, o els que colpegen un tambor i a això diuen música.  Això tampoc és art, ho sent, però aprofita per astorar els teuladins.

Al capdavall de tota la inqüestionable explicació anterior hi ha la gran reivindicació, o el gran dubte: si s’invertiren més diners en el foment de la investigació científica, es podria millorar la resta de matèries, de retop, com ha passat sempre? Hem de jugar-nos-la abans que se’ns col·lapsen els sentits.


Salvador Sendra