dissabte, 1 de novembre de 2014

El suïcidi, una actitud vital.

L’altre dia estava mirant una pel·lícula titulada “El atlas de las nubes”, i vaig sentir la següent frase:
Un verdadero suicidio consiste en una certidumbre medida y disciplinada. La gente pontifica: “El suicidio es un acto de cobardes”. Nada más lejos de la verdad. El suicidio requiere un gran coraje.
Vaig pensar que estava totalment d’acord amb eixa afirmació. No sols això, també que el desprestigi social del suïcidi, per sort ja no és delicte encara que l’auxili al suïcidi sí que ho és, té arrels religioses més que de cap altre tipus. Quan jo tinc clar que el suïcidi és un acte de llibertat, de voluntat i de disponibilitat de la pròpia vida.
Des del punt vista moral el suïcidi ja va ser condemnat per Sant Tomàs, donat que: 1) Era un acte antinatural, i atemptava contra la caritat que inclou estimar-se a un mateix; 2) És un acte contra la societat i l’Estat, ja que lleva a la societat un dels seus membres que deu contribuir al bé comú; 3) finalment, la vida és un do de Déu, i només a Ell li correspon el judici de la vida i la mort. Aquests arguments fonamentats amb el “No mataràs” són els que configuren el suïcidi com a pecat des d’un punt vista cristià.
De fet, més enllà del contingut religiós els posicionaments ètics contra el suïcidi provenen del deure amb la societat. Hom es deu a la societat que l’ha criat, l’ha format, l’ha educat, l’ha protegit, etc. L’individu es deu a la societat, deu de tornar a la societat tot el que la societat a fet per ell. Encara que la societat en un moment donat i pot demanar que es suïcide, per exemple si hi ha una guerra, a l'individu se li pot exigir que lluite fins una mort segura, suïcidi altruista que deia Emil Durkenheim. També s’apel·la a les responsabilitats familiars, als pares, als fills, a la parella...
Aquest pensament hegemònic ha portat a considerar el suïcidi com delicte durant molt temps, en tot cas un acte rebutjable i practicat per gent amb problemes mentals o psíquics. També ha portat que altres pensaments sobre el suïcidi quedaren apartats, així: és oblidat l’assaig de David Hume On suicide, on rebat els arguments de Sant Tomàs de forma molt intel·ligent; també s’oblida a Schopenhauer que exposa el suïcidi com un acte d’afirmació de la voluntat, i el que hi darrere del suïcidi és la voluntat de viure; per Jaspers tots els despotismes, totes les religions, totes les violències, eixides de l’home i fetes contra l’home, han condemnat el suïcidi i la disposició al suïcidi fa lliure a l’home.
Però no a totes les cultures ni en totes les èpoques ha sigut així. El suïcidi al Japó es considerat una eixida honorable davant d’un acte que suposa una taca a l’honor, abans la mort que viure sense honor, apartat i marginat de la societat. Els japonesos tenen una eixida ritual, el Sepukku (Harakiri). A la Roma clàssica si algú havia comés un delicte greu i es suïcidava la família podia mantenir els béns, es considerava una eixida honrosa. A Sèneca, de qui després parlarem, acusat de traïció pel boig Neró se’l va permetre suïcidar-se com a eixida gloriosa, i va acceptar tranquil·lament. Sòcrates també es pot considerar un suïcida, encara que va ser condemnat a mort, va preferir prendre’s la cicuta a fugir –quan ho tenia molt fàcil i alguns dels seus deixebles ho havien preparat- la nit abans del compliment de la sentència perquè la vida fora de “la seua polis” no tenia sentit.
Tots aquests pensaments i argumentacions oscil·len entorn aquí pertany la vida d’un individu. La meua vida em pertany a mi? La meua vida pertany a la societat, a Déu, a tots dos? Puc disposar de la meua vida com vulga? A la nostra cultura les respostes han sigut en un sentit i més enllà de la creença o predomini del pensament religiós, romanen les respostes integrades a un pensament hegemònic, per mantenir la submissió del poble davant les elits econòmiques, polítiques i religioses. Si entregues la disposició sobre la teua vida, el no poder eixir-te’n quan vulgues i sacrificar-la quan et manen, et tenen totalment sotmés, encara que no portes cadenes. Jaspers té raó.
Però qui més encertats han estat mai al parlar de la vida i del suïcidi han sigut els estoics, i dins d’ells Sèneca. Per a Sèneca acceptar la mort, el suïcidi, també era ser lliure: “Quien aprende a morir desaprende a servir”. Però va tenir una visió més clara encara: “Un varón fuerte y sabio no debe huir de la vida, sino: salir de ella; y ante todo evitese aquella pasión que se adueña de muchos: el deseo de morir.” Acceptar la possibilitat d’eixir de la vida, de suïcidar-se, quan la vida no valga pena ser viscuda és la senyal de fortalesa i saviesa. Sèneca ho va vorer clar, el que dona sentit a la vida és la mort.
 
Jo, abans de llegir Sèneca, ja havia tingut eixa intuició. Per als que són fervents creients d’alguna religió la força per soportar les desgràcies i continuar vius, la troben en que tindràn una vida molt millor després de la mort. Però el veritable que dona sentit a la vida és que no estàs obligat a viure una vida buida, sense sentit, de patiment sense remeï, perquè en qualsevol moment pots dir “me’n ixc”. Òbviament, un no se’n deu eixir de la vida per qualsevol xorrada, o per travessar per mal moments econòmics o per avatars sentimentals. Es suposa que eixos revesos van dins del fet de viure. Però imagineu viure com Ramón Sampedro, tetraplegic desde l’infantesa... quin sentit té eixa vida? Jo comprenc i entenc el que va fer, jo també me’n eixiria, també en suïcidaria. La vida té sentit si pots tenir una vida plena i la mort és la porta d’eixida d’una vida miserable. El suïcidi és poder eixir-te’n voluntariament. Qui estime la vida ha de valorar el suïcidi com una bona opció d’acabar. Sèneca ja ho va dir: “Termina dónde te plazca, tan solo prepara un buen final”.

4 comentaris:

Salvador Sendra ha dit...

El suïcidi: eixa estranya dièresi...

Anònim ha dit...

El problema real és el de l'esclavatge, i no el de la mort individual. Al llarg dels segles i abans de la invenció de les màquines que realitzaren les tasques que necessitem, el ser humà era necessari per la producció, i d'ahí a blindar la vida. La vida com un bé comú i no privat.

Fem Diblogacions. ha dit...

Saoro, fins això és estrany en el suïcidi.

Oskar "Soria" ha dit...

Anònim certament, interesa que la gent fos explotada i per això és necessitaven vius.