Catalunya: deixar la rauxa, agafar el seny.

Tinc la sensació que el tema de Catalunya s'està convertint en un sainet, una tragicomèdia que pot acabar mal. Mal per al procés, és clar. En la vida és difícil assumir que les coses s'acaben, que hi ha etapes que cal tancar, que cal apartar-se i deixar lloc perquè altres continuen el camí. I això no s'està assumint des de l'independentisme.

Jo considere que el pla que va presentar Mas el 25 novembre de 2014 era l'òptim. Òptim per aquell moment. El va presentar a la “Conferència del president Mas "Després del 9N: Temps de decidir, temps de sumar”, que com es pot llegir a eixe link, no entrarem en detalls. Si farem un repàs d'allò que eren els pilars:

1. Després del 9-N calia obrir un nou temps. S'hauria de fer una consulta vinculant que l'Estat espanyol no permetia. Això passava per una convocatòria d'eleccions que serien autonòmiques. Aquestes eleccions es convertirien en una consulta.

2. Per a convertir-ho en consulta s'havia d'anar plegats grups i societat civil. Per això calia una llista única i calia un sol punt al programa: la independència.

3. Si guanyava la llista independentista, el govern eixit tindria una legislatura curta: un any i mig. Que seria aprofitat per a construir un Estat, i "en acabar el mandat de màxim un any i mig, el Parlament i el Govern promourien les noves eleccions catalanes, aleshores sí constituents, i, coincidint amb les noves eleccions per determinar el vot a cada formació política, convocarien un referèndum a fi que les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya decidissen la proclamació definitiva del nou Estat amb ple coneixement de causa de com naixeria l'Estat català en el context europeu i mundial. A través d'aquest acte doble i únic, eleccions i referèndum, Catalunya exerciria la seua sobirania, amb l'aval novament de les urnes".

Aquest era el full de ruta de Mas. Oriol Junqueras va posar totes les pegues del món. Va fer una presentació posterior amb un programa pobre que va decebre molt. A la fi, es va fer una llista que no va ser única perquè la CUP no van participar, i el programa no va ser només votar la independència. Es van plantejar, això no obstant, com unes eleccions plebiscitàries, el tema central era l'aval a la independència. Els resultats van ser semblants a les darreres eleccions, gairebé un 48% dels vots dels partits independentistes. Plantejades com plebiscitàries, no hi havia majoria de vots per portar endavant el programa de Mas. No obstant això, hi havia una majoria absoluta de l'independentisme al qual s'havia de traure partit.

Mas no va poder ser investit. La CUP s'hi van oposar, i amb raó. Va arribar Puigdemont i va prometre estar-se díhuit mesos. Com no es podia convocar unes eleccions constituents, com havia previst Mas, ho canviaren per un referèndum vinculant. La legislatura havia de preparar eixe moment culminant. Però, o les coses no es van fer bé o van fallar els càlculs. Es va deixar tot per a última hora. I a partir del 6 setembre de 2015 es va precipitar tot per al referèndum del 15-O. Amb l'Estat actuant de la forma més contundent possible, i llevat de les hòsties del primer d'octubre, amb l'aval de la UE –aplicació del 155 de la CE, presó provisional dels membres del govern de la Generalitat, etc.-.

El 155 de la CE va suposar la convocatòria de les eleccions al 21-D. Amb el resultat que hi ha ara mateix, després que els partits independentistes decidiren presentar-se, aquesta vegada CiU-PDeCAT i ERC per separat. El resultat el mateix que hi havia. La campanya ha estat enrarida i ha sigut prou destrellatada. Ara arriba l'hora de fer Govern, i Puigdemont vol ser investit president. Com que està exiliat vol ver per videoconferència. ERC i PDeCAT mantenen relacions enrarides. L'informe jurídic dels lletrats del Parlament diuen que no és possible la investidura telemàtica i que tampoc poden delegar el vot els que hi són a la presó. Discutible però és el que hi ha. No obstant això, seria ridícul i poc seriós tenir un president que governa per videoconferència. I si Puigdemont torna investit President, anirà a la presó. Tot plegat és un cul de sac. No porta a cap lloc.

Paga la pena tornar a l'estratègia de tensió del 6 i 7 de setembre? No seria més raonable que tots els que han portat el procés fins ací ho deixaren ja? No seria millor que altra gent, gent nova, portara un nou projecte i l'executara?

Amb els fets del dia 1 d'octubre es va acabar una etapa. Aquella etapa que s'inicià amb la conferència del 25 de novembre de 2015, de Mas, ha mort. L'independentisme ha de superar el 50%, i li falta poc. Si els darrers dies eren dies per a la rauxa -amb els fets del 6 i 7 de setembre, la preparació de les urnes i paperetes per tal que la Policia i la Guàrdia Civil no les trobaren, etc.- ara cal tornar al seny. I per això, tots els que han sigut protagonistes de la rauxa s'haurien d'apartar. Nou temps, nova etapa, nou projecte, amb una nova gent, sense abandonar l'objectiu.

Òskar “Rabosa”.