Sí a l’elecció directa d’acaldes del PP.

Dimecres 20 d’agost, El País porta la notícia següent: “Rajoy está dispuesto a aprobar sin el PSOE la elección directa de alcaldes”. Certament, fa setmanes que estic donant-li voltes a aquest tema. El PP va aquesta proposta dins d’un paquet de mesures que anomenen “Regeneración democrática”.

Com ells diuen “Regeneración” en espanyol, acudim al diccionari de RAE per veure que volen dir. La paraula tres accepcions: 1. Dar nuevo ser a algo que degeneró, restablecerlo o mejorarlo. 2. Hacer que alguien abandone una conducta o unos hábitos reprobables para llevar una vida moral y físicamente ordenada. 3. Someter las materias desechadas a determinados tratamientos para su reutilización.

Vistes les definicions, hem de concloure que l’única bona, en aquest context, és la primera. La segona no crec que vaja amb ells, perquè ells com hòmens catòlics, guardians de les essències espanyoles, no crec que consideren que tinguen conductes o hàbits reprovables, només faltaria. La tercera tampoc cap, perquè la regeneració no es refereix a allò material, el substantiu “regeneración” va adjectivat per “democràtica”, és a dir, es vol regenerar la “democràcia” –la pose en minúscula perquè no és la Democràcia com a concepte, sinó la “democràcia” que hi ha, o es suposa que hi ha, a l’Estat espanyol.

Per tant, volen regenerar una cosa a la qual diuen democràcia que ha degenerat, s’ha espatllat i/o cal millorar. Ara bé, hi ha a Espanya Democràcia? Certament, no hi ha Democràcia. Per començar, no hi ha representació de la Societat ni hi ha separació de poders. Com aquestes dues regles no es donen, no hi ha Democràcia. Hi ha una partitocràcia, i el que ha degenerat, s’ha espatllat i/o cal millorar és la partitocràcia. Així doncs, el que cal dir és que el PP vol una “regeneración partitocràtica”.

Una partitocràcia, on tots els partits estan integrats a l’Estat, no és diferència molt dels sistemes de partit únic. Menys diferències hi ha si els partits que poden ser elegits estan sotmesos als interessos de les elits financeres. Les eleccions no són més que el mitja pel que es decideixen les quotes de participació entre els partits. La societat no tria representants, tria partits i els partits trien els diputats i els altres càrrecs públics.

El PP vol canviar la forma d’elecció dels alcaldes. Sembla que serà alcalde el partit que tinga el 40% o més dels vots i, es diu que, a més haurà de tenir 5 punts d’avantatge sobre el segon partit. La “regeneració democràtica” vol evitar que dos, tres o quatre partits junts puguen llevar l’alcaldia al partit més votat. Cosa que a qui vota no li pot agradar, per exemple, si jo vote Compromís i a les eleccions la llista més votada és el PP, Compromís pot recolzar a un P$x€ro lladre i malparit, i en eixe cas jo puc preferir que, abans que mane el P$x€ro, mane el PPero. Compromís no actua com a mi m’agradaria sinó com a ells els convé. I això de Democràtic té el mateix que jo de monja. En la democràcia, les decisions es prenen per majories, no per minories que pacten entre elles a esquenes o contra la voluntat del poble cosa que atempta contra el tercer presupost per a que hi haja Democràcia.

Així doncs, jo done suport a la reforma del PP respecte a l’elecció dels alcaldes. En primer lloc, la reforma del PP és legal, legítima i tan democràtica com l’actual legislació. És legal perquè no hi ha cap precepte que ho impedisca, hauria de ser un precepte constitucional, perquè si no, una llei pot ser canviada per una altra llei (ja siga ordinària o orgànica). És legítima perquè el PP té la majoria de diputats per fer el canvi, aconseguida en unes eleccions amb una participació del 73’85%; per tant la majoria de la població a l’Estat espanyol considera que el sistema és legítim i participa en ell, el resultat és acceptat com a vàlid. I és tan democràtica com l’actual sistema;  l'actual sistema és 0% democràtic, i 0% democràtica la proposta del PP. L’únic que canviarà és com es distribueixen els seients entre els partits. I mireu: el P$x€ va de caiguda i diu no –al principi volia parlar amb el PP-;  els partits xicotets van amunt i diuen no –pensen que poden aconseguir alcaldies agrupant-se-; CiU i el PNV diuen que cal esperar –els pot convenir perquè van de caiguda tenint grans majories, estan com el PP. Per tant, no és una qüestió de “democràcia” estar a favor o en contra, sinó de càlcul electoral, d’interés espuri.

Perquè pot ser bona aquesta reforma? El PP està comportant-se com els règims, que diuen ells i tots els mitjans, autoritaris: com Putin a Rússia, com Chávez a Venezuela, com Evo Morales o Correa a Bolivia i Equador. Això sí, ells ho fan de manera democràtica després d'unes eleccions on la gent vota massivament, encara que aquells facen referèndums o consultes i el PP no. Això no obstant, pot suposar que la gent se n’adone que ni el que hi ha ara és Democràcia ni el que faran serà Democràcia. Per tant, pot ser el primer pas per a canvis a fons i no cosmètics. I si la gent no se n’adona, no s’ha perdut res: ni hi ha Democràcia, ni hi haurà Democràcia.

Links relacionats:

Democracia formal y Democracia material

http://antoniogarciatrevijano.com/2006/05/21/democracia-formal-y-democracia-material/

Oskar "Rabosa".

R-TV: Sexualitat. Diferències entre sexes.



Dos programa de Redes sobre la sexualitat que desmunta molts mites i falses creençes. Què fan siguem heterosexuals, homosexuals, transsexuals…? Què fa que hi haja diferències entre homes i dones? Som iguals els homes i les dones? Aquestes preguntes poden tenir respostes biològiques, i poden resultar sorprenents. Tal vegada, si entenem com som des d’un punt vista biològic tal vegada puguem millorar les relacions des d’un punt de vista social. Una advertència: a les feministes pot no agradar el que es diu a aquests programes. Però què hem de fer? La biologia no entén d’estupideses.

 

 

Sobre voler viure a la foscor o com voler ser esclau.

Vivim, en teoria, l'era de la “informació”. Internet ens permet accedir a una gran quantitat d'informació, no debades es refereix a ell com “autopistes d'informació”. Malgrat això, la majoria de gent, incloent-hi els usuaris de la Xarxa no en treu profit, continua en la més absoluta ignorància. Els avantatges que ofereix eixa autopista de la informació, no són aprofitats. Malgrat que hui en dia hi ha, a l’Estat espanyol i a Occident, més gent amb estudis universitaris que mai i, segons les estadístiques, menys analfabetisme, la capacitat de pensar per un mateix i el sentit crític és pràcticament nul.

Les universitats ja no són centres de coneixement ni llocs on fer progressar el coneixement. Són llocs per estendre un determinat coneixement i per formar tècnics en alguna matèria. Una persona que haja passat per una universitat ja no és una persona culta. Pot ser un bon perit amb la matèria que haja estudiat, però allò que entenem com persona culta, persona amb capacitat de raonar, de buscar el perquè de les coses, d'entendre i vorer una situació d’una forma global, no. I això empitjorarà amb els Pla Bolonya.

La situació a l’Estat espanyol és encara més sagnant. Els informes PISA donen com a resultat que la gent no entén el que llig. No hi ha cap universitat dins les cent cinquanta primeres del món. Els universitaris de hui tenim, de mitjana, un vocabulari habitual d'entre huit i deu mil paraules, un camperol de La Manxa de fa seixanta anys tenia un vocabulari de prop de quinze mil paraules. De Shakespeare diuen que el seu vocabulari entre vint-i-huit i trenta mil paraules. Si el llenguatge és el que crea el pensament, ahí podem veure quan pobre és el nostre pensament. No és estrany sentir a universitaris dir que no tenen cap interés per la història, la filosofia, el món clàssic, etc., -sabers que han desaparegut del plans d'estudi-, per això tampoc és d’estranyar que un estudiant a punt d’acabar la llicenciatura diga: “De viatge de final de curs anirem a Grècia. Serà “guai”. Anirem a vore Pompeia...”.

D’aquesta situació se’n pot fer responsable als governants, per no fomentar una educació de qualitat. Més aviat al contrari, a l’Estat espanyol totes les reformes educatives, començant per les sociàpates, han sigut per fer la gent més estúpida. Però això no obstant, no es pot dir que cadascú, cada individu, sobre tot els més jovens, la que diuen generació més preparada, no tinga cap responsabilitat. El filòsof Immanuel Kant, el 1784, a un article titulat “Resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració?”, diu que la Il·lustració és l'eixida autoimposada de la minoria d'edat.

¡Sapere aude! ¡Ten valor de servirte de tu propio entendimiento! He aquí el lema de la ilustración.

La culpa de la minoria d'edat és peresa i covardia pròpia. Clar, això és per a la gent lletrada, òbviament, a una època on els nivells d’analfabetisme eren alts i l’accés al coneixement vedat per a la major part de població, difícilment podien aplicar el “sapere aude”. Per en els nostres dies no hi ha cap justificació, i l’única explicació és la peresa i la covardia. Peresa i covardia que porten a la foscor i en la foscor, com en els temps previs al Segle de Llum, porten a la servitud voluntària que tan bé va descriure Étienne de La Boétie al 1576. La servitud voluntària, ser governats per imbècils al servei dels mercats financers, el no voler vorer la realitat, la manca d’esperit crític, sostenir un sistema corrupte, participar en eixe sistema, etc., d’això també és responsable cadascú. Étienne de La Boétie va dir:

Los pueblos deben atribuirse a sí mismos la culpa si sufren el dominio de un bárbaro opresor, pues que cesando de prestar sus propios auxilios al que los tiraniza recobrarían fácilmente su libertad. Es el pueblo quien se esclaviza y suicida cuando, pudiendo escoger entre la servidumbre y la libertad, prefiere abandonar los derechos que recibió de la naturaleza para cargar con un yugo que causa su daño y le embrutece.

Tenia tota la raó. La culpa de Rajoy, de Gürtel, dels EROS a Andalusia, dels Pujols, del que ha passat a la “Comunidad Valenciana”, no és només culpa dels lladres. Hi ha una culpa col·lectiva, per servils voluntaris, per comportar-se com menors d’edat, per tenir peresa i ser covards. No voler accedir al coneixement en temps de fàcil accés, és posar-se els grillons de l’esclavitud. Més de dos segles després no hem eixit de la foscor. Gairebé cinc segles després continuem sota una servitut voluntaria.

Links relacionats.

Respuesta a la pregunta: ¿Qué es la Ilustración? - Kant

http://geografiaunal.files.wordpress.com/2013/01/kant_ilustracion.pdf

Discurso sobre la servidumbre voluntaria o contra uno. - Étienne de La Boétie

http://www.noviolencia.org/publicaciones/contrauno.pdf 

Oskar "Rabosa".
 

LA SUPERVIVÈNCIA DE L’ESPÈCIE HUMANA

 

No hi ha res per sentir-te un imbècil com llegir la premsa. Ara, està de moda el resum per punts: «les deu maneres de fer-li la mà al gat», «les deu formes de descriure les estupideses de la premsa», etc. I possiblement siga l’efecte Internet que fa que cada persona esdevinga lectora potencial sense que s’haja de molestar ni de comprar el periòdic. Els diaris digitals ens oferixen a tota hora els deu manaments de les persones d’èxit.

La cosa que més preocupa el lector, com he pogut comprovar pels titulars que rep, és la seua imatge front a la resta del món. Però, esta impressió, els hòmens la tenim clara des de fa molts anys perquè ens ho transmet una simple premuda de mans. No hi ha res com prémer la mà d’algú(na), mirant-lo(a) als ulls per saber si te’n pots fiar.

El temps no passa debades i fa que, amb els anys, cresquem, en general. Els gustos evolucionen per a bé i, amb l’edat, aprenem a discriminar les coses vertaderament importants de les accessòries. Aprenem que les coses més importants de la vida giren al voltant de la taula, amb un bon menjar, un bon vi i un bon puro. La resta pot esperar i les deu sentències es poden simplificar.

No podem fiar-nos d’una persona que ens causa mala impressió en el primer contacte, eixe de prémer la mà, com tampoc ens podem fiar d’algú que té les mans menudes i fines (açò ja és un tema personal). Eixa conjunció pot ser letal per a un tracte! Però, principalment, no ens pot causar bona impressió una persona que no sap apreciar les bondats de la taula. I els deu manaments es resumixen en dos: la impressió en el salut i el gust a taula.

A taula és on es plasma la humanització. Una persona que aprecia un bon àpat és una persona humanitzada, allunyada d’eixe ésser primari que no acaba d’entendre allò que significa la paraula, la raó o l’amistat; qualitats totes elles definidores de les persones evolucionades. I sé que en el fons açò que escric són obvietats i coses que tots tenim per apreses i que ens han ensenyat a casa des de xicotets, però ho repetisc.

Per a fer que este blog siga un lloc seriós, m’he decidit a tractar els dos temes més importants en les relacions humanes: la salutació i la taula. Perquè sobre estes dos premisses es construïxen la resta de relacions entre les persones i perquè són la base de la humanitat i de la societat. Dos coses que estan en declivi perquè tendim a relacionar-nos d’altres maneres, amb les noves tecnologies i tot això. Hem de ser conscients, però, que ens estem jugant la supervivència de l’ésser humà, simplement.

Salvador Sendra Perelló

Deute il•legítim. Qui s’atrevirà a no pagar?

 

En els darrers anys ha començat a estendre un meme que afecta a tots els sectors de l’esquerra, ja siguen moviments socials o partits polítics. Aquest meme és el de deute il·legítim. Ahí entren tots els partits polítics d’esquerres: IU, Podemos, Compromís en l'àmbit de “Comunidad Valenciana”. També s’ha creat un grup “Plataforma auditoria ciutadana de la deuda –PACD”, amb l’únic objectiu d’esbrinar quin deute és il·legítim. Però, es pot declarar il·legítim el deute o és una altra bajanada?

Certament existeix una teoria ja establida del deute il·legítim o odiós (en anglés odious debt). Que va ser inaugurada pels EEUU arran de la independència de Cuba i per a no fer front als deutes amb Espanya. Com a teoria legal va ser obra d’un rus, Alexander Nahun Sack, i anant desenvolupant-se des de la fi de la Primera Guerra Mundial fins ara. No repassarem l’evolució de la teoria, però sí breument quins requisits s’han de donar perquè siga considerat odiós o il·legítim el deute. Aquest són: 1) El primer requisit és absència de voluntat del poble de contraure el deute; en les dictadures és dona per suposat, en canvi en democràcies s’ha de provar. 2) D’eixe deute el poble no té que obtenir cap benefici. 3) El creditor, qui deixa els diners, ha de ser saber, o poder esbrinar preocupant-se una miqueta, que no hi ha voluntat del poble i no hi ha benefici per al poble. Els tres requisits hi han de concórrer necessàriament.

En teoria, la tan esmentada auditoria sobre el deute hauria de servir per veure si es donen els requisits. Una vegada vists els resultats, es poden prendre tres camins: a) Anar a un Tribunal o a una Cort d’arbitratge internacional i demanar que el deute es reconega com odiós. b) Negociar amb els creditors –prestadors- posant damunt la taula que el deute és odiós i negociar una quitança. c) Dir, directament, que no es paga per ser odiós i esperar a veure que passa.

 

Aquestes són les bases reconegudes en el dret internacional. Això no obstant, em sorprén que PACD, amb base a un article a parer meu mal interpretat, fan les seues pròpies normes per declarar el deute il·legítim. Ells diuen que: “Los criterios a utilizar para determinar si el endeudamiento externo es odioso o ilegítimo deberían ser definidos por la legislación nacional”, citant l’article de Stéphanie Jacquemont, “Que retenir du rapport de l’expert de l’ONU sur la dette et les droits humains”. Però no el citen completa ni correctement, ja que Jacquemont diu:

Les critères à utiliser pour déterminer si l’endettement extérieur est odieux ou illégitime devraient être définis par la législation nationale en tenant compte des éléments suivants :

i) L’absence de consentement de la population de l’État débiteur ;

ii) L’absence d’avantages pour la population de l’État débiteur ; et

iii)Le fait que les créanciers avaient connaissance de cette absence de consentement et d’avantages.

És a dir, les legislacions nacionals deuen definir què és deute odiós però amb els criteris que hem assenyalat abans, no amb els criteris que els isca dels collons. Certament, la majoria dels criteris de la PACD no serien admesos mai per cap Tribunal ni Cort arbitral internacional. Si mirem alguns dels criteris, els primers que apareixen:

1.1.- Mecanismos que facilitaron el endeudamiento

•  La causada por una fiscalidad regresiva y permisiva con el fraude fiscal.

•  La generada por culpa de la privatización de servicios que habían sido públicos, por el sobrecoste generado por la gestión privada y por la pérdida de ingresos del estado.

 

Són criteris ideològics. La baixa d'impostos directes i pujada d’indirectes està avalada per una teoria econòmica, que agradara més o menys, però portada endavant per un partit polític que ha guanyat unes eleccions, per tant amb consentiment del poble. El mateix passa amb les privatitzacions. No es sostenen aquests criteris perquè són ideològics i els governs defensen i es diferencien per ideologies. Ells tracten de rebutjar un deute que des d’una perspectiva d’esquerres no s’hauria de tenir. Els liberals diran el mateix però del deute de sanitat. Per saber quines polítiques aplicar hi ha eleccions, i es tria entre el model d’esquerres o el liberal.

Una auditoria del deute amb aquests –els de la PACD- criteris, no tindria cabuda al Dret internacional. Com no sabem quins criteris gastarien Podemos o IU, no podem aprofundir amb el tema. Però si cal fer referència al que diuen Iglesias i Monedero respecte d'Amèrica llatina, de què no es va pagar el deute i no va passar res. No va ser així, almenys a Equador, el cas més recent. Allí el que va passar el següent: - Correa declara odiós un deute de 10.000 milions; - Rep amenaces del FMI, BM, etc.; - Els bonistes, qui tenien bons, venen els títols, cauen el valor fins al 20% del valor nominal; - Correa havia preparat uns diners per comprar els bons, 800 milions, i va comprar per valor de 3.000, amb un estalvi de 2.200 milions. Jugada mestra, què en puritat no és declarar el deute odiós, i no crec que als mercats se’ls torne a enganyar. Respecte de l'actual cas argentí, ja veurem com acaba.

Amb aquesta perspectiva difícilment es podrà negociar. Els acords negociats com el Irak post-Sadam i l’acord del Club de Paris, és possible perquè EEUU pressionaven. Per tant, per negociar necessites una posició de força que no crec que es done a l’Estat espanyol. Aixì doncs, l'única opció que queda és la de directament no pagar. Però, hauria conseqüències? Hi ha qui diu que no, hi ha qui diu que sí. A l'Equador eren 10.000 milions de deute odiós, a l'Estat espanyol si tenim en compte el rescat bancari i el “Banco malo”, que tots posaríem com deute odiós, en serien fàcilment 80.000, 100.000 milions. Les pressions serien brutals. Si realment es vol fer, caldria fer un pla de contingències, que incloguera: què passa si et treuen de l’euro, què passa si et tanquen els mercats financers, què passa si hi ha embargaments comercials, etc. És una temeritat parlar de deute odiós i dir que no es paga sense tenir un pla. L'article “DEUDA ODIOSA” fa una anàlisi sobre l’argentina, encara que no és a fons, conclou que per Argentina seria bo. Alguna cosa similar, però a fons, caldria fer a l’Estat espanyol.

Pel que fa a la “Comunidad Valencina” seria un cas curiós, no hi ha res, cap referència a deute odiós d’una regió o una part d’un Estat. Compromís calcula un deute odiós de 5.388.057.731 €. No diu d’on treuen eixa xifra, però. Encara que no es mullen en si s’hauria de pagar o no. Supose que seria impossible l’impagament i si hi hagués un govern a Madrid del PP$x€ acabarien llevant-li recursos per fer front a eixe deute.

És un tema interessant. És una via per plantar cara als lladres internacionals. Però cal preparar-ho bé. Plantejar bé les coses, perquè pel contrari és vendre fum. Amb un deute odiós declarat de 100.000 milions, es podria crear una bola de neu de proporcions inimaginables. Qui té collons per dir: jo no pague?

Links relacionats:

Compromís: Deute il·legítim.
http://auditoria.compromis.ws/

Definición deuda ilegítima - PACD
https://www.dropbox.com/s/1pla1din3znkbkz/Definicion%20Deuda%20Ilegitima.pdf

"DEUDA ODIOSA"
http://rcci.net/globalizacion/2002/fg213.htm

THE CONCEPT OF ODIOUS DEBT IN PUBLIC INTERNATIONAL LAW – ONU
http://unctad.org/en/docs/osgdp20074_en.pdf

ODIOUS DEBTS AND GLOBAL JUSTICE – Tesis Cristian Dimitriu
https://tspace.library.utoronto.ca/bitstream/1807/29699/5/dimitriu_cristian_201106_PhD_thesis.pdf.pdf
  
Que retenir du rapport de l’expert de l’ONU sur la dette et les droits humains ?
http://cadtm.org/Que-retenir-du-rapport-de-l-expert


Oskar "Rabosa".

R-TV: La classe política a l'estat espanyol, una elit extractiva.

César Molinas va escriure, ara fa un parell d'anys, un article al El País, "Una teoría de la clase política", que va fer córrer rius de tinta virtual. Personalment l'article em sembla molt encertat, pega al clau. Sí, ja sé que se l'ha criticat i he participat amb uns quants fòrums de la Xarxa, i he llegit tots els arguments en contra de l'article. No m'ha convençut res. Sí, ja sé que no tots els polítics són corruptes, però el sistema és corrupte. Un sistema corrupte no pot generar més que corrupció. I el que em sembla pitjor no hi cap partit, esperarem a vorer que proposa Podemos, que vulga un canvi radical i no només cosmètic. Per radical, per als ignorants, en referisc a canvis de soca-rel, canvis des dels fonaments, o el que és el mateix, desmuntat tot l'entramat creat des de la transició i allò, com les diputacions, que ve del s. XIX. Ara podeu escoltar al César Molinas.

Govern mundial.

Un Anell per governar-los a tots.

Un Anell per trobar-los, un Anell per atreurer-los a tots i fermar-los

a les tenebres a la Terra de Mordor a on creixen les Ombres.

El senyor dels anells - JRR Tolkien

 

Sé que el titular i el contingut d’aquest article pot ser tacat de conspiranoic. Per tant, vos recomanaria que deixareu els prejudicis de banda, i almenys escoltareu al Javier Solana.



Trobe que tots conegueu a Javier Solana, ministre de diferents carteres amb el P$x€ de Gonzàlez des del 1982 al 1995, ex Secretari General de l’OTAN, ex Alt Representant del Consell per a la Política Exterior i de Seguretat Comú a la UE (anomenat Mr. PESC) i Comandant en Cap de l’EUFOR. És a dir, no és un conspiranoic, ans al contrari, ha estat moltes vegades convidat, pels seus càrrecs, a les reunions del Club Bilderberg. Per tant, sap del que parla.

 

Malgrat que els “conspiranoics” acusen al Grup Bilderberg i a la seua germana Comisió Trilateral, de ser grups que pretenen establir un govern mundial, és difícil trobar cap declaració de ningú important, llevat de Solana, que diga que l’objectiu és establir un govern mundial. Denis Healey, que va pertànyer durant més de trenta anys al Comité directiu de Bilderberg, va dir que era excesiu parlar de govern mundial, que ells volien “augmentar les possibilitats d'una política mundial sensible”- sensible als interessos de les elits. David Rockefeller, patriarca de la família, va dir que els acusaven de construir una estructura global més integrada política i econòmicament -un únic món, si es vol-, i que d’això es declarava culpable.

 

El terme més acceptat és el de governança global. Governança vol dir que una sèrie d’individus, corporacions, institucions i ens, públics i privats, gestionen assumptes comuns, acomodant els seus interessos i desenvolupant accions cooperatives. És una forma d'anomenar al poder exercit sense un govern o una institució que l'ostente. Els agents que intervenen alguns tenen caràcter públic (G-7, G-20, FMI, BM, UE, etc.) d’altres merament privat (Comissió Trilateral, Club Bilderberg, Fòrum Mundial de Davos, etc.), i exerceixen la governança de forma directa o indirecta. La governança global, el dia de hui, té com objectiu regular l'economia, però com l'economia ha desplaçat les altres qüestions convertint-se en la pedra angular dels debats i què fer polític, regulen la qüestió més transcendental. D’ací que els principals actors siguen econòmics: FMI, UE, Fòrum de Davos, Comissió Trilateral, etc. El Council on Foreign Relations, un think tank que es sol considerar la tercera pota bàsica de l'entramat fundat pels Rockefeller i companyia, juntament amb el Bilderberg i la Trilateral, té un departament destinat només a la governança global, Global Governance Monitoring. Com a temes a tractar inclouen, a més de finances, el canvi climàtic, terrorisme, guerres, criminalitat internacional, etc. Desafius globals, en diuen ells.

Si com diu Solana, la UE és el laboratori per a un govern mundial, no podem descuidar en aquesta breu anàlisi què està passant a Europa. El 2010 Van Rompuy, President del Consell europeu, va fer un discurs amb la governança com a eix. Ahí va dir clarament que el Consell europeu era un govern econòmic de la UE, un lloc per a la governança econòmica. També que calia aprofundir en la governança mundial i el G-20 era un lloc ideal. A més a més, estem en una fase de globalització política que segueix a la globalització econòmica. Per tant, encara que ell no ho diu, si cal una governança econòmica global, prompte caldrà una governança política global.

Per a la governança econòmica europea, cal una unió fiscal i bancaria, i així completar la unió monetària. Això comporta sí o sí que els Estats ja no tenen cap poder sobre les polítiques econòmiques. Un Estat intervé en l’economia mitjançant polítiques monetàries, que ara ja poden exercir donat que les té el Banc Central Europeu, i fiscals, impostos i despeses de l’Estat –es a dir, es fa amb el Pressupostos Generals de l’Estat. Si es cedeix això a un organisme europeu, els impostos els pujarà i els baixarà aquest organisme perdent el Parlament tota potestat, per tant l’Estat no serà sobirà quant a què cobra i què gasta. Per posar-ho clar, si els pressupostos de l’Estat diuen que amb sanitat s’han de gastar 15.000 milions, l’organisme de la UE podrà dir que no, que siguen 10.000 milions i que es privatitzen més serveis. L’Estat espanyol, mane Podemos o IU, haurà de fer-ho o deixar la UE. Mireu que no dic PP o P$x€, ells ho faran de bona gana. L’article, del qual vos pose el link, titulat “Perspectivas económicas y avances en la gobernanza económica del Euro tras las elecciones alemanas”, està escrit per un economista de la Fundación Alteranativas –del P$x€- i demana major governança econòmica a la UE i major unió fiscal i bancaria. Així que ja sabeu per on van els trets. El poder econòmic no serà de l’Estat, per tant no podrà ser controlat democràticament pels ciutadans, cosa que demsotra que més que ciutadans ens consideren súbdits.

 

Europa és un laboratori, on ha quedat demostrat que la sobirania ja no resideix als Estats. El fet que Monti i Papademus, dos ex Goldman Sachs, assumiren en plena crisi la presidència de Itàlia i Grècia, respectivament, posa de manifest que els pobles importen una merda, les eleccions són una mera bufonada per fer creure que tot segueix igual. El Tractat de Lliure Comerç entre la UE i els EUA (TTIP, per les sigles en anglés), suposarà deixar fora del control dels Estats a les grans multinacionals. Un gran avanç en la governança econòmica, ja que el poder no el tindran els Estats ni els ciutadans (si ens creiem el conte de la democràcia). Més tenint en compte que els càrrecs a les institucions supranacionals estan ja en mans de gent que ve de grans entitats financeres, Draghi al BCE ve de Goldman Sachs.

L’experiment europeu, com a laboratori avança i funciona de luxe per a les elits econòmiques i financeres. Però, per extrapolar això a l’àmbit global cal tenir en compte el paper dels anomenats BRICS, especialment Xina i Rússia. Aquests són els últims obstacles per a una governança global, encara que integrats al G-20, doncs no estan disposats a cedir a les polítiques de les elits occidentals. Des d’eixe punt de vista s’ha de mirar el conflicte a Ucraïna. Conflicte ha portat conseqüències com l’abandonament del dòlar en les relacions comercials de Rússia i Xina, apropament de l'eix Moscou i Beijing, la creació d’un FMI i un Banc Mundial alternatiu pels BRICS, etc.

El govern mundial de Solana està més lluny hui que el món multipolar que tant li desagrada, perquè pot portar riscos. Solana, com home servil a les elits financeres mundials, fa servir el discurs de la por. Perquè per als seus amos, el govern mundial és una aspiració.

 

Links relacionats:

 

Bilderberg 2011: The Rockefeller World Order and the "High Priests of Globalization"

http://www.globalresearch.ca/bilderberg-2011-the-rockefeller-world-order-and-the-high-priests-of-globalization/25302

http://ahoraesltiempo.blogspot.com.es/2011/06/bilderberg-2011-los-sumos-sacerdotes-de.html

Global Governance Monitoring

http://www.cfr.org/global-governance/global-governance-monitor/p18985#!/

Van Rompuy dice que Consejo Europeo se convierte en gobierno económico de UE – El Confidencial

http://www.elconfidencial.com/ultima-hora-archivo/rompuy-consejo-europeo-convierte-gobierno-economico-20100225.html

Perspectivas económicas y avances en la gobernanza económica del Euro tras las elecciones alemanas

http://www.theeconomyjournal.com/es/notices/2013/10/perspectivas-economicas-y-avances-en-la-gobernanza-economica-del-euro-tras-las-elecciones-alemanas-66977.php

EL [NUEVO] G-20 Y LA GOBERNANZA GLOBAL. UN ANÁLISIS POST-RACIONALISTA

http://www.eumed.net/ce/2011b/alhc.htm

Alberto Garzón: 50 preguntas y respuestas sobre el Tratado de Libre Comercio

http://www.attac.es/2014/05/22/alberto-garzon-50-preguntas-y-respuestas-sobre-el-tratado-de-libre-comercio/

Las multinacionales escaparán al control político con el Tratado de Libre Comercio UE-EEUU

http://www.publico.es/politica/521575/las-multinacionales-escaparan-al-control-politico-con-el-tratado-de-libre-comercio-ue-eeuu

Los BRICS crean su propio FMI y un organismo independiente del banco mundial.

http://www.eleconomista.es/interstitial/volver/ctmmkt/economia/noticias/5943731/07/14/-Los-BRICS-crean-su-propio-FMI-y-un-organismo-independiente-del-banco-mundial.html#.Kku8AygsRmW8sPt



Oskar "Rabosa".