dimecres, 25 d’octubre del 2017

UNA TEORIA PENDULAR

Resultat d'imatges de pendulo
Veritat és que la ciència és la cosa més simple que existix sobre la terra. El seu mateix nom és un objecte preuat que a les universitats s’entossudixen a adquirir per fer-lo valer com a model. Fa unes quantes centenes, la banalitat científica estava més que admesa front a la totalitat de la saviesa perquè, si tractem els estudis superiors mateix, estos acabaven amb la teologia com a zenit de l’aprenentatge. La ciència, deia un estimat professor, és tan simple com ajuntar i separar cosetes.

La mediocritat humana, però, i mancada la possibilitat de crear arguments com els de l’Enèida, on els inicis mítics estaven més que assimilats sense haver d’entrar en els detalls sobre qui eren els etruscos, ni d’on venien, ha de tirar mà de les fórmules legals i de les causes econòmiques per intentar evitar qualsevol desballestament, en este cas territorial, o per intentar preveure un futur que, en gran mesura, ens capfica en la més inesperada aleatorietat –supose que un científic ho descriuria com una mutació. La part encoratjadora i, per tant, postcientífica, es trobaria en la recerca de les previsions futures.

Quan el projecte és il·lusionant, encoratjador o positiu, no calen més demostracions perquè hi haja partidaris i perquè la gent s’hi involucre. D’altra banda, quan es tracta d’una activitat decadent, és normal que no s’hi vullga adherir gaire gent. I per demostrar açò, no hi ha res més fàcil que la simple teoria pendular. La tendència la marca el pèndul per la seua posició: quan està en el seu punt més alt, la tendència és clarament a baixar mentre que, quan la seua posició és la baixa, esta tendència és a pujar. Les coses unides tendixen a separar-se i les separades, a unir-se. Una persona casada és normal que se separe, o que canvie de religió per tornar-se a casar –si és home—, mentre que una separada, o divorciada, pot seguir sola o ajuntar-se, de nou: és tot molt fàcil i senzill!

Quant a España, i atenent la deriva dels darrers segles, la tendència és ben clara; la mateixa que afecta Anglaterra, França, Itàlia, etc. Les poques colònies que encara conformen el seu territori ja no tenen massa a fer al si de la mare pàtria i és normal que intenten caminar soles. La tendència és clara i, més que aturar-la amb lleis, guerres o propaganda, pense que s’haurien de centrar a fer un projecte modern que resultara atractiu per a cada individu i que anara més enllà d’una simple frontera. Penseu que Anglaterra va perdre fins i tot Hong Kong, que ara és part de Xina, i que els estats més potents del món, econòmicament parlant, són realment minúsculs.



Salvador Sendra