dimarts, 1 de març de 2016

ANOMALIES

Els regals de Nadal més interessants són, precisament, aquells que tenen efectes retardats. La il·lusió que fa rebre’ls en una data tan assenyalada combina a la perfecció amb la possibilitat de gaudir-los en èpoques posteriors, ja allunyades dels excessos i de l’acumulació nadalenca. S’agraïx, realment, quan et regalen unes entrades que gaudixes, tranquil·lament, un parell de mesos després, al Palau de la Música, per exemple.
El Concert per a violí i orquestra número 3 de Camille Saint-Saëns és una peça clàssica si es compara amb la moda Wagneriana que s’imposava a la seua època. En escoltar-lo, vaig revisar la data de la seua creació, i la de l’estrena, i vaig comprovar que és posterior a la guerra Francoprussiana. Saint-Saëns és un compositor peculiar i interessant, entre altres coses per la seua llibertat creadora, separada del romanticisme imperant i, d’altra banda, per posseir una ferma creença religiosa, allunyada de les tesis revolucionàries franceses.
Madame Staël, al seu llibre De l’Allemagne, apunta la relació dels il·lustrats alemanys ―com a teòrics― amb els revolucionaris francesos ―molt més pràctics― i la manera en què s’observava l’alçament del poble des de l’altra banda de la frontera del Rin. Napoleó capgirà tota esta afinitat popular però, alhora, sembla que assentà les bases per a la posterior deriva imperial germànica, tot i que es diferencien notablement en la vessant cultural i nacional. La guerra entre estos dos territoris acabà separant-los definitivament fins a fa quatre dies.
La força del Romanticisme alemany és inqüestionable i n’és un exemple. A França, però, la contraposició musical l’encarna Saint-Saëns per les dos raons que he esmentat abans: classicisme i catolicisme. Una aposta atrevida en les dos vessants i un exemple a tindre en compte, si es contextualitza degudament. A mi, personalment, em va agradar el concert i, enguany, puc aventurar que estic gaudint Camille en gran mesura, ja que tampoc em va decebre l’òpera Samson et Dalila.
A França, la Il·lustració ha passat a ser un pilar fonamental de l’evolució cultural i nacional, així com la Revolució. De cap altra manera s’entendria que, en l’indret on l’Edat Mitjana ve ser més intensa i més extensa ―només cal passejar uns mesos per la seua geografia per adonar-se’n―, les directrius romàntiques per excel·lència passaren més inadvertides. I és per eixa qüestió que, en les dates de referència, la reivindicació de la creença és una anomalia intrínseca en la mesura que el classicisme ho és extrínseca.  

Salvador Sendra