dijous, 14 d’agost de 2014

Deute il•legítim. Qui s’atrevirà a no pagar?

 
En els darrers anys ha començat a estendre un meme que afecta a tots els sectors de l’esquerra, ja siguen moviments socials o partits polítics. Aquest meme és el de deute il·legítim. Ahí entren tots els partits polítics d’esquerres: IU, Podemos, Compromís en l'àmbit de “Comunidad Valenciana”. També s’ha creat un grup “Plataforma auditoria ciutadana de la deuda –PACD”, amb l’únic objectiu d’esbrinar quin deute és il·legítim. Però, es pot declarar il·legítim el deute o és una altra bajanada?
Certament existeix una teoria ja establida del deute il·legítim o odiós (en anglés odious debt). Que va ser inaugurada pels EEUU arran de la independència de Cuba i per a no fer front als deutes amb Espanya. Com a teoria legal va ser obra d’un rus, Alexander Nahun Sack, i anant desenvolupant-se des de la fi de la Primera Guerra Mundial fins ara. No repassarem l’evolució de la teoria, però sí breument quins requisits s’han de donar perquè siga considerat odiós o il·legítim el deute. Aquest són: 1) El primer requisit és absència de voluntat del poble de contraure el deute; en les dictadures és dona per suposat, en canvi en democràcies s’ha de provar. 2) D’eixe deute el poble no té que obtenir cap benefici. 3) El creditor, qui deixa els diners, ha de ser saber, o poder esbrinar preocupant-se una miqueta, que no hi ha voluntat del poble i no hi ha benefici per al poble. Els tres requisits hi han de concórrer necessàriament.

En teoria, la tan esmentada auditoria sobre el deute hauria de servir per veure si es donen els requisits. Una vegada vists els resultats, es poden prendre tres camins: a) Anar a un Tribunal o a una Cort d’arbitratge internacional i demanar que el deute es reconega com odiós. b) Negociar amb els creditors –prestadors- posant damunt la taula que el deute és odiós i negociar una quitança. c) Dir, directament, que no es paga per ser odiós i esperar a veure que passa.
 
Aquestes són les bases reconegudes en el dret internacional. Això no obstant, em sorprén que PACD, amb base a un article a parer meu mal interpretat, fan les seues pròpies normes per declarar el deute il·legítim. Ells diuen que: “Los criterios a utilizar para determinar si el endeudamiento externo es odioso o ilegítimo deberían ser definidos por la legislación nacional”, citant l’article de Stéphanie Jacquemont, “Que retenir du rapport de l’expert de l’ONU sur la dette et les droits humains”. Però no el citen completa ni correctement, ja que Jacquemont diu:
Les critères à utiliser pour déterminer si l’endettement extérieur est odieux ou illégitime devraient être définis par la législation nationale en tenant compte des éléments suivants :
i) L’absence de consentement de la population de l’État débiteur ;
ii) L’absence d’avantages pour la population de l’État débiteur ; et
iii)Le fait que les créanciers avaient connaissance de cette absence de consentement et d’avantages.

És a dir, les legislacions nacionals deuen definir què és deute odiós però amb els criteris que hem assenyalat abans, no amb els criteris que els isca dels collons. Certament, la majoria dels criteris de la PACD no serien admesos mai per cap Tribunal ni Cort arbitral internacional. Si mirem alguns dels criteris, els primers que apareixen:
1.1.- Mecanismos que facilitaron el endeudamiento
  La causada por una fiscalidad regresiva y permisiva con el fraude fiscal.
  La generada por culpa de la privatización de servicios que habían sido públicos, por el sobrecoste generado por la gestión privada y por la pérdida de ingresos del estado.
 
Són criteris ideològics. La baixa d'impostos directes i pujada d’indirectes està avalada per una teoria econòmica, que agradara més o menys, però portada endavant per un partit polític que ha guanyat unes eleccions, per tant amb consentiment del poble. El mateix passa amb les privatitzacions. No es sostenen aquests criteris perquè són ideològics i els governs defensen i es diferencien per ideologies. Ells tracten de rebutjar un deute que des d’una perspectiva d’esquerres no s’hauria de tenir. Els liberals diran el mateix però del deute de sanitat. Per saber quines polítiques aplicar hi ha eleccions, i es tria entre el model d’esquerres o el liberal.

Una auditoria del deute amb aquests –els de la PACD- criteris, no tindria cabuda al Dret internacional. Com no sabem quins criteris gastarien Podemos o IU, no podem aprofundir amb el tema. Però si cal fer referència al que diuen Iglesias i Monedero respecte d'Amèrica llatina, de què no es va pagar el deute i no va passar res. No va ser així, almenys a Equador, el cas més recent. Allí el que va passar el següent: - Correa declara odiós un deute de 10.000 milions; - Rep amenaces del FMI, BM, etc.; - Els bonistes, qui tenien bons, venen els títols, cauen el valor fins al 20% del valor nominal; - Correa havia preparat uns diners per comprar els bons, 800 milions, i va comprar per valor de 3.000, amb un estalvi de 2.200 milions. Jugada mestra, què en puritat no és declarar el deute odiós, i no crec que als mercats se’ls torne a enganyar. Respecte de l'actual cas argentí, ja veurem com acaba.
Amb aquesta perspectiva difícilment es podrà negociar. Els acords negociats com el Irak post-Sadam i l’acord del Club de Paris, és possible perquè EEUU pressionaven. Per tant, per negociar necessites una posició de força que no crec que es done a l’Estat espanyol. Aixì doncs, l'única opció que queda és la de directament no pagar. Però, hauria conseqüències? Hi ha qui diu que no, hi ha qui diu que sí. A l'Equador eren 10.000 milions de deute odiós, a l'Estat espanyol si tenim en compte el rescat bancari i el “Banco malo”, que tots posaríem com deute odiós, en serien fàcilment 80.000, 100.000 milions. Les pressions serien brutals. Si realment es vol fer, caldria fer un pla de contingències, que incloguera: què passa si et treuen de l’euro, què passa si et tanquen els mercats financers, què passa si hi ha embargaments comercials, etc. És una temeritat parlar de deute odiós i dir que no es paga sense tenir un pla. L'article “DEUDA ODIOSA” fa una anàlisi sobre l’argentina, encara que no és a fons, conclou que per Argentina seria bo. Alguna cosa similar, però a fons, caldria fer a l’Estat espanyol.
Pel que fa a la “Comunidad Valencina” seria un cas curiós, no hi ha res, cap referència a deute odiós d’una regió o una part d’un Estat. Compromís calcula un deute odiós de 5.388.057.731 €. No diu d’on treuen eixa xifra, però. Encara que no es mullen en si s’hauria de pagar o no. Supose que seria impossible l’impagament i si hi hagués un govern a Madrid del PP$x€ acabarien llevant-li recursos per fer front a eixe deute.
És un tema interessant. És una via per plantar cara als lladres internacionals. Però cal preparar-ho bé. Plantejar bé les coses, perquè pel contrari és vendre fum. Amb un deute odiós declarat de 100.000 milions, es podria crear una bola de neu de proporcions inimaginables. Qui té collons per dir: jo no pague?

Links relacionats:

Compromís: Deute il·legítim.
http://auditoria.compromis.ws/

Definición deuda ilegítima - PACD
https://www.dropbox.com/s/1pla1din3znkbkz/Definicion%20Deuda%20Ilegitima.pdf

THE CONCEPT OF ODIOUS DEBT IN PUBLIC INTERNATIONAL LAW – ONU
http://unctad.org/en/docs/osgdp20074_en.pdf

ODIOUS DEBTS AND GLOBAL JUSTICE – Tesis Cristian Dimitriu
https://tspace.library.utoronto.ca/bitstream/1807/29699/5/dimitriu_cristian_201106_PhD_thesis.pdf.pdf
  
Que retenir du rapport de l’expert de l’ONU sur la dette et les droits humains ?
http://cadtm.org/Que-retenir-du-rapport-de-l-expert


Oskar "Rabosa".