dijous, 12 de gener de 2017

PASSA LA VIDA; PERÒ PASSA PER NAFPAKTOS

Sovint pregunten, a les persones més longeves, sobre el secret de la seua edat i, malauradament, totes solen contestar les mateixes coses: rutina i moderació. Realment, es podran viure molts anys però, cal fer-ho d’una manera tan anodina i avorrida. Segurament, per aconseguir eixa rutina que es troba a la base de tanta acumulació d’anys, eixes personetes no hauran viatjat gaire —amb el sentit més intens de la paraula—, ni abusat de res; ni tan sols de la faena!

Creuar el Peloponés acompanyat de l’Itinéraire de Paris à Jérusalem de Chateaubriand és una experiència oberta a qualsevol improvisació, entre altres coses perquè hui ens traslladem en cotxe, que és molt més ràpid que el cavall. I la rapidesa comporta eixa xicoteta llibertat, raó per la qual vaig visitar un poble anomenat Nafpaktos que se n’eixia una mica de l’Itinéraire. Chateaubriand no deguera viure els noranta anys que els atribuïxen als longeves... però ho deguera fer molt més intensament que qualsevol d’ells.

Una estàtua de Cervantes es troba a l’entrada del xicotet port d’esta bonica vila, i amb eixe monument reivindiquen els grecs la batalla de Lepanto: Lepanto = Nafpaktos. Sembla que sota el domini venecià d’este indret, el nom del poble va ser traduït com a Lepanto o Nepanto, cosa que canvià amb l’ocupació Turca contra la que va vindre a lluitar el famós escriptor. I, si marcat pel destí de l’Adriàtic va estar don Miguel, sembla que ho va ser en dos ocasions, perquè al llibre de Don Quijote alrededor del mundo, hi ha un autor que defensa la possibilitat que el captiveri de Cervantes no fóra a Alger, sinó a Albània.

Les tesis que defensa semblen interessants però cal recordar que don Miguel sempre lligà eixe càrcer a Alger, tot i que poguera estar enganyat. Però la cosa és que ell va estar molt de temps a la presó; potser massa! I els seus monarques no van moure un dit per ajudar-lo a eixir, ni el van ajudar quan ja estava fora i tenia dificultats per buscar-se la vida a causa de les ferides que arrossegava de Nafpaktos, o Nepanto, o Lepanto. Les úniques maneres que tenia l’home per sobreviure estaven al límit de la legalitat, al límit de la cristiandat i al límit de l’ètica.

Segurament, Miguel de Cervantes tampoc deguera arribar als noranta anys. El secret de la longevitat tampoc se li pot preguntar, ni es tracta d’un exponent de les dietes sanes, que supose que no seguiria a la guerra ni a la presó, ni de la moderació, que havia de superar cada dia per subsistir, entre altres coses perquè viure du associats la incertesa, la desesperació, l’excés i la misèria. Una vida es pot considerar un recipient que cada u ompli com pot o com vol i, per això, hi ha recipients menuts que vessen per tot arreu fins que rebenten i altres de grans que romanen buits fins que es trenquen, o pitjor encara, farcits de moderació i de rutina.

M’haguera agradat trobar un text español de desgreuge a Nafpaktos, a Nepanto o a Lepanto, pels mals causats a l’escriptor, tot i que no estic segur que la seua obra haguera estat escrita en el cas d’haver tingut uns monarques honrats. Ara hem de reconstruir la seua existència perquè la narrativa cervantina no aborda els fets personals de manera directa. De Chateaubriand, ens queden les seues vivències escrites en diferents volums i on l’escriptor no defuig la realitat i on sí que té l’opció de contar-nos els detalls de la seua vida: premiar i castigar, condemnar i absoldre, atacar i respectar... Un bon company de viatge que m’ha permés retrobar Cervantes i incloure’l en eixe recipient de grandària indefinida anomenat vida.



Salvador Sendra