ALERTA, ESTE TEXT TÉ COPYRIGHT

A l’hora de vorer una pel·lícula, mirar una foto o escoltar una cançó, algú s’ha preguntat mai si estes coses tenen drets d’autor? Segurament, sí, perquè entenem que hi ha persones que viuen de la seua creació i, per això, demanen els drets. Els consumidors, a causa de les voltes que ens han repetit el missatge, ja en som conscients.

Un problema ha sorgit amb la gestió d’estos drets, però, tot i la rellevància dels famosos detinguts i de l’escama dels esdeveniments, no és la meua intenció tractar este tema. La línia d’argumentació, la vull dirigir cap a altres finalitats com, per exemple, la gent que aporta valor sense ser-ne conscient, com jo, per exemple.

Si no et dediques a la creació, o no n’eres conscient, et convertixes en una víctima i un explotat sense adonar-te’n. Perquè, en la filmació d’un documental, per exemple, amb drets d’autor, per suposat, algú li ha demanat al decorador, al pintor d’un quadre o a la persona que ha cosit les cortines si cedia els seus productes per a la filmació? Segur que no; però estos elements apareixen en la filmació que demana drets d’autor.

Una cosa semblant pot passar en les fotografies, també amb drets d’autor, que pugues fotografiar, de nou, i reproduir amb la possibilitat d’exposar-te a una sanció. La reproducció dels elements que hi ha a la foto de l’artista, ha estat consentida per llurs autors? No crec, sincerament. Com en el cas de la música i les possibles combinacions dodecafòniques, per exemple, i la cessió de drets per part de Schönberg, o d’algun familiar que haja heretat.

Segurament, la primera impressió és la de la propietat perquè hom pensa que, si compra un producte, este element li pertany i el pot utilitzar amb llibertat. I veieu que no és així perquè la compra de dit element només et permet fer-lo servir en la intimitat perquè l’autor pot pensar que algú està guanyant diners sobre la seua creació però, i la seua creació? Sobre qui guanya els diners quan filma seqüències exteriors? L’espiral d’estupidesa, com podreu observar, és infinita. Lligar amb una xica, o un xic, a casa, mirant una pel·lícula, o escoltant música, per exemple, podria ser un delicte pels beneficis que en traus.

Ara que acabe d’escriure l’article pense si no hauré usat un ordre en les paraules que haja pogut fer servir algú abans de mi, perquè em pot demandar i, ja veus! O la mateixa reflexió que acabe de fer... Qui m’assegura que no ha estat ja patentada? Però, tornant als documentals i a les fotos, per exemple, vull que quede clar que, segurament, de cap dels elements que hi ha en les imatges s’ha donat el permís per a la seua reproducció. A partir d’ara, per tant, recomane al lector que no utilitze cap paraula ni cap idea de les ací presents perquè s’està buscant un disgust i que, en el cas que cree alguna cosa, que la firme, com jo.

Salvador Sendra Perelló

Les eleccions, 10 dies després.

Una setmana després d’unes eleccions podem fer uns comentaris més reposats del que ha passat, una vegada digerits els resultats. Per fi podem dir, que molts valencians han deixat enrere la seua estupidesa. Ja era hora! Fins i tot els imbècils tenen dret a rectificar, encara que imbècils ho seran de per vida. Perquè es pot canviar de vot, però no el votant.

La primera gran sorpresa és l’èxit de Compromís a València. En certa manera el fet de treure 19 diputats a Les Corts, no és tanta sorpresa. Sí, és cert que les enquestes no donaven més 12, les últimes fins i tot en donaven 9, però la cuina de les enquestes cada vegada s’assembla més a una cuina a la carta, on prevalen els interessos ideològics de qui les encarrega. És “científics” de la sociologia que es dediquen a fer enquestes cada vegada s’assemblen més als “científics” de l'economia. Però torne, a Compromís. València sempre ha sigut un lloc vedat a un partit valencianista “no-blaver”. Que Compromís haja aconseguit ser el segon partit en vots, és un fet que jo personalment no imaginava. L’èxit de Compromís, a parer meu, té una doble lectura:

a)      En primer lloc, és l’èxit de ser els únics que han fet un esforç real de plantar cara al PP i el merder que hi han muntat. Compromís no ha dubtat a anar als Tribunals quan ha calgut, han estat al costat al de la gent en els conflictes com el de l'anomenada “primavera valenciana”, els desnonaments, amb els de Salvem el Cabanyal, amb les víctimes del metro, etc., a més de fer molt bona feina a nombrosos ajuntaments, on també han triomfat.

b)      En segon lloc, han posat en evidència la resta de l’oposició, que conformats amb el que passava o mullats pel merder generalitzat (podem recordar a Luna i la seua tirada de pedra que li esclatar als morros) han consentit que el PP fera el que ha fet. Especialment culpable, per omissió, és el P$x€.

El segon fet destacable és que Podemos ha estat per sota de les espectatives. Les raons, a parer meu, són les mateixes per les quals Podemos ha estat per davall de les expectatives en general: s’han apartat del projecte original. Des de que a juny es va triar l'equip que havia de preparar l’Assemblea, el que va passar a l’Assemblea i els resultats d’aquesta, van convertir a Podemos en un partit allunyat del qual havia promés, el va convertir en un partit més, balafiant una oportunitat de demostrar que era “una cosa diferent”. El fracàs de Podemos, fracàs per estar molt per davall de les expectatives, contrasta amb l’èxit candidatures “d’unitat popular”, què si han mantingut l’esperit que va portar a Podemos a revolucionar el panorama polític a l’Estat. La gent ha confiat més en Compromís que en Podemos, perquè Compromís és més fiable que Podemos. Podemos va prometre una cosa i ha fet una altra, tot això sense tocar poder.

Com de la resta de resultats era el previsible, bé Ciudadanos té menys del que li donaven les enquestes i el PP i P$x€ més del que mereixen. Vists els resultats, doncs, de les eleccions és l’hora de pactes. I ací és on realment es juga el futur. Tot apunta, com és normal, que el PP serà desallotjat. Però la presència del P$x€ és necessària, i si hi ha un partit que no estiga disposat a ser qui encapçale el govern, eixe és el P$x€. Sembla clar que Podemos no entrarà a un govern amb el P$x€, ¿però que farà Compromís? Per una banda Compromís sembla tenir ganes de cadira, per una altra no l’interessa indisposar-se amb el P$x€ i fer a Joan Ribó alcalde de València. Però, deu entrar a un govern amb el P$x€? A parer meu, entrar a un govern al P$x€ seria un suïcidi, però segurament ho farà. Vosaltres què en penseu?

Òskar “Rabosa”

Màgia.

Tommaso Campanella va ser un frare dominicà a cavall dels segles XVI i XVII, que pel seu racionalisme, tot i que teocràtic, va conéixer èpoques –més aviat dècades- d’empressonament. No era recomanable desafiar l’autoritat del vicerrei espanyol a Nàpols ni la posició oficial de l’església. No entrarem en detalls ara sobre un personatge que ja mereix una extensa entrada per a ell sol. Va córrer la veu que havia inventat un sistema d’emmagatzematge de vastes quantitats d’informació, i els poderosos de seguida van voler ser sabuts sense patir massa... el problema és que el frare que no va negar el mètode, va dir que no tenia res a veure amb màgia sinó amb estudi... Això li va costar una temporadeta d’encarcerament, i és que: així qualsevol!

Vegem ara a sant de què citar a l’autor de “la Città del Sole”, una república teocràtica, una readaptació al seu segle de la ciutat ideal platònica, i per a això canviarem de subjecte, de lloc i d’època.

Fa molts anys, esperant un avió a un aeroport que ja he oblidat per a anar a un altre lloc que ara mateix ignore, una breu notícia al The Herald Tribune (crec que encara no es deia International Herald Tribune), em va cridar l’atenció. A Califòrnia s’havia desmantellat una xarxa d’estafadors de vi. Sembla ser que dita xarxa guanyava venent com a cars, selectes vins internacionals, beuratges de baixa qualitat. El problema és que la xarxa portava operant molt temps i no va ser descoberta pels usuaris, val a dir les persones estafades per pagar preus exorbitants per vins mediocres, sinó per les autoritats. Ara, farà poc més d’un mes exacte, amb motiu del pont de l’1 de maig, em trobava viatjant per França amb destí a Bèlgica. A l’estació de Lille vaig comprar un bitllet per portar-me a Brussel·les, on canviaria tren per arribar fins a Gant, la meua destinació final. El tren escollit, el primer que passava, era l’EUROSTAR,  el que travessa el canal de la Manèga mitjançant un túnel subaquàtic i que connecta diàriament  dita ciutat amb París i Londres. Vaig fantasiejar un poc sobre el fet d’anar en tren per baix la mar, cosa que en el meu trajecte no succeïa, ja havia passat, i em vaig dedicar a analitzar la gentada al meu costat, severs eurofuncinaris o homes de negocis, o els estàndards de qualitat. Passada la impressió inicial i atovat per un paisatge pla i un dinar copiós, em vaig dedicar a fullejar diaris, ara francesos, ara anglesos o belgues a més d’algun altre, i vet ací que a un dels diaris anglesos, el Daily Mail, un tabloïde, veig una curta notícia que relliga siga amb l’accés fàcil que cercaven les autoritats al saber en temps de Campanella -i també ara per què negar-ho i no només les autoritats!-, que amb l’estafa dels vins a Califòrnia.

El títol, molt signficatiu de la premsa sensacionalista, deia: “Trick that turns plonk into Chablis”... val a dir, el truc, la *maganxa que converteix garrafó en Chablis, i cita un afamat vi francès. Segons un estudi del Journal of Marketing Research, s’havia donat a beure tres tipus de vins a un ampli grup de gent. El primer vi barat, garrafó, el segon mitjancer i el tercer bo, val a dir, car. Als participants se’ls hi havia dit que provarien cinc vins de preus ascendents en este ordre, 3, 6, 22, 28 i 55 lliures. En les proves lliures, no massa concluents, la gent no diferenciava massa uns i altres, però a les induïdes per preus es va comprovar com la gent apreciava clarament com a millor aquell que li havien dit que era el més car, independentment d’haver provat el de més baixa qualitat dels tres ofertats. Efecte placebo se li diu això en medicina... Sembla que la gent està disposada –fins i tot predisposada- a deixar-se influir per allò que li diuen, i vet ací la cascada publicitària del món modern.

Verdi, a la seua òpera “Rigoletto”, canta la donna è mobile... Vistes les coses, sembla que no només la dona és mòvil, mutable en el gustos, que a això es referia, sinó l’home que trau a sopar a una dona i no li importa pagar una fotracada per un vi mediocre atès que el preu se’l pensa cobrar després en carn, i a més ell, de vins no entèn res, si és car serà bo, què dimonis!  

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 31 de maig del 2015

XAVI CASTILLO SE’N VA A L’ATUR

I 100! En van cent, d’articles, en este BLOG. A banda, he estat molts anys escrivint en altres llocs però això forma part del passat, de quan creia amb la amistat i amb els objectius comuns per damunt d’altres oportunismes. El metge m’ha dit que seguisc millorant però que no ho deixe, de moment, i que complete el tractament amb algun licoret, dinars i sopars especials i converses de sobretaula al voltant de si existix vida més enllà.

Óscar m’ha dit que té un fardet de Partagás nº 4 acabats d’arribar de Cuba, i que això també em pot ajudar en el tractament; jo confie en ell perquè sol encertar en estes coses i haurem de quedar per iniciar el procés. D’una banda, hui és un dia alegre, per totes estes coses, però, d’altra, hui és un dia trist. M’angoixa pensar el futur de Xavi Castillo perquè s’està quedant sense referents per a treballar, i estes coses m’afecten.

De ma güela Consuelo he heretat això: eixa sensació d’angoixa i de sofriment que ella en deia patir. Doncs, sí, patisc per Xavi perquè és una persona faenera que està destinada a l’atur. Personatges com els que hem gaudit fins ara no es podran trobar mai més, i ell n’és conscient, i jo, també. Han estat uns anys brillants per a tots nosaltres on hem pogut gaudir d’un seguit de moments que ara hem d’anar assaborint des de la memòria. Rita és fantàstica però Camps tenia molt de potencial, no m’ho podeu negar. Rus, en qualsevol altre lloc (Itàlia) haguera triomfat com la Coca-Cola.

Alacant també tenia els seus referents, encara que sense la tirada dels primers, o Castelló, amb l’insubstituïble Carlos Fabra, que tantes vetllades de glòria ens ha donat. Canal Nou va fer que totes estes personetes passaren a ser com de casa, al matí, a migdia, a la vesprada i a la nit: a tothora! Però, fins i tot açò s’ha acabat. Realment, no sabem allò que tenim fins que no ho perdem.

A Catalunya, com que no podien gaudir d’açò, es van haver d’inventar un programa que es diu Polònia però, com bé deia Xavi Castillo, ací, la realitat supera la ficció i els nostres personatges han sigut tan fantàstics que amb Notícies Nou n’hem tingut prou. El pobre Xavi, mai no ha arribat al nivell de Rita, de Camps, de Rus o de Fabra, i això és una realitat.

Però no vull angoixar-vos més perquè no patiu, com Consuelo, perquè pot ser que n’arriben de millors, o de bons, o de mediocres, o, simplement, que n’arriben ―redéu, quina angoixa i quina tristor! Però ho deixaré ací perquè jo volia escriure un article divertit per celebrar els 100 i m’estic enfonsant, de nou. Oscar, quan m’has dit de tastar eixos Partagás acabats d’arribar de Cuba?

 

Salvador Sendra Perelló

SENTIR-SE GUANYADOR

Realment, sentir-se guanyador o perdedor és un efecte curiós perquè si ens preguntem què és allò que hem guanyat, en política, en el futbol, en Eurovisió, etc., la resposta és ben clara: res! En els dos darrers exemples, la victòria és un sentiment estrany per a qui no té sentiments... En el cas de la política, és altra cosa. Els ciutadans hem introduït, en una urna, un sobre carregat de desitjos i de necessitats, en alguns casos.

Allò que hem guanyat o que hem perdut ho sabrem quan els desitjos vagen complint-se o desestimant-se perquè ja sabem que a la campanya electoral es prometen moltes coses que, després, resulten impossibles de complir com, per exemple, temes d’impostos i tot això. Però, que quede clar que no vull qüestionar la victòria de ningú.

Qui ha guanyat és qui se sent guanyador, al marge de resultats i combinacions. De fet, eixa és una cosa de què ens adonem en les primeres declaracions, on sempre milloren, bé sobre resultats, bé sobre estadístiques, o perquè obtenen premis a la millor afició, al millor equip de treball, a la millor relació resultat/preu... De moment, i a partir dels resultats de la Borsa, els empresaris i els inversors podríem pensar que no se senten guanyadors, però ens enganyem!

Per a guanyar diners ―i qui és inversor ho sap―, cal vendre. Si no vens les accions, no guanyes res excepte els dividends. I hui els inversors venen, i la borsa cau, però ells guanyen, recordeu. Qui pot perdre és qui compra hui, o demà, i la cosa seguix davallant. Qui ha eixit, o eixirà, de la política, ha guanyat, i molt! Han guanyat perquè ara recullen els beneficis i, a partir d’ara, miraran de posar-los en altres llocs.

Al final, com sempre, sembla que ho he capgirat tot. La victòria, per tant, ha estat per aquells que hui ixen dels seus llocs públics (polítics i assessors, sobretot) perquè han recollit beneficis. Però ara n’entren d’altres que, tot i que no es poden considerar perdedors, els haurem d’avaluar d’ací a un temps, per a vore què s’emporten i com ens ho deixen. Ara ja, sense més, vull felicitar els guanyadors i els perdedors; els primers perquè recobren llibertat després de fer caixa i els segons perquè  la tendència és a guanyar, si considerem l’evolució dels anteriors.

Besos a tots i totes!

Salvador Sendra Perelló

STEFANO RUSSINI: L’ARMANI DE XÀTIVA

No és cap secret que vos conte que m’agrada la roba. Quan mire els polítics i tot això ―gent d’empresa, artistes, tertulianos i altres elements televisius― em fixe en la manera que vestixen, els nucs de les corbates, les sabates de taló i altres coses de suma importància. El que diuen estes personetes, realment, no m’importa gens i miqueta.

A partir de les conclusions que extrac de la manera de comportar-se i de vestir-se, puc fer les anàlisis pertinents i sempre encertades. Les paraules, se les endú el vent... No obstant això, la meua sensibilitat a l’hora d’observar i de dotar de contingut el missatge visual, de vegades, m’ha portat algun que altre disgust, com en el cas de Rus.

Si dic que Rus no dóna la talla, encerte segur! Però no va per aquí l’assumpte... La primera cosa que em va cridar l’atenció, d’este personatge, va ser l’ús de les corbates i, per suposat, el mocadoret a joc. Els nucs eren massa amples per com se solien dur de normal ―ja se sap: la grandària de la piloteta de golf. L’altra cosa important van ser els bessons als punys de les camises, no massa corrents en els polítics de torn i més comuns en qui es vol fer passar per economista. Ell, massa bon economista no és, pense. Però, la tercera cosa que em captava l’atenció era el perfil italià que volia donar amb la roba, el cotxe, els moviments i els rellotges.

L‘altre dia vaig vore la seua esposa i encara la pense. Estan fets l’un per a l’altre, de veritat! Em dóna enveja vore un matrimoni tan ben avingut on ni les putes ni el champagne hi fan esquerda. Vaig quedar impressionat i bocabadat i els imaginava voltant per Xàtiva amb el Ferrari i anant a Alzira a recollir Rafael Blasco i Consuelo. Blasco no dóna la talla, ja ho sé, però el paral·lelisme entre la dona de Rus i Consuelo és evident; de segur que s’avenen bé.

La firma Stefano Russini és el summun de l’elegància de l’interior: la Costera s’assembla a la Toscana, diuen. I a mi, quan vaig a Firenze, per exemple, m’agrada observar l’elegància de les seues tendes de roba. No sabia que en podia tindre molt més prop, a Xàtiva, amb Stefano Russini. Però em sap greu assabentar-me de les coses boniques quan estan en l’ocàs; no m’agrada gens perquè eixes coses, de saber-les abans, les hauríem pogudes gaudir els vertaderament interessats en la matèria.

Però, per un moment, vos imagineu que Rus haguera dut endavant el projecte de televisió de la Diputació de València? Això si que haguera estat ja el màxim! Un president valencià situat a l’alçada del mateix Berlusconi! Jo, personalment, pense que este home mereix una oportunitat i que entre totes i tots el devem ajudar a reflorir. Vull comprar roba a Stefano Russini, vore la seua dona ben mudada, passejant amb el Ferrari, i mirar Telerrús, que de segur que ixen xicones templades i lleugeres de roba.

Salvador Sendra Perelló

EL PADRE APELES

No tinc tele. No tinc tele, de normal i, quan en tinc, no tinc costum de mirar-la. Però això no lleva que trobe a faltar programes i personatges com els d’abans, per exemple, el padre Apeles. Eixe home va ser un avançat al seu temps, un visionari i una persona que cal analitzar amb cura ―xe, que graciós que sóc!

La primera cosa que va encertar el padre va ser intuir que, perquè algú t’escolte, cal anar amb falda. El papa, o els rectors, per exemple, capten l’atenció per la seua indumentària, com ho fan els imams, els budistes o els jutges. A qualssevulla d’estes criaturetes, els poses uns pantalons texans i una camisa blanca i no els escolta ni sa mare. Per tant, primer encert per Apeles.

L’altra cosa vertaderament important que va fer d’este home un ser excepcional va ser la parpella que va tindre per fer-se tertuliano. Este punt no és poca cosa perquè el ministro de Educación, per exemple, també va iniciar la seua imparable trajectòria a partir d’esta gratificant faena, on feia de manat del PP i, a causa d’açò, el seu president, Rajoy, li va pagar els serveis amb un bonic ministerio doble. Algú recorda si Wert anava amb pantalons? O, com segurament passava, se’ls abaixava només entrar al plató?

Apeles va tindre massa pressa a abandonar la seua faena. El xic ho feia bé i demostrava tindre pocs escrúpols, era intel·ligent i ―este sí― es notava que havia llegit, almenys la Bíblia, que no és poca cosa. Hui seria l’home de Ciudadanos, per exemple: el polític de moda; segur que sí!

Ja no se’n sap res, d’Apeles. La televisió no és com era abans, quan governava el PSOE i hi havia tanta qualitat a la pública que estos personatges anaven a les privades per poder-les igualar. Jesús Gil ens regalava vetllades memorables mentre era alcalde de Marbella «porque los vecinos así lo querían». Les primeres mamelles espectaculars de silicona i tot això.

És normal que ara no tinga gana de vore la tele. Però, entre mamelles, sotanes, Jesús Gil i companyia voltant el pobre padre, espere que no es malvara i que encara tinga salut i il·lusió per tornar-ho a intentar. Si aquella època era bona, esta ja se n’ix! De tertuliano a ministro; i ara m’han dit que hi ha unes monges catalanes, tertulianas, també, amb ambicions polítiques de primer ordre. Pensant-ho bé, Telecinco o la Sexta, no tardarà d’oferir-los d’anar a eixa illa paradisíaca amb Nacho Vidal. D’una banda, estaran les raons científiques perquè ens puguen reconstruir els fets d’Adam, Eva, la poma i la serp ―que vole la imaginació sobre el rèptil! I, per l’altra, perquè si tot es capgira i Nacho acaba posant-se la sotana, sempre està el padre Apeles per substituir.

Per favor, no digueu res d’açò a Pablo Iglesias ―també teruliano abans que polític― perquè l’home ja està massa prim per intentar noves aventures.

 

Salvador Sendra Perelló