L’home révolté
d’Albert Camus hauria d’afegit un nou capítol en forma d’annex, per incloure
açò que està passant a Europa. Vaticini o no, allò que sí que és important és
analitzar com es mou el tauler de joc a partir de les noves demandes del segle
XXI. I, ens agrade o no, hi ha una retirada cap a la situació anterior a la
Révolution Française. Però, és normal que açò passe quan el propòsit révolutionaire està més que exhaurit.
Amb la
Révolution, o, millor dit, a partir del seu resultat, es confonen dos noms:
nació i estat. Si analitzem esta fusió, aviat vorem que la paraula estat prové de l’idioma revolucionari,
on el tiers état, o siga, el poble,
aconseguix eliminar els altres dos (noblesa i clero) per crear la moderna nació
francesa; però açò només passa a França; Alemanya, Itàlia, Anglaterra,
Portugal, etc., per tant, són nacions o són estats? Qui diu que els
nacionalismes són cosa del passat, té raó? Estos llocs que he esmentat abans,
s’han guanyat el títol d’estat? Han
fet la pertinent révolution? EEUU sí
que la va tindre, i ve esdevenir independent però, a més d’això, a Amèrica no
poden haver nacions, ni a Àfrica... Rússia també va ser révolutionaire.
A Europa, però,
les fronteres de les nacions i les dels mal anomenats estats no tenen perquè coincidir; ni tan sols a França, tot i que hi
haja funcionat el sistema gairebé dos-cents anys i, a més, l’haja exportat.
Però resulta, primer, que els més nacionalistes neguen que ho són; segon, que
s’apropien de l’estat quan són del tot incapaços d’entendre la revolució;
tercer, que el fracàs revolucionari s’entén ara que allò que a França era el
tercer estat, el vencedor de la revolta, s’ha transformat en una massa gris i
esclavitzada, sotmesa a la por dels mercats i a la manipulació; i quart, que
sembla que el resultat de la crisi ha rellançat la necessitat d’altra revolta,
o revoltes. Amb la crisi de les révolutions
sorgixen les nations!
I Europa diu que
no entra en el conflicte Catalunya-Espanya perquè no hi té competències. Però,
i Catalunya? Hauria de voler pertànyer a una Europa que combrega amb estos
antecedents i veient com s’hi tracten els drets humans? Però pequen d’innocents
i de bons, estos catalans, perquè, vos imagineu que una associació com la UE de
la qual el Regne Unit vol eixir-ne i a què Escòcia hi demana l’entrada, en cas
d’independència, fóra rebutjada per Catalunya per indigna? Escòcia seguiria
volent entrar-hi? I Turquia? El brexit
tindria ja un argument de pes per abandonar la Unió, la crisi europea estaria
més que servida i el seu final es podria observar amb una mica de paciència
quan cada indret deixara opinar la ciutadania en referèndums «legals»; o,
millor encara, quan per por no els deixara parlar i hi sorgiren les revoltes.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada