Giuseppe Tomasi di
Lampedusa és un escriptor italià que com tants altres, pensem per exemple en
John Kennedy Toole, mai va conseguir publicar en vida. Com tants altres,
intentà en va publicar però per als crítics i editors, la seua obra no era
suficientment bona. Com en el cas de l’autor nord-americà i la seua monumental
“A Confederacy of Dunces”, també “Il gattopardo” esdevindria una obra
ineludible en el si de la literatura del seu país.
Home solitari i colpit
per la vida, presoner de guerra i aristòcrata en un món devastat pels
totalitarismes, ningú com ell per descriure la decadència de la noblesa
siciliana. Si de cas Llorenç Villallonga, un altre insular, mallorquí ell, siga
en “Mort de dama” que en “Bearn o la sala de les nines”. Ara bé, ningú arriba a
la novel·la, i més si esta és de gran extensió, sense haver provat abans
escrits més curts. Així, Tomasi di Lampedusa, escrigué un conte que a mi em va
semblar fascinant sobre els amors entre un humà i una sirena. Un vell professor
d’origen sicilià que ha passat la major part de la seua vida a Torí, al nord,
sent en algú del carrer la flaire de la seua terra siciliana. La persona,
sorpresa, confessa que és cert, i llavors el professor, molt major i esperant
de la vida ja només la mort, li confessa que té una cosa que dir-li, una cosa
que l’encalça i que no vol dur-se amb ell a la tomba: ell amà una sirena!
...Cert que les sirenes
no existeixen, cert, i això ho saben tots allí dalt a Torí o a qualsevol altra
part civilitzada del món, però vostè, jove, vostè és sicilià com jo i el
Mediterrani vessa ja des mil·lenis enrere de sers mitològics i especials. Només
a vostè podria dir-li-ho i no als meus companys de càtedra, que no ho
comprendrien. Ara, ja puc morir descansat... *(fragment figurat)
Per la seua part, abans
de Tomasi di Lampedusa, i nogensmenys que un alemany, Friedrich Nietzsche, i
també a Torí, perdé la raó. Nietzsche, un catedràtic de grec havent passat
temps al golf de Nàpols, ho sabía, hi ha coses que no es poden saber
racionalment sinó que s’han de percebre. Es diu que fou la sífilis la causa de
la seua bogeria, tot i que també es podria pensar que se sentia indisposat de
tornar a la docència a Alemanya, al bell mig de col·legues que sabien les
excepcions de verbs irregulars però que no entenien –ni entendrien mai- les
dimensions dels rites iniciàtics dionisíacs... A Torí es va acarar a un cavall
d’un camperol, parant-lo, li va rodejar el coll i va començar a dir: “Mama, ich
bin dumm, mama, ich bin dumm...”
Mamà, sóc estúpid. Tal
volta sabia que Torí era l’última escala italiana. Torí a este costat dels
Alps, el món pretensiosament racional de l’altra banda. Sembla que no volia
tornar... Molt abans, diuen que ja Tales de Milet, caigué a un forat en mirar
els estels de nit. El seu criat i acompanyant, li digué llavors que cóm dimonis
esperava veure res allà lluny si ni tan sols veia el que tenia al davant!
Martin Heidegger, més
de dos mil anys més tard definí filosofia com allò que fa riure els criats.
Lluís
Alemany Giner
Bucarest a 18 de gener
del 2016.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada