dijous, 3 de desembre de 2015

FERRAN

Em va impressionar la vitalitat de Ferran. Sincerament, encara m’impressiona, tot i que ja fa un parell d’anys que no el veig. Però, tot i que ja l’havia tractat a Orba, em va impactar la primera visita que li vaig fer a València. Vivia prop de la plaça na Jordana; entre la plaça i l’IVAM, en un bonic pis sense ascensor, lluminós, que feia servir per viure i, altre ocupat que utilitzava per treballar i emmagatzemar les peces. A Orba, vivia en una casa preciosa, als afores, que no va tindre problemes de deixar-me quan li la vaig demanar una volta que volíem enregistrar una entrevista per a un documental sobre els represaliats de la República. Semblava un monestir, simplement. Ell, de jove, va ser frare una temporada.
El seu ateisme era això que més l’identificava, tant la seua persona com la seua creació, tot i que més que ateisme, m’atreviria a dir que era irreverència: irreverència superlativa! Tant que, fins i tot a mi, els seus quadres m’incomodaven perquè els veia massa explícits. Després, quan te’ls explicava, t’adonaves que hi havia profunditat entre tant de sexe i tant de símbol religiós perquè, realment, el no en què es basen les religions derivades del judaisme es trobava capgirat en un . A primera vista, tot apuntava a una gran profunditat anal i vaginal.
Els argument eren sòlids i el producte explícit; segurament massa explícit. I ara, per a coses explícites, ja hi ha Internet, on s’hi pot trobar gairebé de tot. Ell no l’utilitzava... Realment, composava per a si mateix, per afirmar tota eixa negació que arrossegava de temps enrere i de què no se’n podia desprendre ni amb les més bèsties bacanals pornoreligioses que reconstruïa a partir de retalls de revistes, els darrers anys. Allò que haguera pogut ser, per a ell, haguera servit per a la pau i l’enteniment, segurament per fatiga física, que ja és molt.
Positiu i de bon humor, així el recorde. Jove i desimbolt. No conec gaire la seua vida i, si exceptue els darrers anys, no m’importa. No m’interessa afegir ni restar cap informació a la que acabe de detallar i que complemente amb visions, sabors, passejos, colors, frases i converses. Amb vora huitanta-cinc anys, segur que, a més de a mi, hauria captivat moltes altres persones que podrien completar este relat que ara comence i acabe. Ma mare em va telefonar per dir-me que li anaven a fer una missa.

 
Salvador Sendra Perelló