dilluns, 28 de juliol de 2014

SER MODERNS (AL SEGLE XVIII)



Ser modern és ser un fòssil aïllat des de segles enrere. L’època moderna, com és ben sabut, s’acabà al final de la il·lustració per donar pas a la postmoderna. Ací on vivim, com que d’il·lustració en va haver poca, ser modern encara es podria entendre amb eixe matís de progrés que se li sol associar. Ara bé, si d’il·lustració no en vam tindre, de romanticisme més bé en va haver poc, per seguir en la mateixa argumentació cronològica dels segles XVIII i XIX.
Les grans simfonies orquestrades per Voltaire, Kant, Montesquieu o Smith, aviat van esdevindre concerts per a quartets, trios o orquestres de cambra. La base, folklòrica i sectària, va passar a descriure el xicotet món que ens envolta amb la intenció d’explicar-lo, o reproduir-lo, com bonament es podia. No obstant això, la finalitat amagada ha estat sempre la d’universalitzar allò propi, allò que es coneix i amb què l’artista s’ha nodrit, bé siguen les rapsòdies hongareses, bé les cançons de bressol, per posar dos exemples.
La riquesa de les nacions que escriu Smith, a partir de les explicacions anteriors pot ser substituït per altre assaig titulat La riquesa de les nacions (quina casualitat: tenen el mateix títol!). Només hi caldria canviar l’enfocament: La riquesa de les nacions, en el sentit holístic que se li pot atorgar a Smith ha de ser substituït per La riquesa de les nacions en el sentit fraccionat, molt més actual i postmodern. Això si tenim en compte que la modernitat, com hem vist, és anacrònica, de segles enrere i, com a tal, s’hauria d’haver superat amb esqueix per altres pensaments posteriors.
Si acotem el terme a la nació, rica és la que té molta varietat de paisatges (riquesa paisatgística), de cultures (riquesa cultural), d’imbècils (molts i variats), etc., cosa que també aporta altra perspectiva al significat de la paraula i que, a poc a poc, se sol aïllar al voltant dels diners (que també). I si prenem l’argument econòmic com al més vàlid, una nació rica és la que té varietat econòmica, tant de producció com de transformació, de comerç o de serveis. I esta seria la millor adaptació del significat de riquesa al segle XXI; molt millor que les altres visions, més quantitatives que altra cosa, que es tenen com a modernes ―i ho són perquè pertanyen a l’època moderna, o siga, al segle XVIII― i que es volen posar en pràctica hui dia per l’anacronisme liberal.
Les simfonies són fantàstiques i em permeten observar el treball conjunt a l’hora de crear un tot, però, malauradament, ara ja se’n composen poques, o no se n’estrenen. M’agraden les simfonies però les escolte amb les orelles del temps i des de la perspectiva històrica. Les actuals composicions són més reduïdes, per a menys músics i creades per a altres espais i per a altres orelles: les orelles del present! Si la música l’entenem com cal, no podem mantenir, per coherència, eixa visió de fa un parell de segles per a l’economia, per moderna que ens parega, perquè l’època moderna, a l’Europa normal, va ser fa un grapat d’anys.

 
Salvador Sendra Perelló