divendres, 12 de gener del 2018

LA DESAPARICIÓ DE LA NOBLESA

Resultat d'imatges de la nobleza
Què ha passat amb els nobles i grandes de España en els darrers temps d’incertesa i de perill per al regne? Perquè una cosa que hem de tenir en compte és la implicació que comporta sostenir el càrrec –diguem-ne títol— nobiliari. A l’hora de rebre la condecoració, tothom és feliç i implicat amb el sistema però, una volta rebuda, sembla que la gent es desentén dels principis de l’honor i del vassallatge que comporta.

Recorde haver llegit fa poc un article de l’últim duel celebrat per qüestió d’honor, a França, en què dos hòmens es van enfrontar a primera sang en un duel d’espases. El jutge va haver d’intervenir perquè un d’ells, el ferit, sembla que no va entendre això de la primera sang i volia seguir lluitant fins a una segona, o una tercera, o l’última gota: qui sap! Però, he escrit això d’últim, recordeu-ho. La justícia suplix l’honor, diuen ara, però, no és la noblesa, precisament, una qüestió de lleis, ni de drets, tot i que sí que ho és de deures.

La fusta noble, l’ànima noble, l’esperit noble, la noblesa en si... tot allò que conté dita paraula no pot ser roí. Un noble, per tant, tampoc ho pot ser. Però, en una societat basada en el Dret, en la representació democràtica i en els valors socials, com podem encaixar l’anacronisme honorífic? Efectivament: perquè hi ha una monarquia que, al cap i a la fi, està sobre tot. No obstant això, no em negareu que l’actual noblesa no fa res per enorgullir el monarca –figura a què deuen la seua aristocràcia.

L’Estat es fa péntols i, amb ell, l’autoritat reial. Mentre, els nobles, que tenen el deure moral de lluitar per mantenir l’ordre social i jeràrquic, es troben tots desapareguts; o quasi tots perquè n’hi ha hagut dos o tres que sí que han estat a l’alçada de tan digna nominació: Vargas Llosa, Javier Godó i No-se-què* de Marichalar –de qui no estic convençut que forme part de tan il·lustre bressol. Els dos primers van defensar amb capa i espasa la seua monarquia sense aturar-se a avaluar les conseqüències. De l’últim, no sé què dir perquè, si els altres ja se’n van empassar de la ratlla amb tan digna empresa, de Marichalar ni en parle. No obstant això, només cal ara subratllar la noblesa de les seues ànimes, de la seua fusta, del seu esperit i de la seua empresa, així com l’honor amb què han actuat; i sense sang!

*Álvaro, li diuen Álvaro!


Salvador Sendra