divendres, 14 de juliol de 2017

ELS EFECTES DE LA MÚSICA



Passe part de juliol fent viatges a València i, com a puntualització respecte als trasllats de la resta de l'any, he de dir que hi vaig amb transport públic. Hauria de dir que faig servir el tren però, després de l'experiència, només puc aportar que em desplace utilitzant diversos mitjans: primer amb tren però, quan este s'estropeja, puge a l'autobús i, quan la paciència s'esgota, amb taxi —no sé com funciona el Blablacar.

Aprofite el viatge amb tren per observar i analitzar el meu entorn més immediat. L'individualisme extrem que em caracteritza no em deixa interactuar amb res que vaja més enllà de l'educació. Per tant, poca cosa. I observar les persones m'ha fet observar-me a mi mateix com reflectit en un espill. L'experiència, però, ha estat realment gratificant, tot i els retards i els trencaments, perquè m'he adonat que sóc d'allò més normal, tot i la meua manca d'interacció.

Totes i tots estan pendents dels seus aparells mòbils, bé telèfons, bé tauletes, bé Ebooks. A més, hi ha una gran quantitat de gent que du els auriculars col·locats. Just a dos seients del meu costat hi havia este matí una xica que els duia posats i, enfront, a l'altre costat del corredor, un xic i altra xica més major. Esta segona, no l'he poguda observar com hauria volgut, però el xic, sí. La resta de gent estava barrejada: parelles parlant, algú dormint, però quasi tots, i totes, amb el mòbil a la mà. Però, i la música? Què escolten estes personetes?

La cosa que més m'ha cridat l'atenció, i per això escric l'observació adient, és l'ús que s'hi fa de la música com a element alienador. Ho diré sense por: jo pensava que escoltarien Shumann, Mahler o Bruckner però el soroll que m'arribava era del tot diferent; no tenia res a vore.

Un soroll agressiu, excitant, escoltat a un volum excessiu, repetitiu, se'n fuig dels auriculars de la senyoreta que repassa de manera compulsiva el seu telèfon mòbil, de la mateixa manera que fa el veí, a qui puc diagnosticar alguna que altra patologia seriosa que potser hauria de revisar. Quant a la xica del meu costat, he percebut alguns retocs sense més importància: els pits de silicona, les ungles llargues i postisses, pintades, les dels peus, també amb coloret, observables per l'ús de sandàlies amb un talonet llarg, i de pell bruna, o ben bruna. L'altra dona que no podia observar gaire m'ha semblat molt corrent; com anònima. Potser escoltava les notícies: qui sap.

Les conclusions que he extret d'este elaborat treball de camp són ben senzilles: a les xiques, la música forta i repetitiva els fa créixer els pits i les úngles, els acurta els vestits, els estira els talons i les bronzeja i estilitza. Als xics, però, els afecta de manera semblant però amb un cert desplaçament: els acurta les ungles, els fa créixer la panxa, els emblanquina la pell, els embruta les espardenyes i els allarga la barba.


Salvador Sendre Perelló.