dissabte, 19 de setembre de 2015

PARIS, BERLIN O RABAT?

Parlant amb el meu cosí i la seua parella, dissabte, després de dinar, va eixir el tema de la identitat dels pobles, o de les nacions; tant fa. Personalment, per deformació, em considere francés quant a mirada perquè, per tot arreu, hi veig les petjades parisenques. Per contra, l’altra deformació és la germànica, quant a pensament i lectures. De tota manera, este punt de vista és el de hui... demà pot canviar perquè sóc lliure per fer-ho i no he de donar explicacions a ningú.

Quan vam tractar la identitat espanyola, de sobte em vaig quedar sorprés perquè, ací, no hi ha hagut il·lustració; si cal, algun novator o altra gent com Feijoo, Jovellanos o Mayans, preil·lustrats o il·lustrats, tots deixebles del corrent erasmista que va ser ràpidament desactivat, o transformat, en el millor dels casos. La importància de l’estudi de Mestre Sanchis, per exemple, rau en el simple fet de trobar espurnes lluminoses entre la penombra contrareformista, més que a demostrar la possible flama que pren d’estos focus aïllats; afrancesats ―ara podria seguir amb la Guerra del francés i tot això de l’odi i l’enveja. Els estudis de Sanchis reprenen la formidable tesi de Bataillon lligada a recerca de les petjades erasmistes, poc evidents perquè es van transformar o reprimir, i que s’han d’interpretar des dels seus canvis.

En definitiva, es pot concloure que, si repassem la visió afrancesada de Madame d’Staël quan analitza l’Alemanya, la seua tesi es basa en dues parts: la il·lustració teòrica és alemanya mentre que la pràctica és francesa; i les dos interactuen. França fa realitat el somni alemany, podríem dir. La repercussió ―en contra de les tesis de Mestre Sanchis― pren forma de Révolution sota el símbol de la guillotina. A França hi ha una notable reducció de nobles i de privilegis, amb la consegüent separació ―a més del cap del cos― d’eixe important passat medieval de Carlemany que ara tant es reivindica, mentre que, a Alemanya ―recordem que només és teòrica―, la guillotina no actua i el vincle medieval continua viu hui dia.

L’Alemanya actual s’articula sobre petjades de l’Edat Mitjana, com ho són els Länder, representats en la seua cambra territorial i amb poder polític real. A França, la République postil·lustrada elimina tot vincle medieval i s’articula mitjançant la racionalitat provincial. España manté els seus Länder, sense poder estatal real (amb un Senado inútil) i una divisió provincial il·lustrada des de les Cortes de Cádiz. Però, el més greu de tot és que, ací, l’Edat Mitjana va ser àrab, Erasme ens va rebutjar per semititzats, la Il·lustració va passar per les foranes i va tornar El Deseado.


Salvador Sendra Perelló

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt ben vist allò de que cadascú és el que vol ser i que a més pot canviar.

Salvador Sendra ha dit...

Fuster proposava reivindicar sempre el propi dret a canviar d'opinió perquè és allò que sempre et negaran els enemics, i clar, no ens hem de deixar véncer ni en eixe camp. Jo, per si es dóna alguna volta, ja l'he reivindicat, entre altres coses per això: per llibertat radical.