WERT EL COMUNISTA

A partir d’una notícia publicada a El Mundo sobre les noves acreditacions del professorat de secundària, no faig més que pensar en la Revolució cultural de Mao-Tse-Tung. El titular era interessant perquè deia que els professors de filosofia passarien a donar classes d’economia, explicant i informant sobre la creació d’empreses, per exemple.

Eixa nova llei d’educació és realment revolucionària perquè fa servir mètodes del futbol ―segons puc entendre des dels meus escassos coneixements de la matèria. Quan un equip no funciona massa bé, diuen que els entrenadors canvien els jugadors de lloc perquè perden eixa comoditat sobre la posició en què solen jugar i, així, paren més atenció a allò que fan. Normalment, perden!

Però, no afecta només a la filosofia, esta nova ordenació: afecta gairebé totes les titulacions! Els especialistes en qualsevol matèria n’hauran d’ensenyar altres perquè, així, es contractaran menys docents i s’estalviaran dinerets. I els alumnes aprendran moltíssim i el sistema español passarà a ser un referent mundial  i les nostres universitats arribaran a la crème de la crème.

Els coneguts com a metges descalços van ser un producte de la Revolució cultural de Mao. Adolescents que acabaven els estudis de batxillerat eren destinats a les zones rurals a donar els serveis sanitaris després d’estudiar mig any de medicina, barrejant els mètodes moderns dels capitalistes amb els tradicionals, i mil·lenaris, mètodes xinesos. A més, la meitat del seu temps el dedicaven a treballar la terra per a poder alimentar-se i plantar les herbetes que farien servir, després, en la sanació.

El mestres d’anglés, amb això del trilingüisme, són una cosa semblant: aprenen mentre treballen. Els pacients, en este cas, són els xiquets; futurs trilingües. I ara, a secundària, passarà el mateix: el professor aprendrà mentre treballa perquè, amb això de l’acreditació, hui dones açò i, demà, allò. El profe no pot abaixar la guàrdia, com el davanter que juga de defensa.

Ens serà difícil conéixer les estadístiques de defuncions que van provocar els invents revolucionaris de Mao perquè pense que no hi hauria massa transparència ni llibertat. Però m’ho puc imaginar: tant d’uns com d’altres. Si un metge havia de sobreviure d’allò que sembrava i recollia... com si un adolescent havia de receptar un tractament per curar una persona després d’estudiar sis mesos; sense comentaris.

Les baixes de la nova llei educativa, potser siguen més fàcils de conéixer. A més, ara hi ha llibertat i, si no t’agrada estudiar ací, te’n pots anar a Luxemburg, com fan les grans empreses: no els agraden els impostos que paguen a España, doncs se’n van allà a establir les seus. Ui, ui... Pense que m’he excedit i que hauré de rectificar. Rectifique: anul·le les generalitzacions i ho deixe dient que només perdran els pobres desgraciats que no poden enviar els seus fils a estudiar a l’estranger ni poden ubicar la seu de l’empresa a Luxemburg. Vaja! Com sempre...

Salvador Sendra Perelló 

La perla: http://www.elmundo.es/espana/2014/11/05/545a3f32e2704eb3098b4589.html

Polítics.

Abans de parlar dels polítics cal matisar alguns termes que tot el món dóna per sabuts però que no sempre estan tan clars com es deuria. En primer lloc cal aclarir que la política és l’art de la conquesta del poder polític. En segon lloc, una vegada conquerit el poder polític, ja no es fa política, es governa, açò és, s’exerceix el poder. En tercer lloc, les anomenades democràcies modernes, són el mig no violent pel que la burgesia del s. XIX va decidir fer els canvis en l’exercici del poder. Durant el s. XX la democràcia esdevindrà un sistema de partits, una partitocràcia a la majoria de països d’Europa.

Per tant, els polítics són aquells que volen conquerir el poder o gestionar una parcel·la de poder. Són, bàsicament, gent que té una forta pulsió pel poder. Ambicionen la conquesta del poder. Es podrà vestir amb ideologies, es podrà voler exercir el govern amb més o menys concentració de poder, per afavorir més a uns grups que a uns altres, al màxim de gent possible, als treballadors o a unes determinades elits. Però un polític ambiciona la conquesta del poder. I en això no hi ha res altruista, ni solidari, no hi cap vocació de servei públic. També hi ha sangoneres que només busquen quedar-se amb un xuclador i que dure el màxim: no ambicionen el poder com a tal, sinó xuclar a prop del poder.

Actualment, els líders polítics no sorgeixen directament des de la societat civil, ni hi ha una societat política que faça d’intermediària entre la societat civil i el poder polític. El lideratge no sorgeix de forma espontània de la societat civil i d’ahí es projecta al camp polític. Gaetano Mosca ja va explicar que el sufragi universal era una il·lusió, un miratge, doncs no el poble no triava, ans al contrari és el candidat, recolzat amb un grup d’amics, qui es fa triar. La conquesta del poder ha de començar per la conquesta del partit, qui vulga fer carrera política no sols haurà d’entrar a un partit, haurà de lluitar contra les ambicions dels altres membres del partit i esperar a ser cooptat per les oligarquies del partit, o esperar l'oportunitat de què el quadre dirigent del partit caiga per mals resultats electorals o algun escàndol, i estar a un grup amb possibilitats d’assolir el control de partit.

Així, la primera lluita es dóna dins dels partits polítics, entre els diferents grups de gent que aspiren a tenir el poder polític, i entre els integrants del grup o bé per un lideratge o bé per un lloc proper al líder. En aquesta lluita gairebé mai sobreviuen “els més aptes”, cosa que desmunta el darwinisme social. Hom pensa que Zapatero era el més capaç dels possibles líders del P$x€? És clar que no, va guanyar per incapacitat de les famílies del P$x€ de posar-se d’acord, i van posar “el ximple” que tots pensaven que podien “controlar”. Va ser un “ni per a tu, ni per a mi, eixe que té cara babau i ja vorem”. També podeu revisar el lideratge de qualsevol altre partit polític.

Qualsevol persona que siga percebuda com a intel·ligent, brillant i amb lideratge natural serà considerat com una amenaça per a les ambicions de la resta. Al capdavall, una persona no guanya eleccions, les guanya un partit, perquè en aquest sistema no es voten persones -representants- es voten partits. Encara que ocasionalment un determinat candidat pot tenir més tirada a la societat, aleshores la resta de membres del partit tractaran d’arrimar-se a ell. Els membres d’un partit no actuen comptant amb el que serà millor pel partit, molt menys per la societat. Amb l’únic que compten és amb les ambicions personals, actuen d’acord amb els seus interessos per conquerir o mantenir el poder, o d’acord amb les expectatives de parcel·les de poder que puguen obtenir. Si hom pensa que una persona està més preparat que un altre, però creu o sap que el primer acabarà prescindint d’ell, donarà suport a l’altre menys capaç i tractarà de boicotejar al primer, només per interés propi, per si té amb el segon una oportunitat de gestionar una parcel·la de poder. Com més independent siga u, com més criteri propi tinga, més marginat acabarà dins del partit. Com més servil, com més submís, com obedient siga o aparente ser u, més probabilitats té de fer carrera.

Només així s’explica que la classe política actual estiga plena gent amb una manca de preparació que en molts casos fa vergonya, encara que siguen llicenciats. Gent que arriba a ministeris, conselleries, presidències i són poc més que analfabets funcionals. També s’explica que gent molt preparada que passe per la política, l’abandone prompte, se n’isca ràpidament i no facen una carrera política llarga. Alhora, gent que es prepara, que té un gran nivell intelectual, que conta com es couen les coses, acaba marginada pels seus companys de partit, pels mitjans de comunicació i pel conjunt de la societat.

Altra gent, després d’haver-ho intentant en partits ja existents, acaben creant el seu propi partit. Però, com en el cas de Podemos, el grup promotor acaba fent-se elegir, desfent-se dels que no formen part d’aquesta “nouvelle gauche divine” i donant la sensació de canvi, de més democràcia interna, quan en realitat també és una il·lusió. S’han fet un partit a la seua mesura i amb gran determinació per conquerir el poder. També tenim els casos d'UPyD i Vox, gent que ha viscut de la política tota la seua vida i vol seguir vivint del conte de mai acabar. Aquests no aspiren a conquerir el poder, sinó que volen seguir pertanyent a la classe –casta- política, amb els privilegis inherents.

A totes les primàries que es veuen fins ara, hom pot apreciar fàcilment com els candidats oficials, els que estan sostinguts per l’aparell o pel grup dominant, acaben eixint elegits. Així doncs, les primàries lliures, presumptament democràtiques, no acaben sent més que el mateix miratge del que parla Gaetano Mosca. L’exemple més clar l’hem vist en les primàries del P$x€, on el millor candidat de llarg, Pérez Tapias, va quedar l’últim. Va guanyar el que havia de guanyar, a qui feien costat els barons, i els militants, creient-se que han elegit ells, bavegen impúdicament satisfets per la seua elecció. Més clar s’ha vist al congrés de Podemos, on el grup promotor (Iglesias, Errejón, Monedero, Bescansa, etc.) com hem dit abans, s’han fet el “guisat”, se l’han fartat i tots “podemeros” esperen un canvi cuinat amb les velles receptes de Maquiavel i Michels.

El propi Maquiavel, millor que ningú, podria escriure el manual per al polític. La lluita hui comença dins dels mateixos partits, l’enemic està en casa. Una vegada “pacificada” la casa, com César va pacificar la Galia, llavors es pot començar la conquesta del poder. Aquells que vulguen dedicar-se a la política han de buscar-se aliances, semblar que són menys capaços del realment siguen, hauran d’aprendre a jugar amb diverses baralles, saber adular, tenir paciència per esperar l'oportunitat, ser servil a les oligarquies partidistes, no mostrar les seues ambicions, actuar amb astúcia, dir el que esperen que diga i mai dir el que realment pensa, fixar quins són els seus “enemics” dins del partit, anhiquilar a l’enemic a la primera ocasió, aconseguir la suficient projecció fora del partit per a que dins del partit el consideren fort...

Ryszard Kapuściński, el periodista polonés, va escriure un llibre sobre periodisme titulat “Els cínics no serveixen per a aquest ofici”, però per a la política sí.

Oskar "Rabosa"

Latinitat llunyana.

Coses de la tecnologia, des de fa un temps i en veure fotos o altres coses penjades, em contacten amics per dir-me coses del tipus estàs per Romania? Què tal per allà...? Així les coses i en un moment, previ a la consulta catalana del 9 de novembre, el proppassat mes d’octubre amb profusió d’escàndols a nivell nacional o les eleccions presidencials ací a Romania, sentint-me envoltat de política, he decidit no escriure un article de caire polític sinó cultural, i, responent a les qüestions d’amics, explicar els orígens de cóm mai vaig anar jo a parar a aquell país per primera volta, i quines impressions com a lingüista em va deixar.

 

 

A Romania a penes havia estat de manera fugissera vora una setmana allà pel 2001 acompanyant a amics del país però residents a Suïssa, de manera que jo amb ells em comunicava en francès al temps que em sorprenia de les insospitades concomitàncies d’aquella nova llengua, el romanès, ara amb el català, ara amb l’italià o el francès, majorment, encara que també i menorment, amb qualsevol de les altres llengües llatines, el castellà i el portuguès. La estada va ser curta i no va tindre continuïtat, així les coses tot va anar difuminant-se, romanent només però el record d’haver estat a un lloc al qual m’agradaria tornar, amb una llengua que m’atreia per la curiosa barreja de tot allà a la distància. Una illa llatina en un mar eslau. 

Un parell d’anys més tard al tauler d’anuncis de la Facultat de Filologia de la Universitat d’Alacant, s’informava de la possibilitat d’una beca a la Universitat de Bucarest. S’havien obert els intercanvis amb l’Est, es podia gaudir així d’una Erasmus per aquelles contrades. El problema és que no es podia repetir, i jo ja havia gaudit no d’una sinó de dues Erasmus. La primera natural, en ésser destinat a Alemanya. El país més poblat d’Europa té en ocasions problemes per trobar estudiants car els estudis s’imparteixen en alemany, llengua que pocs dominen, i que no jo no ho feia més que de manera vacil·lant, que de tota manera algú deuria considerar suficient. En tornar, la gent del Departament de Francès em va deixar caure que atès que parlava més o menys bé dita llengua era una llàstima que no aprofitara una de les seues beques per anar a França a continuar estudis i millorar el meu nivell lingüístic. Innocentment vaig respondre que en principi jo acabava de tornar d’un Erasmus i no podia gaudir d’altres, a la qual cosa se me va replicar que ells que disposaven d’un departament històricament gran, anaven curts d’estudiants i que en la meua qualitat d’estudiant d’àrab i atesos els vincles del Magreb amb el francès i altres coses més, ells podrien fer un apanyet per tal de que me’n pogués anar a França a estudiar. Dit i fet i encantat per la meua part, allà que me’n vaig anar, i vet ací que en tornar l’any següent, pels diversos departaments ja corria la veu que també per diversos motius, un estudiant que havia viscut a Portugal i treballat per una empresa italiana, a més d’haver estat destinat a França, i altres, coneixia pam dalt pam baix, totes les llengües romàniques. Se me va proposar anar llavors a la Universitat de Bucarest amb la tasca de realitzar un treball dialectològic comparatiu entre el català i el romanès o la resta de llengües llatines. Ni que dir cal que de nou, vaig acceptar encantat i que als pocs mesos mamprenia camí al país. 

Abans però, vaig parar uns dies a Pàdova, per visitar un antic company de pis italià a Alacant, amb qui m’unien grans records i viatges, a més de llarguíssimes i entortolligades partides d’escacs. Tenint temps com tenia, vaig decidir no volar des de Venècia a Bucarest com semblava lògic, sinó viatjar amb tren. No ho havia pensat, o tal volta ho donava per suposat, com tots els nascuts a la Europa Occidental, però al contrari de com estava acostumat, la parla llatina se me va acabar aviat. Un portuguès, castellà o català i en gran part també un francès o italià, en desplaçar-se sempre troben que a les regions veïnes es parla una cosa semblant a la seua llengua. Eixint des de Pàdova però, en un tres i no res estava a Eslovènia, i d’allí a Croàcia i Sèrbia per continuar camí fins a Viena, on finalment i al cap de diversos dies de no entendre les converses dels qui seien al meu costat, vaig començar a entendre de nou; era alemany, un alemany diferent al que jo estava acostumat però alemany. D’Àustria fins a Hongria i nova immersió en l’arbitrarietat lingüístic, val a dir, de nou no entendre res. A les tres o les quatre del matí però, el tren parà. Havíem arribat a la frontera i per a la meua sorpresa i després d’haver donat per descomptat que no entendria res, comence a comprendre: uns agents de duana han pujat al vagó i han demanat pasapoartele, documentele diverse, acte, va rog. Mire per la finestra i veig escrit politia de frontiera. Al vagó va pujant gent i amb sorpresa comprove que continue comprenent. Recorde perfectament la primera conversa que vaig sentir: un grup d’homes i dones, atrafegats amb grans maletes, malden per encabir-les als compartiments del vagó. Després d’aquella ingent tasca, algú seu relaxat, treu una botella de licor i exclama: 

Beem frate, ca am transpirat... 

O siga, beguem germà, companys si es vol, que hem suat, val a dir, que ara que la tasca està acabada ens ho mereixem. A partir d’aquell moment i fins a Bucarest, destinació final, les sorpreses no anaven a parar de succeir-se. Tantost comprenia majorment, com venia alguna paraula eslava o turca i ja no, però havia deixat d’estar de totes maneres, immers en el mar dels sons arbitraris de les llengües desconegudes que m’havien acompanyat pels Balcans o Centreeuropa, amb l’excepció del particular alemany austríac. 

Dies més tard, passejant per un bell parc decimonònic, Cismigiu, m’apare a observar una estàtua d’un soldat que arreplega un company caigut en la lluita i llegir la placa commemorativa a la germanor franco-romanesa en la 1ª Guerra Mundial, a les meues esquenes sent que un xiquet agarrat de la mà de sa mare exclama: mama, mama, un soldat mort... Acabat el passeig, ixc al carrer i vaig a la parada de l’autobús que em portarà a casa, quan de sobte es posa a ploure i sent algú al meu costat dir ploua...  Recent arribat, no conec bé la ciutat i a l’autobús la gent va baixant i baixant fins a que només quedem el xòfer i jo a un descampat perdut on este para el motor, se’m queda mirant sense entendre que fa el mec eixe que no ha baixat com tots i hem diu cap de linia... Finalment arribat a casa, una gentada espera l’ascensor i en obrir-se les portes algú diu incapem toti?, que fonèticament  i parlant ràpid sona molt semblant a cabem tots.  

Com Colom que per l’altra banda va creure arribar al Japó i la Xina, jo per l’altra banda, he tornat a les contrades llatines que hem van veure nàixer, travessant un mar de parles estranyes.

Lluís Almeny Giner.

CANSALADA VINÇADA

L’última volta que vaig estar a Madrid, una mica preocupat, vaig anar a visitar el Reina Sofía. El nou director havia fet canvis i estava patint per si havia retirat algun dels meus quadres preferits. Ja m’havien dit que Barceló no era del seu gust i que n’havia despenjat algunes pintures.

Efectivament! Faltaven un parell de quadres del mallorquí. Ràpidament, vaig anar a buscar el meu preferit: Francis Bacon (cansalada vinçada, que diria el meu oncle; francòfon). L’oli oliós de Bacon estava al seu lloc de costum i jo vaig romandre més tranquil. No m’agrada el director nou perquè pense que està deixant el museu en un estat latent perquè li ha retirat part del present. Les col·leccions són massa temàtiques i, totes elles, tancades i arrodonides.

Bacon tenia una visió molt crua de la realitat i de les relacions entre les persones. Una dona nua, gitada sobre un llit amb forma de taula. Una persona que s’enrosca sobre ells mateix, nua, inestable i incòmoda. L’observador, davant d’un quadre, té la impressió d’estar comprant carn, o cansalada; tot el contrari de tractar amb persones i amb sentiments. Sobre el front de la dona, hi ha una taca blanca i se n’observa una altra, de similar, a terra.

El mercantilisme dels cossos i les ànimes. La visió freda i dura del pintor sobre temes que ens passen desapercebuts, sovint, perquè ens acostumem a ells. Una taca blanca que podria resultar de segregacions dels cossos, de masturbacions o d’un desfogament físic sense més. Deien que vivia una mica turmentat i amb una relació difícil amb la seua parella. Potser això el marcara...

Jo no sé de la relació del director amb Barceló, ni m’importa. Tampoc sé la relació d’este home amb la resta d’artistes contemporanis però no em va agradar la manera en què va eliminar una part del present, deixant el local com allò que se li sol associar quasi sempre als museus: un residu del passat. El dinamisme que comporta el lligam d’un museu amb l’obra i l’autor viu és, simplement, fer que es tracte del present i no d’eixe passat a què ens tenen massa acostumats estos indrets.

Segurament, amb la intenció de pensar el Reina Sofía d’eixa manera, va ser que es va retirar el meravellós quadre de Barceló sobre el Louvre. Per observar un lloc mort, només viu en els records i en obres dels manuals d’art clàssic, ja en tenia prou amb el seu museu, abans bategant i ara enterrat junt a Warhol, Bacon, Picasso, Dalí i companyia. Les novetats que s’hi exposen són les col·leccions de postguerra. Este director deia que s’havia de prioritzar l’adquisició de nous artistes però ―dic jo― una persona tan intel·ligent hauria d’haver previst que la crisi afectaria les compres en la mateixa mesura que ha afectat el seu èxit de visites. No ens enganyem: el Reina Sofía té més visitants que els altres perquè és gratis i no per la nova gestió.

La reserva de cansalada es fa servir en època de vaques magres per sobreviure. L’ós també hiverna gràcies a l’acumulació de greix... I tu, Borja-Villel, fins a quant estiraràs el sèu?

Salvador Sendra Perelló

Un fantasma s'ha aparegut a la casta, i jo em pixe de riure.

Les últimes enquestes, tant la publicada per “El País” com la que estan cuinant del CIS, han posat nerviosos a la casta. No sols la casta política, PP i P$x€ sobretot, sinó també l'econòmic-financera-criminal. Tot plegat, jo m’estic divertint molt. I ara vos contaré per què.

Per una banda tenim un fenomen polític interessant. Un grup de gent vol el poder i creu tenir la clau per aconseguir-lo. Aquesta gent que ixen de la universitat, decideixen intervenir en política i aplicar “la filosofia de la praxi”. No sols això, demostren ser maquiavèl·lics, en tots els sentits -bons i dolents- de la paraula, per controlar el partit, com a proves com han manejat primer l’elecció de grup que havia d’organitzar l’assemblea passada i després com s’han mogut perquè les seues propostes foren aprovades, i com s’han carregat la proposta d’Echenique.

També és interessant com han aconseguit connectar amb un gran descontentament. Han demostrat tenir un domini de la comunicació brutal. Més enllà de color de la corbata, de somriures profident; més enllà d’assessors de bellesa, de tractar d’imbècils –encara que en poden haver-hi molts- a la gent... ells han aconseguit connectar amb la gent. Hom dirà que és per la televisió i subnormalitats d’eixes, però: a cas Albert Rivera no ha xuclat a TV tot el que ha pogut? A cas el sociàpta del Carmona no es passa la vida a les TV? A cas als platons de TV no han estat plens de PPeros de diferent pelatge, fins i tot corruptes donant lliçons d’honradesa? I perquè no han aconseguit l’èxit de Podemos? Perquè Podemos han sabut imposar el seu “frame”, el seu “marc”.

Òbviament, la crisi i la corrupció han ajudat. Sobretot perquè per fi, s’alce el vel que tapava la corrupció del Règim de la II Restauració Borbònica. S’ha mostrat la veritable cara del PP, del P$x€, de CiU... la cara del retrat de Dorian Gray per fi ha quedat a la vista de la gent a l’Estat espanyol i, de veritat, provoca vòmits. IU també està tocat després de vorer a Willy Meyer o tenir alguns afectats per les targetes “black” de CajaMadrid. Des del 15-M s’ha començat a crear un nou sentit comú. Podemos ha arribat al moment just i la gent els percep com “lo nou”, i a la resta que ja eren abans -incloent Compromís, UPyD, Ciudadanos, etc.- són percebuts com “lo vell”. Si de cas es lliuren ERC i l’esquerra abertzale.

Si aquest fenomen és entretingut ja per si, el fet de què els nervis hagen arribat al PP, al P$x€ i a les empreses del IBEX a mi també m’alegra. D'ençà que es va constituir aquesta farsa anomenada democràcia nascuda amb la Constitució del ’78, la gran estafa, la gran mentida, la gran merda..., tots aquests lladres havien pogut robar impunement, creant el sistema mafiós que en tota Europa només és conegut a nivell tan potent a Itàlia.

Jo no crec que Podemos arribe a governar. Però veient el comportament del grup promotor, no crec que fora l'opció que més m’agradara a mi. Val que els va molt bé, però a Podemos es compleix “la llei de ferro de les oligarquies”. No els tinc cap fe. Però el fet que hagen posat nerviosos a la màfia econòmic-financera i política, el fet que obliguen al P$x€ a pactar amb el PP i a traure's la careta, a mi em fa somriure. Bé, llegint l'editorial de El País, titula "Seísmo político", em pixe de riure.

Oskar "Rabosa".

BARBIE O BARBITÚRICS

Ja tingué, fa uns anys, les seues paraules Déu amb Moisés perquè el seu poble adorà un ninot; en aquell cas, un corderet daurat. L’avantatge d’aleshores fou que no hi havia cap intenció d’imitar l’objecte lloat sinó que es tractava només de fer-li ofrenes per a demanar-li gràcies. En aquest cas, Moisés aplacà la ira divina i pogué salvar la humanitat: «Senyor, perdona’ls la vida i jo els reconduiré cap al bon camí».

Després d’aquesta època, i ja oblidada l’acció de Moisés, la imatge tornà a ser important perquè els catòlics entengueren la dinàmica de la fe: la música i l’abstracció mai no han ocupat un indret rellevant en els seus cultes. «El cos és la presó de l’ànima», deien els sants i els màrtirs mentre col•leccionaven sobre la pell les petjades del destí.

«I després aparegué la Barbie. I tothom es rendí als seus peus i lloà la seua perfecció». Perquè l’objecte a imitar i a lloar es concretava sota una aparença ideal, de la qual només hi calia estirar una mica la imaginació per a preveure una existència aparellada al seu físic. Tota aquesta perfecció semblà la vida d’un sant adaptada a la demanda d’una nova societat en què el cos no empresona l’ànima sinó que l’ajuda a millorar.

«La vida serà ideal sempre i quan sigues una Barbie, i les imperfeccions sempre les podràs solucionar amb un bon cirurgià». Quina importància tenen unes diminutes cicatrius si el que es busca és la mateixa perfecció? A cas els sants no en tenien i en feien l’ostentació? És un preu raonable i, a més, per amagar-les sempre et pots allunyar unes passes de l’observador o fer servir el maquillatge. Tot és qüestió d’èxit o de fracàs; pots acabar com una Barbie o prendre barbitúrics.

Potser, Moisés hauria de tornar per explicar-nos altra vegada que Déu s’ha molestat pel nostre politeisme ―perquè, de barbies, n’hi ha moltes― i aturar així la nova ira divina que pren forma d’anorèxia i de bulímia.

Salvador Sendra Perelló.

El suïcidi, una actitud vital.

L’altre dia estava mirant una pel·lícula titulada “El atlas de las nubes”, i vaig sentir la següent frase:

Un verdadero suicidio consiste en una certidumbre medida y disciplinada. La gente pontifica: “El suicidio es un acto de cobardes”. Nada más lejos de la verdad. El suicidio requiere un gran coraje.

Vaig pensar que estava totalment d’acord amb eixa afirmació. No sols això, també que el desprestigi social del suïcidi, per sort ja no és delicte encara que l’auxili al suïcidi sí que ho és, té arrels religioses més que de cap altre tipus. Quan jo tinc clar que el suïcidi és un acte de llibertat, de voluntat i de disponibilitat de la pròpia vida.

Des del punt vista moral el suïcidi ja va ser condemnat per Sant Tomàs, donat que: 1) Era un acte antinatural, i atemptava contra la caritat que inclou estimar-se a un mateix; 2) És un acte contra la societat i l’Estat, ja que lleva a la societat un dels seus membres que deu contribuir al bé comú; 3) finalment, la vida és un do de Déu, i només a Ell li correspon el judici de la vida i la mort. Aquests arguments fonamentats amb el “No mataràs” són els que configuren el suïcidi com a pecat des d’un punt vista cristià.

De fet, més enllà del contingut religiós els posicionaments ètics contra el suïcidi provenen del deure amb la societat. Hom es deu a la societat que l’ha criat, l’ha format, l’ha educat, l’ha protegit, etc. L’individu es deu a la societat, deu de tornar a la societat tot el que la societat a fet per ell. Encara que la societat en un moment donat i pot demanar que es suïcide, per exemple si hi ha una guerra, a l'individu se li pot exigir que lluite fins una mort segura, suïcidi altruista que deia Emil Durkenheim. També s’apel·la a les responsabilitats familiars, als pares, als fills, a la parella...

Aquest pensament hegemònic ha portat a considerar el suïcidi com delicte durant molt temps, en tot cas un acte rebutjable i practicat per gent amb problemes mentals o psíquics. També ha portat que altres pensaments sobre el suïcidi quedaren apartats, així: és oblidat l’assaig de David Hume On suicide, on rebat els arguments de Sant Tomàs de forma molt intel·ligent; també s’oblida a Schopenhauer que exposa el suïcidi com un acte d’afirmació de la voluntat, i el que hi darrere del suïcidi és la voluntat de viure; per Jaspers tots els despotismes, totes les religions, totes les violències, eixides de l’home i fetes contra l’home, han condemnat el suïcidi i la disposició al suïcidi fa lliure a l’home.

Però no a totes les cultures ni en totes les èpoques ha sigut així. El suïcidi al Japó es considerat una eixida honorable davant d’un acte que suposa una taca a l’honor, abans la mort que viure sense honor, apartat i marginat de la societat. Els japonesos tenen una eixida ritual, el Sepukku (Harakiri). A la Roma clàssica si algú havia comés un delicte greu i es suïcidava la família podia mantenir els béns, es considerava una eixida honrosa. A Sèneca, de qui després parlarem, acusat de traïció pel boig Neró se’l va permetre suïcidar-se com a eixida gloriosa, i va acceptar tranquil·lament. Sòcrates també es pot considerar un suïcida, encara que va ser condemnat a mort, va preferir prendre’s la cicuta a fugir –quan ho tenia molt fàcil i alguns dels seus deixebles ho havien preparat- la nit abans del compliment de la sentència perquè la vida fora de “la seua polis” no tenia sentit.

Tots aquests pensaments i argumentacions oscil·len entorn aquí pertany la vida d’un individu. La meua vida em pertany a mi? La meua vida pertany a la societat, a Déu, a tots dos? Puc disposar de la meua vida com vulga? A la nostra cultura les respostes han sigut en un sentit i més enllà de la creença o predomini del pensament religiós, romanen les respostes integrades a un pensament hegemònic, per mantenir la submissió del poble davant les elits econòmiques, polítiques i religioses. Si entregues la disposició sobre la teua vida, el no poder eixir-te’n quan vulgues i sacrificar-la quan et manen, et tenen totalment sotmés, encara que no portes cadenes. Jaspers té raó.

Però qui més encertats han estat mai al parlar de la vida i del suïcidi han sigut els estoics, i dins d’ells Sèneca. Per a Sèneca acceptar la mort, el suïcidi, també era ser lliure: “Quien aprende a morir desaprende a servir”. Però va tenir una visió més clara encara: “Un varón fuerte y sabio no debe huir de la vida, sino: salir de ella; y ante todo evitese aquella pasión que se adueña de muchos: el deseo de morir.” Acceptar la possibilitat d’eixir de la vida, de suïcidar-se, quan la vida no valga pena ser viscuda és la senyal de fortalesa i saviesa. Sèneca ho va vorer clar, el que dona sentit a la vida és la mort.

 

Jo, abans de llegir Sèneca, ja havia tingut eixa intuició. Per als que són fervents creients d’alguna religió la força per soportar les desgràcies i continuar vius, la troben en que tindràn una vida molt millor després de la mort. Però el veritable que dona sentit a la vida és que no estàs obligat a viure una vida buida, sense sentit, de patiment sense remeï, perquè en qualsevol moment pots dir “me’n ixc”. Òbviament, un no se’n deu eixir de la vida per qualsevol xorrada, o per travessar per mal moments econòmics o per avatars sentimentals. Es suposa que eixos revesos van dins del fet de viure. Però imagineu viure com Ramón Sampedro, tetraplegic desde l’infantesa... quin sentit té eixa vida? Jo comprenc i entenc el que va fer, jo també me’n eixiria, també en suïcidaria. La vida té sentit si pots tenir una vida plena i la mort és la porta d’eixida d’una vida miserable. El suïcidi és poder eixir-te’n voluntariament. Qui estime la vida ha de valorar el suïcidi com una bona opció d’acabar. Sèneca ja ho va dir: “Termina dónde te plazca, tan solo prepara un buen final”.