dimarts, 4 de juliol del 2017

--ACTUEU AMB MODERACIÓ: FEU-ME CAS! --SÍ, MAMÀ: SEMPRE ET FAREM CAS.

Ja sé que pot resultar complicat detectar el punt d'equilibri, i més quan la dinàmica més habitual, i humana, és la de perdre'l sovint, i això qui ha tingut la sort de posseir-ne, d'equilibri. A més, tot i que s'associa la seua virtut amb la moderació, este lligam no té perquè ser real, o més bé podria dir que és del tot fictici. Una persona equilibrada no té perquè ser moderada però una de moderada sí que podria patir eixe equilibri; són dos aspectes, per dir-ho d'alguna manera, diferents en l'essència però compatibles en alguns casos molt concrets.

Saber on es troba l'equilibri és una tasca complicada i del tot intel·lectual impossible de localitzar en la vida diària, per molt que hom s'entrene per a la causa. La moderació, però, és ben fàcil d'apreciar perquè és la base de la decadent moral burgesa, que per decadent que siga, des de fa anys, dècades, aguanta amb fermesa les envestides del temps i les modes. Esta moral moderada és detectable, tot i que, en el fons, és també un concepte apreciat només des de l'intel·lecte. Per ser més concisos, i com a exemple clàssic, cal dir que la moderació és la mediocritat, la mitjanor, el complex, l'anonimat.

S'ha de ser moderat en els fets, en els discursos, amb l'alcohol, amb la velocitat, amb el sexe, i així podria estar escrivint altres vint minuts, però com que m'he moderat, he pensat que ja n'hi havia suficient. Els excessos són sempre roïns, diuen, en un discurs semblant al de la política actual, on dir-li a algú radical o extremista és té com un insult. Ara bé, si la visió que tenim nosaltres de la moderació és la que se situa al centre mateix del tauler, i si no tenim en compte on se situa eixe tauler, la nostra percepció és del tot equívoca i distorsionada.

Sense adonar-nos en excés –perquè heu de pensar que perdríem la moderació a causa de l'abús d'atenció—, ens mouen el tauler cap a un costat molt concret, i junt a ell, les peces. L'equilibri, per tant, queda del tot alterat perquè eixe tauler hauria d'estar situat en un espai anterior que ja ha desaparegut perquè ha fluctuat per alguna raó física, social o econòmica, vés tu a saber!

Però, tornant a l'individu, una persona moderada podria accedir a l'equilibri si abandonara la condició humana. Pense, però, que és impossible allargar la farsa del funambulista més d'un parell d'hores. Una persona equilibrada, i només si es puguera, remotament, donar el cas, cabria dins de l'espai de la moderació, tot i que estaria dos voltes anul·lada: una, per la manca d'energia, i l'altra, per l'anonimat.


Salvador Sendra Perelló