dimecres, 11 d’octubre de 2017

Declaració Unilateral d'Impotència.

Resultat d'imatges de puigdemont parlamente declaración
En data d’ahir 10 d’octubre del 2017, el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont va declarar la independència de Catalunya. Un moment de gran solemnitat per a un poble, el català que havia anat omplint any rere any amb milions de persones els espais públics de dita regió, futur país per a alguns. Abans del referèndum, ja havia gent major que havia assistit a les anteriors proclamacions, la de 1931 de Macià o la de 1934 de Lluís Companys i declaraven amb el plor als ulls que no volien haver mort abans d’experimentar dita nova proclamació d’independència atès que les altres, com les anteriors, fallaren. Molts cridaven  “ai si mon pare/mare, germà, etc ho pugueren veure, ells que tant ho desitjaven”. Ras i curt, alta càrrega d’emocionalitat, terme sobre el qual revindrem.
Poc després, i com desdint-se, el mateix Puigdemont declara que suspén l’aplicació efectiva de dita independència per tal de deixar marge de negociació a l’actual govern d’Espanya dirigit per Mariano Rajoy. De seguida els sabuts comencen a perorar que si ja es veia vindre, que si és tipic del català, fer la puta i la ramoneta, una cosa i l’altra. Personalment crec que millor que la contundent actuació en calent típica d’altres cultures es deuria apreciar el procediment català.
Analitzem els fets, Puigdemont ha proclamat una Declaració Unilateral d’Impotència i valga el joc de paraules, perquè simplement no podia declarar-ne una d’independència. Verba volant, les paraules volen, se les endú el vent. L’abast real de les paraules de Puigdemont declarant una independència real tindrien exactament les mateixes possibilitats d’èxit que vosté eixint al balcó i proclamant la fi de la fam al món a crits. A l’altra punta del món o al cantó més proper algú seguiria morint de fam com si res... Churchill deia que el Regne Unit no tenia amics, tenia interessos, Catalunya ni això...
Per raons personals que no vénen al cas, una persona que conec bé, periodista, porta tota la setmana a Brussel·les recorreguent institucions i pulsant el sentir europeu al respecte i la realitat és dura: pràcticament ningú recolza una potencial independència catalana. Es va condemnar l’utilització de la violència quan mitjans de tot el món van poder observar com l’estat espanyol reprimia de mode violent que la gent votara durant el passat referèndum de l’1 d’octubre. Fins ahí les coses des de les institucions europees, condemnarem la violència però res més.
Per a conéixer què ha dut a Puigdemont a proclamar la independència, a milions de persones a votar opcions proindependentistes, caldria saber un poc d’història. La gent ni tan sols sap la del seu país, ¿se li pot demanar que sàpiga la d’un petit inexistent país allà a aquell sud on les coses sovint acaben mal?
Els mitjans de comunicació espanyols de tendència conservadora, val a dir espanyolista i antiindependència catalana, han denunciat recentment que el pla de la Generalitat Catalana és crear turbulències populars per tal de forçar a una acceptació dels seus postulats. La independència o el caos als carrers. Vist així sembla un xantatge, una deslleialtat. No ho és, és simplement allò que hui en dia diríem guerra assimètrica. Catalunya no té un exèrcit que oposar a l’espanyol ni bé estaria que dos exèrcits s’hagueren d’enfrontar de nou a Europa, un continent conflictiu per definició, de nou a estes alçades del segle XXI. Així les coses, Espanya utilitza la coacció econòmica i si és necessari també la militar. Catalunya només pot comptar amb el suport popular. ¿Es, per conseqüent, just creure que la probable desestabilització catalana és il·lícita? Vet ací l’emocionalitat abans esmentada.  Sovint, el bàndol feble es veu obligat a adoptar estratègies de no confrontació directa amb un poder major. La pròpia Espanya va encunyar el terme de “guerrilla” quan no podia lluitar una guerra convencional contra les forces superiors franceses napoleòniques.
Roda i volta, Carles Puigdemont ha realitzat una declaració que és més d’impotència que d’independència. Europa observa també a Rajoy, tal volta ara sí deuran seure ambdós a parlar i arribar a conclusions que ja veurem quines són. El maximalisme com a solució. Rajoy ha denegat tindre un problema fins a que aquest li ha reventat als nasos públicament. Es trist, però ho saben fins i tot els xiquets, qui no plora no mama. Puigdemont ha degut plorar i ara la Unió Europea, vigila com s’administrarà la llet. Si no es fa violentament, no intervendran. El temps de les paraules és finit, vinga el de les conclusions siguen les que siguen.


Brasov a 11 d’octubre del 2017.
Lluís Alemany Giner