divendres, 7 de novembre de 2014

Polítics.


Abans de parlar dels polítics cal matisar alguns termes que tot el món dóna per sabuts però que no sempre estan tan clars com es deuria. En primer lloc cal aclarir que la política és l’art de la conquesta del poder polític. En segon lloc, una vegada conquerit el poder polític, ja no es fa política, es governa, açò és, s’exerceix el poder. En tercer lloc, les anomenades democràcies modernes, són el mig no violent pel que la burgesia del s. XIX va decidir fer els canvis en l’exercici del poder. Durant el s. XX la democràcia esdevindrà un sistema de partits, una partitocràcia a la majoria de països d’Europa.
Per tant, els polítics són aquells que volen conquerir el poder o gestionar una parcel·la de poder. Són, bàsicament, gent que té una forta pulsió pel poder. Ambicionen la conquesta del poder. Es podrà vestir amb ideologies, es podrà voler exercir el govern amb més o menys concentració de poder, per afavorir més a uns grups que a uns altres, al màxim de gent possible, als treballadors o a unes determinades elits. Però un polític ambiciona la conquesta del poder. I en això no hi ha res altruista, ni solidari, no hi cap vocació de servei públic. També hi ha sangoneres que només busquen quedar-se amb un xuclador i que dure el màxim: no ambicionen el poder com a tal, sinó xuclar a prop del poder.
Actualment, els líders polítics no sorgeixen directament des de la societat civil, ni hi ha una societat política que faça d’intermediària entre la societat civil i el poder polític. El lideratge no sorgeix de forma espontània de la societat civil i d’ahí es projecta al camp polític. Gaetano Mosca ja va explicar que el sufragi universal era una il·lusió, un miratge, doncs no el poble no triava, ans al contrari és el candidat, recolzat amb un grup d’amics, qui es fa triar. La conquesta del poder ha de començar per la conquesta del partit, qui vulga fer carrera política no sols haurà d’entrar a un partit, haurà de lluitar contra les ambicions dels altres membres del partit i esperar a ser cooptat per les oligarquies del partit, o esperar l'oportunitat de què el quadre dirigent del partit caiga per mals resultats electorals o algun escàndol, i estar a un grup amb possibilitats d’assolir el control de partit.
Així, la primera lluita es dóna dins dels partits polítics, entre els diferents grups de gent que aspiren a tenir el poder polític, i entre els integrants del grup o bé per un lideratge o bé per un lloc proper al líder. En aquesta lluita gairebé mai sobreviuen “els més aptes”, cosa que desmunta el darwinisme social. Hom pensa que Zapatero era el més capaç dels possibles líders del P$x€? És clar que no, va guanyar per incapacitat de les famílies del P$x€ de posar-se d’acord, i van posar “el ximple” que tots pensaven que podien “controlar”. Va ser un “ni per a tu, ni per a mi, eixe que té cara babau i ja vorem”. També podeu revisar el lideratge de qualsevol altre partit polític.
Qualsevol persona que siga percebuda com a intel·ligent, brillant i amb lideratge natural serà considerat com una amenaça per a les ambicions de la resta. Al capdavall, una persona no guanya eleccions, les guanya un partit, perquè en aquest sistema no es voten persones -representants- es voten partits. Encara que ocasionalment un determinat candidat pot tenir més tirada a la societat, aleshores la resta de membres del partit tractaran d’arrimar-se a ell. Els membres d’un partit no actuen comptant amb el que serà millor pel partit, molt menys per la societat. Amb l’únic que compten és amb les ambicions personals, actuen d’acord amb els seus interessos per conquerir o mantenir el poder, o d’acord amb les expectatives de parcel·les de poder que puguen obtenir. Si hom pensa que una persona està més preparat que un altre, però creu o sap que el primer acabarà prescindint d’ell, donarà suport a l’altre menys capaç i tractarà de boicotejar al primer, només per interés propi, per si té amb el segon una oportunitat de gestionar una parcel·la de poder. Com més independent siga u, com més criteri propi tinga, més marginat acabarà dins del partit. Com més servil, com més submís, com obedient siga o aparente ser u, més probabilitats té de fer carrera.
Només així s’explica que la classe política actual estiga plena gent amb una manca de preparació que en molts casos fa vergonya, encara que siguen llicenciats. Gent que arriba a ministeris, conselleries, presidències i són poc més que analfabets funcionals. També s’explica que gent molt preparada que passe per la política, l’abandone prompte, se n’isca ràpidament i no facen una carrera política llarga. Alhora, gent que es prepara, que té un gran nivell intelectual, que conta com es couen les coses, acaba marginada pels seus companys de partit, pels mitjans de comunicació i pel conjunt de la societat.
Altra gent, després d’haver-ho intentant en partits ja existents, acaben creant el seu propi partit. Però, com en el cas de Podemos, el grup promotor acaba fent-se elegir, desfent-se dels que no formen part d’aquesta “nouvelle gauche divine” i donant la sensació de canvi, de més democràcia interna, quan en realitat també és una il·lusió. S’han fet un partit a la seua mesura i amb gran determinació per conquerir el poder. També tenim els casos d'UPyD i Vox, gent que ha viscut de la política tota la seua vida i vol seguir vivint del conte de mai acabar. Aquests no aspiren a conquerir el poder, sinó que volen seguir pertanyent a la classe –casta- política, amb els privilegis inherents.
A totes les primàries que es veuen fins ara, hom pot apreciar fàcilment com els candidats oficials, els que estan sostinguts per l’aparell o pel grup dominant, acaben eixint elegits. Així doncs, les primàries lliures, presumptament democràtiques, no acaben sent més que el mateix miratge del que parla Gaetano Mosca. L’exemple més clar l’hem vist en les primàries del P$x€, on el millor candidat de llarg, Pérez Tapias, va quedar l’últim. Va guanyar el que havia de guanyar, a qui feien costat els barons, i els militants, creient-se que han elegit ells, bavegen impúdicament satisfets per la seua elecció. Més clar s’ha vist al congrés de Podemos, on el grup promotor (Iglesias, Errejón, Monedero, Bescansa, etc.) com hem dit abans, s’han fet el “guisat”, se l’han fartat i tots “podemeros” esperen un canvi cuinat amb les velles receptes de Maquiavel i Michels.
El propi Maquiavel, millor que ningú, podria escriure el manual per al polític. La lluita hui comença dins dels mateixos partits, l’enemic està en casa. Una vegada “pacificada” la casa, com César va pacificar la Galia, llavors es pot començar la conquesta del poder. Aquells que vulguen dedicar-se a la política han de buscar-se aliances, semblar que són menys capaços del realment siguen, hauran d’aprendre a jugar amb diverses baralles, saber adular, tenir paciència per esperar l'oportunitat, ser servil a les oligarquies partidistes, no mostrar les seues ambicions, actuar amb astúcia, dir el que esperen que diga i mai dir el que realment pensa, fixar quins són els seus “enemics” dins del partit, anhiquilar a l’enemic a la primera ocasió, aconseguir la suficient projecció fora del partit per a que dins del partit el consideren fort...
Ryszard Kapuściński, el periodista polonés, va escriure un llibre sobre periodisme titulat “Els cínics no serveixen per a aquest ofici”, però per a la política sí.

Oskar "Rabosa"

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Enhorabona per l'art i per citar a Kapuscinsky, mestre de mestres i eslau no sovietitzant.

Oskar "Rabosa" ha dit...

Gràcies pel comentari, el Kapuscinsky és un gran, un home al que val la pena llegir. Obres com Ébano, El emperador, El Sha o la desmesura del poder, etc., són molt recomanables.