Vole a Paris i,
quan estiga voltant l’Île, faré un donatiu per a la reconstrucció de la cathédrale. En primer lloc, ho faré
perquè els diners són meus i me’ls gaste en les coses que vull. A més, he de
recordar que una volta vaig pagar una missa per l’ànima de Dominique
Strauss-Kahn, i no me’n penedisc.
Escric estes
obvietats perquè veig per les xarxes que la gent s’indigna perquè es destinen
els diners a esta tasca i no se’n dediquen més a l’ajuda al tercer món. No hi
ha argument més estúpid que vincular una opinió a la més pura demagògia. Per
exemple, jo podria dir que aquell que estima els animals no els té tancats en
un pis, ni els trau a passejar una horeta amb un ramal, i això és una veritat
com un temple que ningú s’hi qüestiona: ni els animalistes del PACMA! Però no
ho faré perquè cadascú estima a la seua manera: «de tant que et vull, et trac
un ull».
Si jo realment
em preocupe pels xiquets desnodrits de l’Àfrica, faig per donar-los menjar i
ajuda, i no penge fotos a la xarxa que he copiat d’altres publicacions mentre
prenc una cervesa amb braves al baret de baix de casa. Una cosa és la doble
moral i l’altra és la mesquinesa absoluta. A més, difícilment una persona així
pot entendre allò que és la cultura, ni la seua importància, quan no pensa que
està difonent una imatge d’un pobre menor que no ha consentit dita publicació
ni té la possibilitat de reclamar. Què passaria si es publicara una imatge
semblant d’un xiquet de Salamanca? Qui ha donat el consentiment? Denunciarien i
eliminarien la foto, a més de buscar l’autoria.
Fer una donació
de 100 o 200 milions d’Euros per arreglar Notre-Dame és una vertadera obra de
caritat. La cathédrale va resistir
les guerres de religió, la Révolution i, fins i tot, la Guerra Mundial. No hi
ha dret que un desgraciat accident la destruïsca, perquè destruir Notre-Dame és
acabar amb la part més important de la història de la humanitat i, a més,
desfer-nos d’un dels llocs on van a demanar eixos pobres que no tenen ni per a
menjar però que contribuïxen a sostindre l’església perquè es nodrixen, també,
de la fe.
Donaré 100
euros, si trobe on fer-ho, i ho recordaré sempre. Eixos diners, a més,
s’invertiran en allò que no es pot comprar amb diners: la eternitat. Després,
beuré champagne en una terrassa de la
place de la Contrescarpe mentre fume
un bon cigarro de Nicaragua.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada